divendres, 27 de juliol del 2012

"I HAVE DREAM"


Millor dit, el meu amic Francesc va tenir un somni. Ahir vam sortir a passejar per la nostra Barcelona i ens va explicar a n’Enric i a mi, ben entrats dins del barri de Ribera, que havia tingut la fortuna de somniar, i que tenia la sort de recordar totalment el seu somnieig, i que era agradable,  profitós... Que ens ho explicava:

“Parlava amb algú del fet de que ja havia complert els setanta anys, i que per tant, per la lògica biològica, les perspectives vitals cada dia eren més minses. El company de somni li pregunta a en Cisco, que què en pensava de la seva vida; li va contestar que n’estava molt content de tot el que havia vist, de tot el que havia pogut fer... i per sobre de tot, del que havia sentit. Que estava molt satisfet d’haver viscut aquesta vida.

L’esperit preguntador li va preguntar a en Francesc, que quina valoració personal li donarien les persones que l’havien conegut i tractat. Un aprovat,  potser un aprovat pelat, - digué - , encara que no l’importaria un suspens, si això signifiqués  tornar a aquest món. L’ interlocutor i en Cisco van somriure.”

S’ha acabat el somni del meu amic i tot sortint de Santa Maria del Mar, els convido a un gelat de cucurutxo boníssim. I me n’adono de la sort que he tingut de tenir-los com a companys de tota una vida, i que les russes són precioses, que les poloneses també, que les catalanes són una delícia nostrada, que les franceses parlen en francès, que París  val tota una missa, que a la Plaça Reial ja no hi fa pudor a pixum i que hem retrobat el restaurant Les Quinze Nits ( a falta de Can Culleretes que està de vacances), que  s’hi menja un menú molt bo a un preu absolutament raonable. Jo també vull suspendre, Cisco, no m’importaria repetir amb uns companys així.



Jo no he tingut cap somni. Visc en una quimera. Tinc els meus amics amb mi.


Foto: Francesc Borràs

dimarts, 24 de juliol del 2012

"INTER DUOS LITIGANTES"



“Inter duos litigantes, tertius gaudet”, entre dos que litiguen, n’hi ha un tercer que se n’alegra.

Els romans eren savis. No és estrany que tinguem tants problemes, ens els hem buscat amb tota la força de la desraó i de l’estupidesa. I encara continuem barallant-nos entre els partits, institucions, persones, idees, fins i tot del model de societat. Estem ben bojos, el país se’n va a fer punyetes, crema, comença la gana, i ara encara estem pensant com tirar-nos les responsabilitats de la nostra ruïna a la cara. Tu més que jo, jo menys que tu. La culpa és de la Merkel, que està més lluny, ens vol mal i porta tres botons a les jaquetes bessones. N’estic fins els pebrots. Mentrestant ens abandonen fins i tot els especuladors que podran comprar-nos a menyspreu, és a dir, com els desnonats que després de perdre la vivenda, encara han de pagar-la.

"Tertius gaudet."

Lloc web d'aquesta imatge

viamagenta.wordpress.com

dimecres, 18 de juliol del 2012

SUPERÀVIT



Tercera persona del singular del pretèrit perfecte d’indicatiu del verb llatí “superare”... excedir, superar, vèncer. En temps passats s’emprava aquest vocable, per a significar l’excés dels ingressos sobre les despeses. En temps pretèrits era bastant corrent que hi haguessin països que en tinguessin. Actualment és un mot que només empren la gent tendenciosa, sense cultura i normalment àcrata amb “rastes”, tirabuixons o be pelats al zero.

Els ministres i consellers prefereixen utilitzar paraules més assenyades com prima de risc, PIB, deute controlat, avals, G-8, G-20, retallades, ajusts, privatitzacions, Consejo de Política Fiscal, Montoro...., és un llenguatge més culte.

korinthostv.blogspot.com


   

dimarts, 17 de juliol del 2012

DÈFICIT




“Dèficit, és la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb llatí “deficere”, faltar. Significa en català la diferència en menys, dels ingressos amb relació a les despeses en una casa particular, en una societat mercantil o a l’administració pública”.

Ara me n’adono que en Rajoy, en Zapatero, i quasi bé tots els nostres governants no saben llatí. Quan les gallines pixin i em facin ministre d’educació, tornaré a establir l’ensenyança del llatí obligatòria en el Batxillerat. Si no l’haguessin suprimit, tal vegada ens hauríem  estalviat aquesta crisi. 

Foto del Google 


dijous, 12 de juliol del 2012

LA MOLÈCULA DE L’AMOR


 Resulta ser que tot el bo entre tu i jo, entre vosaltres les dones i un servidor, no és pas per l’amor, ni per proïsme. És per la molècula de l’amor, és per l'oxitocina. Que dir-te t’estimo és quasi bé el mateix que dir-te oxitocina del meu cor. Si ho vols fer més libidinós i barroer, més carnal, pots dir-li també feromona del meu hipotàlem, el teu baf em produeix contraccions a la meva glàndula pituïtària i també a la teva...

Em farà falta però amor, una dosi suficient de magnesi i de colesterol, elements insubstituïbles perquè és sintetitzi correctament una bona dosi  d’oxitocina. Ara a les meves velleses ardents, per fi descobreixo que el colesterol és cosa bona, com deia una gran amiga meva, és “alça-piu”, com la menta que porta el magnesi. Ara sé perquè la meva dona posa aquesta herba als cargols, i pernil, i botifarra ... és un parany que li va ensenyar sa mare la iaia Rosa, per poder-me seduir.

He estudiat massa química, hauré  de dedicar-me a la política ...

Foto del Google

dimecres, 11 de juliol del 2012

BAR JOANET




A casa, mentre en Rajoy i en Rubalcaba xerraven, cansat, he decidit deixar-los amb la paraula a la boca i anar-me’n a caminar per  la meva Barcelona. N’estic fins els pebrots de la crisi, de la prima de risc i de la hecatombe que s’apropa i que ja tenim al damunt. Li he dit a la Dolors que me n’anava a donar un vol. M’ha preguntat cap on. No ho sé  nena, ja n’estic tip de tanta cantarella.

Com quasi bé sempre he baixat a Triomf..., un tros de Lluís Companys i m’he deixat portar, més per les cames que pel cap. I soletes sense voler-ho, m’han portat cap el Barri de Ribera. He descobert una petita joia gòtica: el que queda del claustre del Convent de Sant Agustí.
Jo que em pensava conèixer Barcelona, no hi havia entrat mai, no se m’ havia acudit entrar per la porta del carrer Comerç. L’he creuat i m’he trobat amb el que queda del convent, després dels bombardejos de 1714 i posterior enderrocament pel nostre estimat Felip Vè.. el Borbó de nova planta.

Me quedat bocabadat, tremolós, emocionat, en descobrir que hi ha un carrer que és diu “Tantarantana”, tocant a la plaça Acadèmia... i per fi , a la dreta, una placeta preciosa amb noies boniques, un operari municipal uniformat de verd amb groc que escombrava i  un senyor tatuat bevent en una font bessona a la de Canaletes.

L’ombra reconfortant del arbres m’ha fet cercar l’aixopluc del sol, a la terrassa del Bar Joanet, amb una canya fresca i rossa de cervesa escumant. La placeta és la de Sant Agustí Vell. És un indret senzill, sense pretensions de cosa grossa, amb tot l’encant de la Barcelona que jo estimo. L’oreig de l’aire tranquil m’ha convidat a escriure. 


 

Li he preguntat a la nina que servia les taules, si tenia alguna foto del bar, o de la plaça i m’ha dit que no, però que el podria buscar al Google. Els hi he llegit el que estava escrivint, ha vingut en Joanet, he anat a pagar i no m’ha volgut cobrar. Els hi dit que tornaria amb els meus amics, amb la condició de que ens cobri. 

- D’acord?...  
 -D’acord!
 


 




Mentrestant, els polítics vetllen a Madrid pel nostre benestar i els nostres estalvis.
Estem segurs...




 Fotos: Del Google