diumenge, 30 de setembre del 2012

VERTIGEN



  



Els esdeveniments van tant ràpids que no tinc temps per pensar. Quan vull escriure alguna cosa, abans de que l’hagi acabada, una altra notícia fa que allò del que volia opinar, ja no val o està àmpliament superat. Voldria aportar la meva opinió, però ve en Mas i m’aixafa la idea. Així no puc escriure, no és seriós, i a un, que no li queda només que mitja neurona s’emprenya amb el President, que ben aviat no ho serà, però que segur ho tornarà a ser. Em sento orgullós d’aquest home, és com si fos de casa, i em parla com ho feia el meu pare; sempre amb la veritat.

Un dia quan tenia 10 anys, li vaig prometre  al meu pare, que un jorn, jo en Carles Casanovas i Palop seria President de la República Catalana. Era un dia de Juliol de 1952. Anàvem tots dos caminant a banyar-nos a la bassa d’en Quildets de Castellolí, a l’Anoia, on l’aigua era fresquíssima. Era migdia i feia un sol de justícia. És veu que la conversa amb el papa, havia estat intensament patriòtica i la calor havia escalfat les meves idees secessionistes. El pare que era el meu amic i mestre del poble, va dir-me:

-                                                                                 -   Això no ho veureu ni tu ni els teus néts
.
Per tal de no faltar a la memòria del meu pare, ni al destí, ni a Catalunya, en aquest document traspasso tots els meus drets d’assumpció a la presidència de la República Catalana a Artur Mas i Gavarró. És molt millor que jo i en el fons el país m’ho agrairà eternalment. Ara però, la meva neurona boja és pregunta com és dirà la nova i flamant República:

-                                                                                 -    República Catalana?
-                                                                                 -   Catalunya?

Jo opto per la primera, però si et plau Mas...que el Govern sigui el de la Generalitat de Catalunya. Ens ha costat tant... No lamento pare el teu error, tenim la llibertat a tocar i és tant dolç el seu flaire...

    


Lloc web d'aquesta imatge
Cimera Pedralbes Artur Mas Artur Mas durant la cimera anticrisi.
ara.cat

dilluns, 24 de setembre del 2012

PROVOCACIÓ... PACIÈNCIA...




El proppassat divendres ens van sorprendre amb una bretolada. A Caste..... no s’albirava la possibilitat de que algú embrutés la gran senyera estelada, car tots som de casa i ningú esperava ni desitjava l’embrutiment amb pintura negre del nostre signe d’identitat.
Primer va ser una esgarrifança, després una sensació d’indignació i un buit a l’estómac. Vaig trobar-me al regidor de cultura amb trossos de la senyera a les mans, organitzant la col·locació i restitució de la nostra bandera a la muntanya de cal Manyoses. Li vaig dir que no s’amoïnés, que algú l’havia vist fent goig des la carretera, i havia decidit, per l’efecte esplendorós de la manifestació del dia onze, prendre’s una revenja personal. Que segur era algú de fora, que del poble no podia ser. Algun boig, que passava per la A-2.
No Carles, són dos del poble, són en “fulano  i el seu amic mengano”, amb noms i cognoms, coneguts i néts de gent estimada.
No facis res amic regidor, els han vist i la vergonya d’aquesta bretolada, els acompanyarà la resta de les seves vides. Quina pena, amb només 19 anys, ara són la vergonya d’un poble de 519 ciutadans, que en més o menys grau, només volen la llibertat de la seva Pàtria.   

Foto: de l'Ajuntament.

dijous, 13 de setembre del 2012

11 DE SETEMBRE DE 1941





  •  “¿Qué hace señoraé?   ¡Siéntese!
  •    No quiero sentarme, tengo que bajar en la próxima parada.
  •   ¡Que se siente coño!, yo ya sé porqué se ha levantado!.”

La mare va aixecar-se del tramvia, quan passava per davant d’on havia estat el monument a Rafael de Casanova,  per a donar testimoni i homenatjar al Conseller en Cap. La mama va arribar a casa plorant de ràbia i es va abraçar al meu pare. Són mala gent, però és que ens han vençut.

  •   No Maria, no ens han vençut, dobleguem-nos com els joncs i resistim. Deixem passar    l’aigua... Esperarem.

Tenim el temps que ens dona la Història, i és molt... abraça’m Maria i fem un altre fill. Farem un “elefantet amb trompa”. I la meva mare el va abraçar fins el darrer sospir. Més o menys nou mesos després naixia jo al carrer Pere IV 416, farmàcia.

 

Ahir, aturat a la Gran Via, en un moment de soledat multitudinària, vaig posar-me a plorar, mare, pensant en tu, amb el pare, amb les germanes i amb els amics que m’heu donat aquest sentiment d’amor a la Democràcia, a la Llibertat i a la Independència.

T’estimo mare, gràcies per aixecar-te al tramvia l’onze de setembre de 1941. La Maria, la meva mare era andalusa, concretament de La Puebla de Cazalla. Quasi res, catalana autèntica.


Fotos: Francesc Borràs

dissabte, 8 de setembre del 2012

LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D’AUTONOMIA.



Cap l’any 1976, a Montgat on jo vivia, una colla de gent que ens preocupava el nostre país i el seu futur i que d’alguna manera o altra volíem  canviar allò que en dèiem “el bunquer”, vam aplegar-nos al voltant d’una persona que ens va parlar de l’Assemblea de Catalunya. Era en Ricard Lobo que vivia al Turó del Mar a Montgat. Ens vàrem ajuntar diversos montgatins amb molta por i angoixa. Havíem de canviar un estat basat en la basarda, per un altre basat en la convivència i l’enteniment. En Ricard ens parlava del lema de l’Assemblea: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Jo, que era més esquerp deia que si ... però no, amb matisos. La segona premissa no la trobava prou justa, és a dir, si a un li deien “el carnicero de Málaga” per la seva conducta criminal durant la guerra civil, se l’havia de portar als jutjats, també  als altres sospitosos de l’acarnissament  de Paracuellos del Jarama. Després que el judici desvelés responsabilitats si n’hi haguessin, que romanguessin lliures amb la vergonya per la resta de les seves vides o que visquessin amb la pau dels honestos.

Molts ideals. Llavors per nosaltres tot estava per fer, ETA matava més que mai, la inflació estava quasi al 20% anual i l’extrema dreta no volia deixar el poder que se li escapava per moments. Els militars des de les casernes feien sonar els sabres, els hi assassinaven generals i anàvem als concerts d’en Lluís Llac i d’en Joan Manuel Serrat, tot pensant que ells ens portarien a la llibertat. Tot això que sona tant maco, ara ja fa olor a ranci. Ja no serveix per viure el dia a dia. Espanya continua pensant que som insolidaris, dolents i que no ens mereixem els 16.409 M. d’€ que ens furta cada any de dèficit fiscal.  

S’ha acabat el bròquil, no volem pagar més el llit  a aquesta companya que li hem de pagar el matalàs, el llençol i la manta eternament S’ha acabat, és impossible seguir així. Ens trobarem fraternalment a Europa i com a pobles lliures.

Ara ja no és  el moment de cridar Llibertat, Amnistia,Estatut d’autonomia. Ara és el moment de cridar : IN...INDE...INDEPENDENCIÀ... Tots a Barcelona ! 
  


Lloc web d'aquesta imatge

... polítics que iniciïn el procés de secessió (poca broma!).
facebook.com