diumenge, 2 de juny del 2013

L’OU COM BALLA




Va ser un dia magnífic, un dia rodó, un dels tres dijous que “relussen más que el sol”. La festa del Corpus, que ha perdut el caràcter religiós (abans era Festa de Guardar), ha estat restituïda per la societat civil a Barcelona, amb tota la seva modèstia i el seu esplendor. Al Cap i Casal no hi cabia més gent. Passejant, rient, festejant, estimant i olorant els dolços flaires d’una Barcelona, per fi, neta de pixums. Tothom tenia un sortidor i un ou per fer ballar. L’Alcalde Xavier Trias es passejava amb nosaltres i donava un to de normalitat a una festa que havia perdut una part de llur bellesa. Des de l’Església de Santa Anna cap a l’Ateneu, claustre de la Catedral, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la Casa de la Ciutat... feia més o menys el mateix trajecte que nosaltres. Ens l’anàvem trobant.
Batlle, que em segueix?... ha, ha, ha... si noi. De on ets? ... de Tiana Xavier... de Tiana. Bon país... si Trias... tu ets de Barcelona, oi?...  Au, fem-nos una foto. Em va sorprendre que fos tant alt; més tard es trobaria amb el merder i els xiulets als Prínceps de España al Liceu. Segur que no va ser tant agradable.
Diu el fullet informatiu de la festa del Corpus 2013, que la tradició de l’Ou com balla ve de l’any 1637. Jo recordo que en els temps del franquisme, ja havia visitat el claustre de la catedral, amb l’ou, les tretze oques cridaneres, i la gent que embadalida miràvem el ball. Ara érem més, però que  molta més gent. Una riuada d’emocions que gaudia d’un dia preciós. A l’Ateneu el bust en bronze d’en Josep Pla mirava l’ou amb esguard encuriosit. No cau, Josep, no cau... I si queia tornava a surar entre l’aigua i l’espai eternal d’un jorn perfecte.



Fotos: Francesc Borràs