El Rocar de Tiana

LA CREU DE TERME

2012-02-15T16:48:00.002+01:00

Sortint de les tenebres
de l’amagatall del diable,
he sortit de la foscor
i m’he acostat a la llum
d’un cel blau sense cap boira.

Glòria a Déu en les altures,
he trobat la Creu de Terme,
que ens recorda qui som,
què som i d’on venim.

És airosa aquesta creu. Jo, quasi bé mai he estat d’acord amb aquesta religió, llevat de quan era menut i que vaig ser batejat, confessat dels terribles pecats que malbarataven el meu esperit, combregat, , confirmat, i casat després. De moment no en tinc cap ganes de separar-me, sóc prou feliç amb la meva esposa, ( ara en diuen parella ). Malgrat que no he estat un bon catòlic, i menys apostòlic, no renuncio a la meva condició de romana.

És evident que els romans van deixar-nos la seva cultura; els grecs els sentiments, la democràcia i la política, els fenicis el mercantilisme i els jueus el sentit venjatiu, allò de “tal faràs tal trobaràs”. Entre tots han conformat el meu sentiment “occidental” i la meva consciència; no hi vull renunciar. Deu ser per això que no renego de Crist i encara quan em va bé m’agrada entrar a una església, resar un Pare Nostre i si convé, seguir la Missa. Sense complexos, això si, absolutament crític; no estic d’acord amb quasi bé res del que diu el senyor Rector.

Però per opinar i criticar ho tinc de fer des de dintre, des de la meva occidentalitat. Jo, sense menystenir altres confessions, faig militància “dels meus”. No vull apartar a ningú, no vull però que em facin fora dels meus principis i convenciments ètics, socials i polítics. Sóc aixís.

EL PASSATGE CAP A L’INFERN

2012-02-14T21:12:00.001+01:00

La Fecsa no enganya. Si obrim aquesta porta, ens portarà cap l’abisme on no se’n torna, en mig de llamps roents de mort segura. L’indret tampoc enganya... Passatge dels Pins del Dimoni, amb tota l’emoció de la cosa desautoritzada, privada, vetada, il·lícita, secreta i indisponible. Me’n moro de ganes d’entrar-hi; com deu ser?... Una cova amb teranyines i rats penats amb ullals vermells i ensangonats?

Tornaré cap a casa, hi estaré més segur. Demà, però hi passaré una altra vegada. El cadenat està fermament instal·lat i no es veu feble, els Diables de Tiana no han sortit encara del seu cau i a mi m’agrada passejar cada dia per aquest indret.

La meva Tiana, el meu país estimat, la meva amant, el meu desig... el meu emmerdador de parets preferit.

ART CRUSPINERA

2012-02-13T16:06:00.002+01:00

No sé perquè, però em recorda al poeta visual Joan Brossa. Jo si fos de les dignes autoritats de la vila, a l’encarregat de les pintades dels carrers de Tiana, l’honoraria amb el “Premi Especial del Bon Gust”. No sé si és un mal operari o un poeta, però m’agrada la seva displicència, prefereixo la segona opció en el seu quefer. És tant senzill dormir i fer somniar als altres... Pels que tenim el privilegi de poder passejar per Tiana, és reconfortant saber que no tot està en ordre, que les coses tècnicament perfectes, no sempre són les millors. Sóc tant vell que m’agrada la imperfecció i el desori. És, l’ordre meravellós del caos i també funcionem, oi?

EL MALPARIT

2012-02-12T10:17:00.002+01:00

Darrera l’Escola Lola Anglada, a Tiana, hi ha un carrer nou, el Carrer Carme Donada, una dona que del servei a la seva comunitat en va fer vocació: Llevadora. Escric aquestes paraules amb indignació, però absent d’odi. Haig de parlar d’aquesta barrabassada, perquè la única cosa que la Carme haurà fet en la vida és el bé. Jo no sé quin odi anarquista podia generar la Carme Donada, la llevadora de Tiana i mare, via conducte uterí, d’una gran quantitat de tianenques i tianencs. Més aviat voldria suposar que l’autor d’aquesta bretolada ho ha fet per diversió, per que així li rota, perquè com que no sap que és l’anarquisme, li fot pel broc gros. Que es fotin!

Escric emprenyat per l’ofensa a la Carme, perquè la meva mare també va ser llevadora de poble i la meva germana també, i jo sé molt bé, que una llevadora rural no té hores, ni dies, ni nits i no és mereix que li embruti la placa del seu carrer un mal parit que es creu ser anarquista.

Saps Carme, tu i la meva iaia Júlia sóu de les poques persones, que en vida i de forma democràtica us han posat un carrer al vostre nom. A tu t’hi han afegit “llevadora”, a la meva àvia li van afegir l’any 1932 i a La Rinconada, Sevilla: “maestra” ... no és casual, oi?

Per cert convindria que l’Ajuntament netegés aquesta placa. Fa ja massa setmanes que està així.

EL PORT DE BARCELONA

2012-01-31T17:25:00.004+01:00

Sobre la plana perfecta
i arrissada,
el ressol em fa aclucar
la mirada.
El cel romàs com sempre
allà dalt,
tenyint de blau a gris
una aigua estúpida
i calma.

El paradís sempre
a dalt
és amagat per una boira
que no arriba mai a ser
un núvol
i s’aguanta sobre el fibló
d’acer,
en equilibri perfecte.

Els amarratges són abraçades,
forçosos petons d’una terra
que ens desitja,
són els interrogants del viure.
El veler és belluga
i jo, pobre de mi,
no puc allunyar-me de tu,
ni del meu timó,
ni dels teus lligams.
Son tants anys passejant-te...

Foto del port: Francesc Borràs

L’OCCITÀNIA

2012-01-29T21:30:00.002+01:00

A Barcelona m’hi sento com a casa. Amb els meus amics de sempre, hem anat a fer un llarguíssim passeig de nou hores. Ha estat enriquidor i deliciós cansar-nos plegats, descobrint de la mà i paraules d’en Francesc, n’Enric i les nostres esposes (que ara en diuen companyes), recons impossibles que encara romanen a la nostre Gran Vila.

En Francesc és un “cicerone” excepcional que coneix la nostra capital com el palmell de la seva mà. Cesc, fotografia aquest cartell si et plau... Faré un “post” dedicat a la meva Occitània i al meu amic en Joan deu Peiroton. Segur que li agradarà que al sud de les terres Occitanes pensem en ells i amb ell. Per a tu Joan ... un occità nascut a París.

Foto: Francesc Borràs

LA FONT DEL POBLE 1949

2012-01-26T17:13:00.001+01:00

La Font del Torrent,
fa una aigua fresca i clara.
Al broll del torrent
hi anem a la vesprada
quan el sol s’acota
sota les muntanyes,
més enllà d’Igualada.

Fa una aigua
fresca i clara,
com el teu esguard
i tan dolça...
com el teu bes.

Les mares de Castellolí
ara dormen sobre la font,
on el sol escalfa,
i on els ocells canten
cançons per la tarda.

El Solei en diuen,
és grog de primaveres
d’argelagues punxents
i blanc de llençols blancs.

Quan sigui gran mare,
i guanyi molts diners
et compraré un càntir,
un d’aquells negres,
dels que fan fresca l’aigua.

Juguem amb barques a les lloses, al costat de la font, on les dones, sempre de negre i amb monyos, renten la roba agenollades, pels rics d’Igualada. Sempre guanyen en Pere i n’Albert a les navals batalles, són dos contra mi. Les barques de fulles de canya, són mes fràgils però mes airoses i sensibles al vent, mentre les orenetes volen tot xisclant a ras d’aigua.
A la roba neta en diuen bugada. Ara, dins dels cubells de zenc, l’embruten una vegada i un altre per capes, amb cendra fosca i la deixaran fins demà que l’esbandiran a primera hora, abans de estendre-la amb cura sobre les argelagues. Mama perquè embruten la roba neta?... perquè ... sempre perquè ... calla nen i em fa un petó. És per blanquejar-la.

Dedicat als meus néts Maria i Roger, que han mostrat interès pel que escric.

CAPPUCCINO

2012-01-23T12:28:00.001+01:00

He entrat al Cappuccino, una cafeteria molt maca de Barcelona, que parlen en català. Era el capvespre i he demanat un te. Jo que sóc de pagès, no sabia que fos tant difícil prendre aquesta infusió.
- De Ceilan, que és te negre de la India.
- El Green Tea, que és te verd de la Xina
- Fruits del Bosc, que és el te amb gust a fruits del bosc.
- El Menta, que és el te de menta de la Xina.
- .....?

Finalment, posant cara de persona entesa i entenimentada, he optat pel te verd. Espero tres minuts. Ja sé que és un pecat, però hi poso sacarina, estic a règim calòric. Estarà massa calent?... No, esta a la temperatura justa. A primera vista, no és massa diferent del que prenc a casa. Vist d’esquitllentes i tombant una miqueta el cap, pot ser si que també és un pèl verdós.

El tasto mmm ... és suau. No és vulgar, mai me n’havia begut cap de tant bo.
Miro el tiquet, tres euros amb vint cèntims per un te. Faig una regle de tres, em surt que aproximadament aquest te va a 266.000 pessetes el Kg. Deu ser pels ports des de la Xina, i jo que vinc de pagès, no estic acostumat a aquestes “delicatessen”. A fora per la Via Laietana passa un pakistanès tot xulo amb el cap embolicat amb un turbant. Li deu fer mal.

Miro la paret de davant i promocionant un Foccia, que és Procciuto, formatge, tomàquet i oli d’oliva!!! Per tornar, hauré d’emportar-me la Visa i el talonari de xecs.

SÓC FELIÇ

2012-01-18T11:35:00.002+01:00

Fa quasi un mes que no m’arriba el senyal de la televisió. Només m’arriben emissions del que en podríem dir emissores escombraries. TV5, Intereconomia, Teletaxi, ...he arribat a la conclusió que potser sigui millor així, gaudint del silenci i trobant la pau. L’únic canal que es pot veure és el Vuit del grup Godó, i la veritat és que també em sobra. Estic de crisi fins el cap d’amunt, quan vinguin els Mossos a desnonar-me els hi diré que passin, els hi donaré les claus i que m’avisin si troben comprador per la casa.

Fa cinc mesos vaig donar-me de baixa de Canal Plus. No ho accepten, volen que pagui la merda que ofereixen vulgui o no vulgui i si no em condemnaran a les penes eternes de l’infern de les cabretes. Segurament deu ser que se m’acosta la crisi dels setanta anys. Podria ser, que com que no vaig passar la dels cinquanta ... ara tot se m’ajunta.

PLAÇA DE CATALUNYA 1925

2012-01-10T20:16:00.002+01:00

Encara no han passat cent anys. La mare, na Maria Palop Palomo se n’ ha assabentat que el baró de Viver, alcalde de Barcelona ha decidit remodelar la gran plaça de Barcelona. Tota bufona amb disset anys, s’emporta el seu germà petit en Vicenç i al seu promès a donar-li la darrera ullada. Sa mare li ha dit que no pot anar-hi sola amb el “novio”, que era el que serà el seu gran amor i marit. El meu pare, l’autor de la fotografia.

La foto no és que valgui gran cosa, però ens mostra com era la plaça fa vuitanta-set anys. Es veu a la cantonada amb Ronda de Sant Pere, la farmàcia i drogueria Vicente Ferrer i Companyia, que després l’animal del Batlle Porcioles va permetre enderrocar, per construir-hi El Corte Inglés. Al menys haguessin pogut conservar l’arquitectura externa!

EL PES DE LA FAMÍLIA

2012-01-06T00:07:00.002+01:00

Quan tots estàvem contra en Franco estàvem millor, o al menys, pensàvem que tot seria més bo. Somniàvem en un futur que segur arribaria. Vèiem França tan propera, que ens pensàvem que un dia seriem Europa, la nostra amiga. “El coche más premiado de Europa”, diu la propaganda del GS.

Tothom tenia feina i podíem pujar quatre fills i una sogra sense temor, tots érem una colla de banaus. Però vam pujar un país, vam reconstruir una pàtria treballant més hores que un rellotge. Recordo que mai vaig comptar el meu treball. S’havia de fer i es feia. Arribava a casa cansat, però no ens feia por el futur. Quan acabava la darrera feina a Cadis a les set de la tarda, agafava el meu GS, i d’una tirada fins Tiana... sense autopistes!

Jo crec que els d’aquella generació no estàvem equivocats i penso encara que si tornés a viure faria el mateix. La llàstima és que no tinc més temps. Tinc la mateixa confiança i les mateixes ganes de treballar. El que em manca ja, és temps per dedicar-vos.

Animeu-vos, sé que és dur, jo ja ho he passat tres vegades per aquest tràngol. No deixeu que el desànim niï en els vostres cors. Som un gran petit país, diferent a tots els altres, ara ho veieu... El ministre d’economia ex delegat de Leman Brothers el banc que ha provocat aquest merder, i la “catalana” Chacon”, que vol ser la cap del “Partido Socialista Obrero ESPAÑOL”.

Son les dotze de la nit, me’n vaig a dormir. Els Reis han de fer la seva feina.

SOBRE EL CASTELL

2012-01-04T17:13:00.004+01:00

Només en queden les runes, el baluard ha caigut de vell, i les pedres s’amunteguen per terra. Hem agafat un tros de teula. La portaré a casa, després de tants anys cal que estigui a aixopluc. Encara la guardo, està molt ben feta, ha aguantat des de l’any 961 del naixement de Nostre Senyor, quan la va fer posar el compte d’Aulí, sobre la penya més alta de la comarca. Ara, reposa al costat dels meus llibres. Amb mi per sempre.

A n’Enric li ensenyo el nostre horitzó. Ell assegut, percep amb mi per on començarà la nostra independència i el nostre futur. Jo li dic que allà on assenya-lo... No pensem que estem situats en un punt estratègic. Som damunt la frontera de Carlemany, just sobre la Marca Hispànica i som vassalls de Ramon II, marquès de Gòtia. Comença a albirar-se Catalunya.

Al sud hi tenim Al-Andalus, i la torre dels moros que ens vigilen, són súbdits del califa Abd-al-Rahman III, que morirà a Madinat-al-Zahra a la tardor i de pulmonia.

No sabem que aviat engegarem a fer punyetes l’imperi Carolingi. Ara si, que volem enviar a pastar fang l’imperi Espanyol, per unes raons semblants.

Em sabrà greu per una cosa, al Real Madrid només ens hi podrem enfrontar per la Copa d’Europa.

DE TIANA A LA PLAÇA DE CATALUNYA

2012-01-03T23:39:00.007+01:00

He baixat fins a Montgat, feia fresca. El tren no m’ha fet esperar, podríem dir que quasi m’esperava. La platja està deserta i ve cap a mi, mentre el tren accelera. El sol s’està acotant, el blau s’il·lumina i fosqueja. Tot trontolleja, arribem a Badalona, després de L’ANÍS DEL MONO. La Fecsa aturada, guarda les tres xemeneies, mentre el Tram espera per anar-se’n fins al Zoològic, al Poble Nou.

Una veïna de llavis carnosos, bella, no vol ocultar que és indú, mentre mira el Besòs per la finestra, que per fi baixa net. Unes cases en runes anuncien “Casa en Venda”, segur que de moment ningú la comprarà. Coses del “Marketing”. El tren afluixa, quasi és para... propera estació El Clot- Aragó, correspondència amb... es fa fosc de cop, entrem a les tripes de Barcelona. El veí davant meu, fa cara de mestre d’escola. Llegeix un llibre de plàstic i riu com un foll. Una xinesa al seu costat parla a una màquina que en diuen Mòbil. Una peruana tenyida de rossa, no sé que fa amb una cosa que en és diu Black Berri. Passeja l’index per un vidre.

Dues noietes mores, bellíssimes, amb uns mocadors que en diuen hijab, amaguen els seus cabells, orelles i colls, ben embolicades. Arribem a Plaça de Catalunya, ens aixequem. Les mossetes porten uns pantalons arrapats, més ja no pot ser. Jo me les miro, fan molt de goig. Elles saben que ens les mirem: El mestre i jo... Somriuen i jo també.

En el seient de l’esquerra, un jove amb estètica batasuna, ni se les mira. Jo crec que és una descortesia. Elles ho veuen i s’agafen del braç mentre baixen a l’andana.

Ara, a casa, davant d’això que es diu ordinador, estic pensant que m’han canviat el país, però que no me’l canviïn, ja m’està bé. Aquest estiu passat m’agradaven les russes, avui m’han agradat les marroquines. Com diria la meva àvia andalusa, “virgencita, virgencita, que me quede como estoy Sóc massa vell per aquestes tonteries. Però...

Del Google:

A prop del port

Carmen Pérez: Fotografia. Edición gráfica. Comunicación. Estrategia y Gestión contenidos web 2.0.; En aquest bloc trobareu noticies i imatges de Badalona en general i en particular de la zona del Front Maritim i el Port. Passat, present i futur. Viurem l'evolució i transformació de la façana marítima de Badalona i dels barris que l'integren.

ANEM A LA FONT

2012-01-01T20:51:00.001+01:00

Anem a la font
a buscar un cantiret d’aigua,
fresca hi brolla,
com la teva veu,
com la teva mirada.

A l’estiu dels cinquanta
el vestit estampat
et fa olor a primaveres.

Portes perfum,
de l’hort i ses moreres,
a esbarzer florit
a margarides salvatgines,
a les verdes ortigues,
a fulles de canya,
i a la palanca de fusta
que creuava
el nostre torrent.
Asseu-t’hi mama
escoltem-lo sense dir res.

Avui he tornat
al nostre broll.
No en queda res,
només muntanyes de terra.
El cel però,
és encara tant blau com ahir,
i la música,
son els xisclets
de les nostres orenetes.

EL SOLDAT

2011-12-23T21:57:00.003+01:00

Jo no servia per ser soldat, em sonava tot a joc estèril, m’ensenyaven coses que jo no volia. Tenia la nòvia lluny i les armes em feien basarda. Massa canons que havíem que desmuntar per peces, un a un, carregar dalt d’uns muls en un temps curt i determinat, i tornem-hi, tornem a descarregar, tornem a muntar... així hora darrera hora, dia darrera dia, mes darrera mes.

Aquest mul és deia “Bilero”, i per carregar-lo se li havia de posar una pedra punxeguda dins l’orella i si és movia, se li cargolava fins que s’estés quiet. Tota una salvatjada, però sinó la bèstia et rebolcava la curenya per sobre, i si podia t’aixafava amb la pota. Tenia més mili que nosaltres. A ell tampoc li agradaven les armes.

Ens deien que era important poder muntar una “ Bateria“en menys de tres minuts, per poder sorprendre l’enemic. Li vaig dir a la bèstia que no s’emprenyés amb mi, que jo també n’estava fins els co...., que no li volia fer mal. De Castellolí vaig portar-li unes garrofes i també uns terrossos de sucre que vaig robar d’un cafè de Reus. Ens vam fer amics i no va trepitxar-me mai més. Quan els dilluns tornàvem al carrusel, m’esperava afectuós i tendre, i cercava la meva mà dins la meva butxaca. Ens vam estimar com companys.

En unes maniobres de tir lluny del campament i de les quadres, jo vaig dormir recolzat a la seva panxa. No es va moure en tota la nit, a sota el seu pit molsut hi bategava un cor molt gran. No vaig enyorar la flassada.

A la matinada, va despertar-me amb un renill amical i ens vam mirar als ulls, els tenia plorosos, i jo també.

NO M’HA TOCAT LA RIFA

2011-12-22T15:07:00.001+01:00

Només era un dècim que fa molts anys comprem amb els amics. I jo, que no crec en la sort, demanava als déus de l’Olimp, que ens toqués... No pas per nosaltres, sinó pels nostres fills, per les nebodes, que tots ho passen fotut amb la desastrosa crisi que tots pateixen, per les feines que s’han diluït, per les hipoteques que potser no podran pagar, pels treballs que finiran, per les angúnies que encara esperem, pels mals humors i la desesperança.

Que no es queixin els sindicats, amb un discurs del segle XIX, proposant entelèquies amb la cultura del no, la lluita de classes i el cridar per cridar. Quan sento i veig als dirigents sindicals davant dels seus acòlits, dient només no, em fan angoixa i vergonya. És tan buit el que diuen... Prefereixo el silenci i l’acció de la CGT, en silenci i eficàcia, cercant politics corruptes i portant-los a la Fiscalia d’Anticorrupció.

CERCANT SORTIDES

2011-12-21T17:46:00.004+01:00

Cercant sortides al barri de La Ribera, arribant a la Via Laietana m’assec en una cafeteria, al costat de “Fomento” i sento tremolar el terra. És la crisi que em mou?... No, és el metro que passa per sota. A la taula del davant una mare entrada bé en els quaranta, fa molt de goig, amb la seva filla clavada a ella, de setze anys. A mi m’agrada més la mama, deu ser per això de l’edat. A la senyora li han servit una botella d’aigua San Pelegrino, que és beu molt seriosa a petits glops tot mirant-se el local. La nena riu tota sola i manega un mòbil d’aquets que ho fan tot. La té absorta.

A fora a través dels vidres, el trànsit només para quan el semàfor és posa vermell. Una noia sola, petita, menuda i sud-americana espera el verd per travessar. Està contenta, és feliç i somriu... li surt de l’ànima. És com si hagués trobat una bona feina... potser pensa en el seu promès. També parla amb un mòbil i se’l mira amb passió. Ara en el món no hi ha paisatges, ni sons. El jovent només es mira aquestes màquines, que furten les ànimes. Els hi creixerà el dit polze dret i se’ls hi fera gros i gruixut.

Els dos cambrers són moros. Els hi demano un cafè amb llet i un croissant i no m’entenen. Un d’ells em mira amb esguard compassiu. Ho veig... pensa: és vell, i em perdona la vida. És curiós, serveixen el cafè amb llet amb una tassa enorme, d’aquestes amb nansa. Els alemanys la fan servir per beure cervesa, al costat hi diu Starbucks Cofee.

A la paret del fons un elefant en un gravat, que diu: Kenya?, a l’altre paret un altre cartell de “Cristmas” em demana en català:

Siguem Feliços

El cambrer es diu Hamid, del cafè amb llet, a la factura en diuen “Latte” i sembla ser que no era la Via Laietana, sinó Starsbuks Coffee España, sl. c/Pedro de Valdivia, 21 Madrid.

Fot, només em falta en Mourinho!

Tinc sort, al menys la felicitat és catalana.

Del Google: Sortida.jpg

barcelonaaldetalle.blogspot.com

1600 × 1086 - ... si hay algún otro tipo de señales de esta época que aún pervivan, ...

CAMINANT PEL CARRER AUSIÀS MARCH 走在街上遊行 AUSIÀS MARCH

2011-12-19T19:20:00.003+01:00

Caminant per Barcelona, al carrer Ausiàs March he trobat un comerç xinès de venda de làmpades de totes classes, he entrat perquè estic cercant llums, per il•luminar la meva mansarda.

Dues senyores orientals, amb un somriure espatarrant m’han atès tot el bé que podien. M’han dit:

- 你怎么样?
- Què vol?
Jo m’he quedat garratibat, perquè no he entès res de res i els hi he dit:
Parlen català, castellà, francès, anglès...?
講加泰羅尼亞語，西班牙語，法語或英語…?

M’han mirat amb els ulls grossos petits i xinesos. S’han posat a riure sense dissimular-ho. La única cosa que m’han dit molt expressivament és no, no, no... no...no..no...

I com ens entendrem, doncs?
和我們的理解，又如何呢 ?
Una d’elles , la més decidida, s’ha arronsat d’espatlles i m’ha dit:
你尋找，尋找，然後說，它希望.

Suposo que m’ha invitat a que entri, a que miri i després els hi digui.

Amb deu minuts n’he tingut prou de comprar làmpades. No n’he comprat cap, no he sabut ni el preu, ni si volien o no vendre’m, només em miraven i reien.

La mes tímida li ha dit a l’altre:
誰大作去購買中國的貿易中的一個燈，更何況它...?
A qui se li acut comprar una làmpada, en un comerç xinès sense parlar-lo?
Suposo que és el que ha dit...
Diuen que ara els xinesos ens compraran el deute extern.

Ara corro a matricular-me a l’escola d’idiomes, no vull quedar-me sense llum a la mansarda.

Facis la llum, fiat lux, 不要光！ Oi que si?

Foto: Google
Barcelona - Farmàcia Viladot (Foto: Albert Esteves, 2007)

CANT A L’ESPERANÇA

2011-12-16T13:26:00.002+01:00

Voldria, ara que tot sembla que s’enfonsa, dir-vos que és el moment d’aixecar el cap, de recordar vells temps de patiment, de crisi i d’esperança. Voldria explicar-vos una pàgina de la meva historia personal i real...

Era el dia 20 de novembre de 1975 de matinada. Franco ha mort etc, etc, etc. Tenia dues alternatives, o bé obrir l’ampolla de cava o bé intentar anar a treballar. La meva dona va dir-me:

- On vas en un dia com avui?

- A treballar, a vendre piscines!

- No en vendràs cap avui, ni tan sols saps que passarà.

- Avui més que mai Dolors, la vida per a nosaltres torna a viure.

Recordo que vaig anar a veure un possible client a Sant Cugat del Vallès, una fleca tocant a l’estació. Feia un dia gris, rúfol i la gent és mirava als ulls o els apartava, no era un dia normal.

- Bon dia, venia a veure al senyor Joan, vinc a parlar-li de la piscina que és podria fer a Valldoreix.

- Vam anar fins el terreny, li vaig fer les consideracions, càlculs i preus aproximats i li vaig dir que li passaria una oferta.

- No em cal senyor Casanovas, la piscina la farà vostè, vostè, EN UN DIA COM AVUI és l’únic que m’ha donat il·lusió de futur.

El dia 23 de Juny, de 1976 revetlla de Sant Joan, a Valldoreix, Sant Cugat, vam fer l’estrena de la piscina. Preciosa, encara funciona. El senyor Joan i els seus néts i fills s’hi banyaran el proper estiu.

LA CONRERIA

2011-12-07T12:48:00.002+01:00

He anat fins a dalt de tot, a Can Autunell, damunt l’esquena de la somera de l’amo. Com tots els dimecres i dissabtes al matí, porto els queviures pel restaurant, on abans era el convent. Deixo les viandes i els encàrrecs al carner soterrani de Montalegre, després m’he acostat tot baixant cap a Sant Fost fins a les instal•lacions de la Font de les Monges. Ho tenen molt net i polit, la gent que hi va és molt fina, són estiuejants de Barcelona.

Pel Restaurant porto comandes de la farmàcia Palau, uns ungüents pel fill de l’amo que s’ha fet mal, al davant, a Cal Jaumet, hi porto oli que ve d’uns molins d’Arbeca, que diuen que és tant bo. De Cal Ferràs m’han encarregat que porti mongetes i cigrons amb saquets de cotó, que van bé per a equilibrar les albardes de l’ase.

Això si, la Font de les Monges, la setmana passada van encarregar-me portés xufles de cal Garra que diuen que són les mes dolces. A cal Quela m’han donat un paquet que em té intrigat, doncs no pesa gaire i diu amb lletres vermelles: FRÀGIL. De cal Quela també hi porto llonganisses, botifarres i carn salada. Quan he tingut els sarrons plens, a ca l’Estruc m’han col•locat les verdures a sobre per a no aixafar-les.

Ara, ja torno cap a Tiana les comandes estan servides, respiro tranquil i veig la Cartoixa i el seu claustre. Tot és pau, i l’ase s’atura contemplant com n’és de bella la natura.

TIANA, 14 D'AGOST DE 1908

2011-11-30T21:32:00.002+01:00

Tiana, 14 d'agost de 1908

Estimada família Camps:

He rebut no sé com i amb satisfacció la vostra postal des de Tiana. Us escric en nom de la senyoreta Maria Figueras que ara no pot ser aquí, són coses no pas greus... però, és que han passat massa anys i no pot contestar-vos personalment. Estic de dispeser del temps futur ací a casa seva. Sé que aquí al Maresme la calor no és tan forta com ací en el carrer Sant Honorat a Barcelona. Sort que estem en un tercer pis. Per la tarda amb tot obert, tenim la ventura d’escoltar les sirenes del port, el murmuri de la gent al carrer, els crits dels pardals, els xisclets de les orenetes i un airet que és fa agrair.

Demà la Maria es donarà per felicitada i serà tant feliç com pugui, com tots els anys, com ho serà cada quinze d’Agost. Cada any un any més, i un any menys segons com un es miri.

Jo, sóc un somnia truites que us escriu des del segle XXI, i que tornant enrera, s’embadaleix veient la vostra Tiana. Ara, no és com a la postal, però Déu n’hi do, és una vila que malgrat les bestieses que hem fet els del futur, jo el primer, la gent encara hi vol viure.

Abans d’ahir vaig anar a veure l’Esquadra naval més poderosa del món, l’anglesa, que ha vingut de visita a Barcelona. Com sempre tots els “gerifaltes” hi van anar per donar-los-hi la benvinguda, després els mariners s’han escampat per les Rambles i carrers dels voltants... s’havien d’esbargir!

Avui la Maria ha anat a veure els militars anglesos com jugaven a pilota amb els espanyols dins de l’aigua als Banys Orientals. En diuen Water Polo, la qüestió és que és distreguin. M’ha dit que era molt avorrit, que li agrada més el joc de la pilota, que en diuen foot-ball, que la pilota corre més.

Diuen els militars que sa majestat el Rei, nostre Senyor, continua creixent i que aviat serà un home. Ara només val deu cèntims... el segell de correus. Doneu-li una abraçada ben forta a la Mercè i a tots.

Ben cordialment des del vostre futur.

La Hemeroteca de La Vanguardia

• Edición del jueves, 13 agosto 1908, página 3

“En honor á los marinos de la escuadra inglesa, el Club de Natación «Barcelona», ha organizado un partido de Water-polo, que se jugará esta tarde, á las seis, en los Baños Orientales.
El team inglés será formado por la tripulación del acorazado «Bacchante», al cual elClub opondrá un equipo compuesto de sus mejores nadadores.
El match promete obtener el mayor éxito, siendo éste el juego favorito de la armada inglesa.”

RING... RING...

2011-11-29T11:10:00.003+01:00

A les deu en punt ha sonat el telèfon; era de l’Hospital de Badalona dient-me que confirmaven la meva operació de cataractes en el meu ull dret.

-El dijous a dos quarts de nou, estigui aquí net, polit i amb la bossa de tots els remeis que prengui i unes ulleres de sol. Hi seré.

Diuen que hi veuré tant bé. El meu amic Francesc, va dir-me que es va sorprendre al veure’s l’endemà al mirall, tan nítid.

Espero que així sigui, però sento “com una cosa” al pensar que m’han de tallar la còrnia, treure’m el “tel” i implantar-me una lent. Cada vegada m’assemblo més a un robot. Varem començar pels queixals superiors... pròtesi!, després en el cor dos “stends” de no sé quina matèria estan fets!, l’any passat una vàlvula al cervell que me l’ha deixat nou

Voleu dir-me si sóc de veritat?. Tornant a les preguntes transcendentals de quan vaig tenir ús de raó, qui sóc jo, i perquè soc jo i no un altre.

El divendres podré confirmar-vos si ENCARA SOC JO, si contesto sóc RTSBH en missió de proves, malament...

Del Google:

AO_Maru_the_Friendly_Robot_4_by_leoblanchette.jpg

leoblanchette.deviantart.com

600 × 686 - AO-Maru the Friendly Robot 4 by ~leoblanchette on

VANITAT

2011-11-28T10:22:00.002+01:00

El meu fill gran m’ha instal•lat un comptador de visualitzacions en el meu blogg, i m’ha ensenyat a través del “analytics” a descobrir des d’on venen les visites. M’he posat com un paó en zel, perquè per fi ha arribat Austràlia, on, no sé qui i de forma repetitiva ha anat al Rocar de Tiana, des d’una vila al nord-est del cinquè continent anomenada Townsville, i que ha romàs tres minuts i vint-i-sis segons llegint les meves tonteries.

També he vist que des de Lagos, Nigèria m’han llegit set pàgines i s’hi han passat vint minuts i trenta set segons seguint la nostra llengua a través del meu paupèrrim català i de la meva pobre persona, avui plena de vanitat.

Des de Madrid la capital del Reino, el darrer mes m’han arribat vint-i-nou entrades, i en “argot” futbolístic he tingut un setanta-vuit per cent de rebots. Doncs si, co, co, co. co... com els galls d’indi, estic que no s’hem pot dir res.

Si us plau, digueu-me alguna cosa, com diria en Lucho Gatica... “escríbeme, escríbeme...” Per cert m’han tornat a avançar encara més la operació de cataractes. Serà el proper dijous, l’u de desembre, el divendres diuen que us veuré més bé.

Foto del Google:

Pavo‑Real.jpg

leyendascuentospoemas.com

320 × 240 - sabia que los pavos reales no eran de su especie,

CONTE DE NADAL

2011-11-26T16:23:00.001+01:00

1947.- Estàvem a finals d’octubre i feia fresca. El senyor Carlus encara no havia muntat l’estufa de llenya amb tubs de llauna fins la teulada i, en Poldo encara havia de tallar la fusta amb tacs menuts amb la seva serra sorollosa. L’estudi estava net, gris i pobre. En Josep Maria, que era dels grans, ens deia als més petits...(un any menys), que els Reis no eren de veritat, que tot era una gran mentida.

Que no Josep Maria, que no. Que a Igualada, la mare m’hi va portar l’any passat i n’hi havien tres que anaven a dalt d’uns carros grossos, que en diuen carrosses... són maques tu!
Són mentida, tot és una gran mentida dels grans, per enganyar-vos. - va replicar en Joan, que també era dels grans.

El mestre ho escoltava i rumiava.

Aquest any passaran els Reis per Castellolí.
Que no pot ser, mestre, que jo ja sóc gran, que el meu pare m’ha dit que...
El Senyor Carlus us promet que el cinc de gener, a les sis del vespre, passaran els Reis. I prou, que hem de continuar la classe.

El mateix vespre, al voltant de la taula del menjador és reunien els del Quadre Escènic.

Que no, que no. Que no és possible muntar una bogeria com aquesta en un mes i mig, que no tenim pessetes! - Deia en Vicenç de cal Fogoter- tot posant-se la ma al cap-, com solia fer.
Però és pot fer Vicenç, digué en Joan de ca la Coloma. Que si, que vindran els Reis.

La Mercè i la Pepita van ser les encarregades de telefonar l’endemà amb en Zabala, que era el que ens llogava els decorats i disfresses pel teatre. El dissabte sobre, el pare i en Joan van anar a Barcelona, a veure el vestuari que volguessin. Van tornar el vespre amb l’Hispano de tres quarts de nou. Venien carregats amb tres fardells grans, que feien olor a ranci i a naftalina. Eren els vestits per vestir els tres reis... magnífics, increïblement bells, amb pells i “sobretodus” d’ermini i corones de veritat amb brillants i maragdes i perles i ors, i un turbant de sedes d’orient amb plomes d’estruç. Era un miracle. A en Joan li brillaven els ulls, el pare plorava i en Vicenç deia...collons, collons, collons...

També hi van trobar els vestits dels patges, més macos encara que els dels reis, doncs eren els que feien servir en “El Liceu” quan feien l’Aida. I com que feia tant de temps que no és representava... els enviarien la setmana sobre per recader.

Era necessari fer-la grossa i es van organitzar. De carrosses no ens en faltarien, i no en van faltar. Els carros ben guarnits amb ginebrons, grèvols i boixos amb boles vermelles, serien els trons de ses reialeses. Les joguines es van portar casa per casa, i pujades amb escales pels patges, fins a les finestres i balcons dels primers pisos.

En Manolo, el pastor de cal Carnisser amb ulls oberts com a taronges, va restar mut i estorat, agafant-se tota l’estona darrera la carrossa d’en Melcior, el Rei Blanc, fins arribar a l’Església on s’hi va agenollar, mentre es treia la seva boina eterna. Només es va aixecar per anar a besar el Déu fet nen.

Feia fred i els estels brillaven. Glòria a Déu en les altures i pau a Castellolí. I la bona gent cantava el “Desembre congelat confús es retira”...i feia un fred que pelava. Des d’aquell dia crec en els Reis i això que sóc republicà.

CIUTAT VELLA

2011-11-23T12:35:00.005+01:00

Els meus companys son tafaners, els hi agrada badar, com a mi. És fantàstic trobar i retrobar la gran ciutat al costat d’en Cisco i n’Enric, els meus amics de sempre. Ara, que hem tornat a ser joves n’estem orgullosos de la nostra amistat més que provada; descobrim carrers que abans feien bravada de pixum i escombraries. Com diu el cartell, L’INGENIO és un taller on la gent somnia la llibertat de ser lliure, “fiestas, maniquies, gigantes, cabezudos” i sobre tot bromes.

En el Barri Gòtic encara és possible gaudir d’antics comerços, on es venen coses impossibles, i veritats irreals, il•lusions. Tothom diu que estem en crisi. És veritat, però en un carrer de Ciutat Vella, en el carrer Rauric encara són capaços de vendre bromes, és un carrer net i amb ànimes pures. Jo si fos l’Ajuntament, pagaria per tenir un taller així i al seu propietari li donaria el Premi Ciutat de Barcelona. No més que això, ni menys.

UNA NOIA SENSE NAS

2011-11-22T10:55:00.003+01:00

Pels camins de la vida,
sobre el jardí del viure,
damunt de les heures,
en mig de la balustrada
aixoplugant-se de la pluja
i els sols dels temps,
l’he trobada dalt del cim.

Plorava.

Li havien trencat el nas,
a ella,
que era del jardí la més bella,
la més formosa de Barcelona.

No ploris amor meu
que també ets maca sense nas,
no ha estat ni el vent
ni el tro, ni la pluja.
Algú que envejava la bellesa
i el marbre dels teus llavis.

Foto: Francesc Borràs

CAL FER-HO, I ÉS DE JUSTÍCIA...

2011-11-19T13:43:00.006+01:00

Fa tres setmanes vaig anar a L’oftalmòleg de la Seguretat Social, no hi veig bé de l’ull dret. La doctora, una dona amabilíssima, va fer-me una visita complerta i eficient. Va comunicar-me que tinc una cataracta.

- S’hauria d’operar, cada dia anirà a més...

- Doncs fem-ho doctora.

- Signi aquí, és per la intervenció.

- Ho comprenc senyora, quan serà?

- És difícil dir-li amb exactitud, però segurament d’ací amb sis mesos.

- No hi ha dilacions?

- Pel moment no, va dir-me la metgessa, si és produís ja l’hi trucarem.

Han passat dues setmanes escasses. Truca el telèfon...

- Si doctora, sóc jo...el Divendres, 9 de desembre?.. tant aviat?...

- Formidable doctora, si, passaré aquest dilluns que ve per fer-me les anàlisis. Gràcies, molt agraït.

D’això se’n diu eficàcia. D’això se’n diu professionalitat. Malgrat els mals auguris i la mala llet d’alguns, això funciona bé, molt bé, extraordinàriament bé. Us ho prometo.

Foto: del Google

Miembros‑del‑personal‑sanitari_54141235203_51347059679_342_226.jpg

lavanguardia.com

342 × 226 - ... Gràcia a la manifestación convocada en plaza Sant Jaume Luis B. García

INTERIORS

2011-11-17T10:16:00.002+01:00

Des del sol tardorenc que traspassa la finestra, penso que demà t’estimaré, com ahir et vaig desitjar. Però és bo saber que la vida continua, i que la llum m’arriba passada pel sedàs de temps passats, i la calma que dóna l’experiència d’una vida de complicitats.

És maco ser vell, i veure sense por, com se’ns acosta la fi dels dies, malgrat les pluges de Novembre. Ara me n’adono que després de la malaltia m’he tornat jove, i que vull tornar a viure amb plenitud i serenor.

He après per fi, el goig del proïsme, és maco pels altres, és magnífic per mi mateix i dóna sentit al temps que el bon Déu em concedeixi. No vull res a canvi, el meu cel el tinc ara i ací. Jo sóc un home quasi descregut, que voldria creure, simplement per una qüestió d’equilibri còsmic, per tot allò del bé i del mal, de la justícia i la iniquitat, i l’eterna pregunta de qui sóc, perquè jo sóc jo i no un altre...

Un autor anònim del segle XVIII va escriure un sonet que deia...

“No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.

Tú me mueves, Señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido,
muéveme ver tu cuerpo tan herido,
muévenme tus afrentas y tu muerte.

Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,
que aunque no hubiera cielo, yo te amara,
y aunque no hubiera infierno, te temiera.

No me tienes que dar porque te quiera,
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera.”

És una miqueta el meu cas, el meu pare que era el meu amic i mestre, me’l va ensenyar, ara el recordo amb una complicitat total. Gràcies pare.

LA PRIMA

2011-11-16T11:25:00.002+01:00

Perdut en el laberint,

no sé que dir-vos

per a trobar el camí.

Ara resulta

que la “prima de riesgo”

no és aquella cosina

que estava tan bona...

Foto: Francesc Borràs

EL MERCAT DEL DEUTE

2011-11-15T15:20:00.002+01:00

És una petita llotja on és venen els peixos, o els diners. Tant se val la mala mar o la sort del pescador. S’ho emporta el que més bé especula. Ja vindran. A esperar fins al darrer moment. És el mercat on no impera el que val, sinó el que és paga.

Quant més gran es la tempesta millor. Si s’han perdut les xarxes mala sort. Si s’han malvenut un país, encara més. “Fantastisch, very well, muy bien”, molt bé, “sehr gut”. Si van deixar que un país caigués en la temptació, i fes trampa, ara en buscarem un altre, i després un altre, i un altre, i un altre... li posarem de president al que va permetre l’engany...així coneixerà bé el problema.

Demanarem diners als xinesos, que en tenen molts, i farem les fàbriques al Viet-Nam, que allà no és paguen impostos. Des d’allà exportarem a casa, que estem acostumats a patir, i per pagar demanarem un altre crèdit, que ara no en diuen així, ara en diuen Bonus...i posarem els diners a Hong Kong, que allà estaran segurs. “Malus, malus”

I tot és per a ells, des de casa, davant d’una pantalla i un teclat. És tant fàcil i divertit jugar al Monopole. Sense ulls que et mirin a la cara, sense sentiments, sense suors, amb la impunitat anònima del pensament.

Foto: Francesc Borràs

SEGLE XIX

2011-11-14T09:55:00.002+01:00

En temps de guerres, i a dalt a Horta, algú vivia d’algú, i el cel era per a tothom, i l’aigua baixava neta pel torrent clar, i la gent de la plana és queixava, i floria el classicisme, i els sortidors brollaven airosos, i el marbre era blanc, i els jardins florien de flors, i venia el Rei, i venia la Pepa, i Visca!... i a França tallaven caps, i al país del Nord tornava la monarquia, i més enllà de la ratlla, la República, i ací també, i ací perdíem les guerres, i ací perdíem un país que mai havia estat nostre, i la gent de Barcelona moria a la “quinta forca”, i després al garrot, i Barcelona és rebel•lava per la “jamancia”, i era bombardejada des Montjuïc, i tot passava... menys el temps d’estimar, i cercant les faldilles pel laberint, i al mig s’hi trobava Eros, i els peixos eren de colors, i naixia l’anarquisme, i naixia la llibertat, i naixia la burgesia, i per esmorzar per a molts la fam, i per d’altres la xocolata amb ensaïmades, i a dalt a Horta el cel era blau, i les aigües verdes.

Ooooh, que maco!...

Foto: Francesc Borràs

Telescopi Hubble

2011-11-12T09:30:00.004+01:00

No ens cal cercar per l’infinit
per a trobar-hi una estrella.
A un estany del Laberint,
sobre l’Horta de Barcelona
hem trobat un amic i jo,
mil milions de noves galàxies.

Constel•lacions dels Nenúfars Neixents,
surten com naus de la nuvolosa del verd,
mentre la pols estel•lar
difumina l’ixent d’eternitat blava.

Al fons de la fosca
l’energia negre inunda
la claror i la vida,
mentre nous universos
suren quiets, esperant el miracle
de l’explosió o la implosió
del res i del mai.

Foto: Francesc Borràs

HOMER

2011-11-10T17:54:00.004+01:00

Què haig de fer,
a redós del teu esguard blanc,
contemplant en mig del bosc
el temps que passa,
escoltant la Pàtria
com s’ofega als teus peus
sota les bombes d’Espartero,
i envoltada pel fum

de la pell de brau.

Després de conquerir Troia
torna a casa Odisseu,
sigues ben trobat a Ítaca.
Emportat les armes i vine,
que estem cansats de tant combat.
Necessitem la teva ma destra
i el teu consell de guerrer.

Guanyarem la pau dels justos,
abans no ens arribi
la fatiga dels brogits
després de la contesa.

Aquest cop el camí serà curt
i la joia eterna.
El premi serà la llibertat
i el jaç, el de la teva amant,
Penèlope,
que amb els seus braços nivis
donarà sentit al teu futur.

Foto: Francesc Borràs

Estic tremolant.

2011-11-04T16:52:00.011+01:00

Acabo de veure el primer telenotícies, del primer dia del temps d’eleccions. Una esgarrifança d’avorriment ha inundat el meu cervell, i espero amb delit, que demà anunciïn l’avançament de la jornada de reflexió per demà passat. És inhumà perllongar catorze dies més l’agonia d’en Zapatero. Diuen que en Rajoy guanyarà per majoria absoluta... mama por!, però sempre serà millor, suposo, saber que hi ha algú que mana, encara que no digui res.

Del Google:

cmFqb3kzYg==_84280_6398_1.jpg

blocs.mesvilaweb.cat 300 × 456

ERA TRAMPA!...

2011-10-28T13:44:00.003+02:00

ERA TRAMPA!...

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA MARTES 10 DE JUNIO DE 1952

“El Generalísimo en el Bruch,

El Generalísimo llega al Bruch del Medio

Se le tributó una recepción grandiosa

El Caudillo, en la jornada del domingo, recibió el constante homenaje patriótico del pueblo catalán.”

No em pregunteu el perquè, però de sobte m’ha vingut a la memòria una anècdota de quan era un infant. I haig de donar-ne testimoni, per una qüestió d’higiene mental. Explicaré tot el que recordo sobre la inauguració del monument al Timbaler.

Feia dies que s’havia estat preparant, jo llavors era el fill del mestre de Castellolí, només tenia 10 anys acabats de complir, el pare dies abans va dir a la mare:

- Maria sembla que vindrà el Franco.
- Què dius, a Castellolí?
- No, potser al Bruc, però no ho diguis a ningú, que encara no és segur.
- Mare de Déu, que hi ve a fer?
- Diu l’alcalde que inaugurarà un monument al Timbaler del Bruc, potser hauràs de venir – va fer el pare - .
- La mama era del morro fort... jo no vindré !
- Collons per ço Maria!

Al cap d’una setmana la mare no va venir. Vaig haver d’anar-hi jo, un viatge, visca!

Hi havia una gentada de por, jo no havia vist mai tanta gent junta. El pare va baixar-me del camió, va agafar-me de la mà i va dir-me

- No et perdis, jo sempre estaré sota aquest arbre.

Músiques militars, fins i tot sardanes i al final discursos que a mi m’estranyaven, doncs la fonètica m’era aliena. A Castellolí en dèiem Bruc, no “Bruch”, no “medio”, sinò mig, bla, bla, bla, bla...

Tot d’una deixa de parlar i el so s’apuja i la multitud crida enfollida...

- Franco, Franco, Franco... Franco, Franco, Franco...

Vaig quedar-me astorat, ningú movia els llavis excepte els que portaven camises blaves, i que aixecaven el braç. No sabia on anava, però petit com era, vaig arribar a un lloc en que tots anaven de blau i portaven boines vermelles, posades sobre l’espatlla. Feia molta calor.

Tot d’una, vaig veure la trampa... una gramola!!!

“Nene, que haces aquí”?

- Miro.
- “Vete de aquí”.
- Adéu.

I per sota les bastides vaig anar-me’n cap l’arbre del pare i li vaig explicar. És va posar de color blanc.
- No ho diguis a ningú Carles.

Hemeroteca de La Vanguardia

Foto: del Google

el_timbaler_del_bruc88448.jpg

naciodigital.cat

640 × 480 - El timbaler del Bruc

NOMÉS VAL 60 CÈNTIMS.

2011-10-27T08:46:00.003+02:00

Sempre la mateixa cantarella, amb vuitanta anys res ha canviat; els mateixos vicis, les mateixes pors, idèntiques prevencions. És com un banyarriquer que no para, i nosaltres amb paciència de Job, anem desbrossant el camí tossut d’un futur que no volen entendre. El camí que ens volen negar. Doncs bé, haurem d’anar per la drecera, no podem esperar més. Potser quan Escòcia sigui lliure, més amunt, cap al Septentrió, i propers a les boreals Aurores, trobarem el mitjà sense amenaçar-nos, de dir Adéu Espanya. Bon dia Sepharad.

LA CONRERIA.- LA FONT DE LES MONGES.

2011-10-25T16:35:00.002+02:00

Debades pensem que com ara mai, que els nostres avis no són si més no, que un record dins l’oblit de la memòria, i que quasi bé no van existir, i que quasi bé no van viure, perquè nosaltres, que en som els reis del “mambo”, tenim la sort de saber viure.

Com ens hem permès de malmetre aquest patrimoni?..No tenim la vergonya, ni tant sols la dignitat de parlar-ne. Si som és per ells, per les seves passions, emocions i vivències. Que ens perdonin perquè hem pecat i no hem sabut conservar el seu llegat. Cent anys no son res i la Conreria encara és viva.

Prenem les aigües?

LA MEVA NÉTA I EL LLENGUATGE.

2011-10-24T16:38:00.003+02:00

L’Abril, la meva néta no te massa problemes per parlar, ho xerra tot, ho sap tot i quan podria tenir un problema, no queda tallada. Dona pas a un llenguatge ric i ple, sense embuts, rotund i sòlid.

Ahir mentre dinava al meu costat:

- Abril, així no podràs tallar la carn dona, posa’t el ganivet al revés, mira com ho fa l’avi, no ho facis difícil...

- Deixa avi... si no és molt difícil, és "difàcil", veus?

- Res a dir estimada...és "difàcil", talla.

Alguna cosa ha canviat, sense soroll, sense brogit.

2011-10-24T09:34:00.002+02:00

Alguna cosa ha canviat, sense soroll, sense brogit.

L’altre dia caminava Paral•lel avall, tot passejant, badant i cercant el cansament per poder dormir la nit. Davant del carrer que porta el nom de poeta, vaig asseure’m en un banc buit. Es va acostar una senyora i va posar-se a l’altre costat del seient.

Tot d’una, una noia amb dos vailets de mes o menys cinc i set anys va acostar-se. Portava uns panets oberts i omplerts amb un farcit de xocolata. Les dues dones van començar a parlar entre elles en una parla, que no vaig arribar a copsar la procedència. Suposo que devia ser acerí o tal vegada farsi ... tant li fa. No vaig atrevir-me a pregunta’ls- hi, perquè entre altres coses, no sabia si m’entendrien.

Els nens, ambdós, van començar a parlar en català i tot d’una el més petit li diu a sa mare:
- Mama aquesta xocolata no està bona.
- La mare se’n posa un bocí a la boca. El tastà i li digué:
- És bo. Menja.
I les dues dones continuaren parlant la seva llengua.

Vaig aixecar-me satisfet... bona tarda senyores i nens.

- Bona tarda senyor.

El més petit va preguntar-me com et dius?

- Carles.

Vaig pensar que malgrat tot, anem bé

Foto: del Google

ESTIC FOLL.

2011-10-23T11:50:00.003+02:00

Quasi bé amb setanta anys, quatre fills, quatre néts i una dona preciosa, estic escoltant pel Canal 33 una audició de tangos desde Buenos Aires, per l’Orquesta Filharmónica d’aquesta capital, dirigida pel meu bon amic Daniel Barenboim. Fantàstic...”El dia que me quieras”, "La cumparsita","Mi Buenos Aires Querido", "Volver"... i torno, i ploro, i la nostàlgia em corprèn, i penso que tot no està perdut, i que val la pena haver viscut prop de vosaltres.

M’he aixecat, i malgrat que ahir, com cada dia, vaig cruixir-me de tant caminar, m’he marcat un tango tot solet, a la meva mansarda, amb la meva follia.

Senyor, gràcies per a permetrem ballar com un il.luminat, un tango a la meva mansarda, giravoltant-me, rebel.lant-me i estant segur que encara sóc jove.

Foto: del Google

LA MORT

2011-10-14T17:20:00.002+02:00

En menys d’un mes se m’han mort gent propera, amics d’infantesa, amics vells, amics de vellesa i fins i tot un nin d’onze anys, quan ningú no s’ho esperava. Jo, tinc tendència a relativitzar-ho quasi bé tot, però tanta mort m’afecta el cor, em recorda que tal vegada no sóc immortal, encara que el meu cervell aspiri a la eternitat.

Ahir a la tarda va sonar el telèfon...era una estimada veïna. Sa sogra havía trespassat a l’altre món...per fi, després de noranta-sis anys entre els seus, entre nosaltres, va decidir tornar a les cendres dels temps i incorporar-se en el món del mai, del sempre i del dolç oblid.

No em fa por l’oblid. És una pendent suau , on els fills t’hi han de menar i després del cop, el record ho suavitza amb els bons moments d’una llarga convivència. El que em rebela és que un infant és trenqui sol als onze anys. Sensa motiu, mentre dormia, en mig dels seus somnis de nen, sens l’excusa de la malaltia o l’accident.

Diran els gurús de les religions, que Déu se l’ha emportat. Diuen d’altres que ara vola entre els àngels i que sempre estará amb nosaltres. Merda, això és una estafa. Si jo fos Déu ho prohibiria. Us haig de dir que no coneixia a aquest noi. Era un alumne company dels meus néts a L’escola Lola Anglada de Tiana. Ploro per ell i pels seus pares, familia, mestres... No ho puc entendre.

El més petit de tots.- Lola Anglada i Sarriera (Del Google)

LOS DOS CONEJOS

2011-10-12T20:38:00.006+02:00

"Los dos conejos.

Publicado el 04 agosto 2011 por Monpalentina en Google.

Por entre unas matas seguido de perros,
(no diré corría) volaba un conejo. De su madriguera salió un compañero, y le dijo: -¡Tente, amigo, ¿qué es ésto? -¿Qué ha de ser? -responde- sin aliento llego... dos pícaros galgos me vienen siguiendo. -Sí -replica el otro-, por allí los veo..., pero no son galgos. ¿Pues qué son? -Podencos. -¿Qué?, ¿podencos dices? Sí, como mi abuelo. Galgos y muy galgos; bien visto lo tengo. -Son podencos, vaya, que no entiendes de eso. -Son galgos te digo. -Digo que podencos. En esta disputa, llegando los perros, pillan descuidados a mis dos conejos. Los que por cuestiones de poco momento dejan lo que importa, llévense este ejemplo."

Esta reflexión voy a hacerla en castellano, la lengua de Miguel de Cervantes, de mi abuela materna y también de Tomás de Iriarte. Mi padre, maestro de Escuela, me educó introduciendo en su pedagogía dosis de humanidad, sorna, prudencia y paciencia. Me enseñó sobre todo a relativizar el pensamiento ajeno y sobre todo el propio.

Hoy, siguiendo su consejo, he vuelto a leer las fábulas del citado escritor. Me he maravillado leyendo “Los dos conejos” y mi pensamiento se ha trasladado al mundo de la política, me ha hecho pensar sobre todo en el apenado e incompetente Zapatero y con el “predestinado” Rajoy, Rey de los Celtas.

Unos dicen que son galgos, el otro dice que son podencos…que podencos dices?... sí, como mi abuelo… galgos y muy galgos, bien vistos los tengo!..

Dios mío, en qué bosque nos han metido esta gentuza…
Y los pobres conejos, nosotros, seremos devorados por los incompetentes, chulos, prepotentes e insaciables políticos sin política y banqueros sin bancos ni cárceles donde ir.

Y ahora viene una Campaña Electoral… si hasta éste momento se han dicho sandeces, imaginad la que nos espera.

Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy.

Foto y dibuix: Google

M’AGRADA QUE EM MIRIS.

2011-10-10T16:58:00.005+02:00

M’agrada que em miris així,
entre la burla i el teu desig.
Em plau el teu esguard tan proper
de dona nua al despertar.

El futur ja és ací,
ja hem arribat amor,
allà on volien els teus ulls,
allà on volía la meva follía.

Ara...
que ja som vells
i només ens resta
una miqueta de demà,
pensem on hem d’anar
darrera aquest cel
tan blau,
més ençà de l’infinit.

Demà ...
al capvespre,
quan surti la lluna plena,
aspiraré la salabró de la mar
i li demanaré una altra vida
per viure-la al teu recer.

M’agrada que em miris així...

L’EXCURSIÓ DE CAL CARNISSER.

2011-10-07T20:56:00.002+02:00

Cada any n’Agustí de Cal Carnisser, ramader de Castellolí, ofería als seus empleats i amics un dinar a Montserrat. Era un clàssic que ningú que podia es volia perdre. Era un àpat preparat amb cura i durant molts dies per na Genoveva, la seva muller, la Marieta sa mare i tot de dones que voltaven per una cuina fosca, amb una llar de foc sempre fumejant.

Una vegada preparats enciams, tomàquets,oli, sal, llimones, pebre, olives i embotits, els posaven en cistells. Les viandes, carns amb bolets i sucs exquisits, amb cassoles de terrissa i alumini, les posaven els homes dintre de grans coves de vímet. Els plats, gots i coberts embolicats amb paper i nets com una patena, es feien servir per trabar les olles per un viatge ple de revolts i conduït per en Pepet de cal Fuster amb el seu camió. S’havia d’anar molt en compte amb les garrafes de vi, era un vi de cal Marimon, un vi novell.

En Pepet Vidal colocava uns taulons de cantó a cantó de la caixa del camió, per poder asseure la gent que hi viatjava. Era una meravella sentir el vent i la fresca a la cara quan entràvem a les obagues montserratines.

En Manolo, el pastor que creia en els Reis Mags, sempre amb la boina, era el més mudat i planxat. Els mossos, abans d’iniciar el viatge al davant de La Brillante, repartien per la caixa els queviures pel gran dinar. Les iaies i dones tenien preferència per escollir “el seient”.

Hi som tots?...anem-hi doncs. Espereu, que poso aigua al radiador...som-hi!!!

Fotos: Arxiu de cal Justino

REMOVENT EL PASSAT.

2011-10-07T00:02:00.002+02:00

Ja sabeu que estic engrescat removent la història més propera, arxivant-la, ordenant-la, cercant arrels profundes i buscant dreceres, que jo mai havia trepitjat. I heus ací que veient la meva llum, he descobert també clarors dels altres... i també foscors que no puc ni vull desvelar. No tinc cap dret de descolgar velles passions, sentiments, emocions, conductes... qui sóc jo per desvetllar els morts, que fa temps que dormen?

Tothom ha estat perfecte... que reposin en pau, fins i tot els que van fer mal a la meva família i la dels altres. Si un dia, que no vindrà, em convertís en escriptor de “Best- Sellers”, podria escriure més d’una història.

Foto: Ramon Isern

AGUANTANT EL MÓN.

2011-10-04T17:09:00.002+02:00

Estic aguantant el pes del món
o estic arrapat a la vida,
per no caure a l’estimball
d’un sempre
que sempre arriba.

Les cames ballen
i jo sento les pessigolles
de l’abisme a la planta
dels meus peus.

Que passarà demà...
marxarà l’avui,
se n’ha anat l’ahir...
el meu futur
és el temps dels meus fills,
i jo pobre de mi
només tinc el buit
i fret dins la boira baixa.

LA COVA DE CAN SOLÀ. 1962

2011-10-01T16:43:00.003+02:00

Som joves i no hem decidit encara que fer amb les nostres vides. No albirem ni tan sols quan aixecarem el vol, només tenim l’esperança de la juventut eterna i un afany immens per compartir el nostres éssers. Som amics per a sempre. Vint anys a la cistella del viure i un afany per fruir de la companyonia i de seguir els batecs dels nostres cors.

És bonic ser jove, ens fem passar la set amb l’aigua de la vida, d’un futur que s’apropa i que el tenim a tocar. Segur que quan els dies passin, nosaltres restarem amb ells, immòbils, inalterables, sense envellir, amb els esguards nets i l’ànima lliure.

Can Jaume

2011-09-23T19:17:00.003+02:00

Venia de Can Muset, feia calor, el mes d’Agost planava i no havia agafat aigua pel meu passeig. A dalt del castell -que quasi no en queda- va venir la set imperiosa. Quan més hi pensava més en tenia, el sol del matí rustia la meva clepsa nua, s’havien acabat les ombres del camí de sota el baluart i el cap em bullia...

Aniré a Can Jaume,
i en Jaume
de Can Jaume
em donarà l’aigua
per apaivagar
la meva set.

La vols freda...
no amic, un altre got
que el sol pica.
Dins casa teva
la fresca reconforta.

Adéu amic,
fill d’en Jaume
i na Rosa
la meva amiga,
el teu pati
està florit.

Que fa en Miquel...
el que pot...
i ta germana...
també, a reveure...

Massa haviat.

Foto d’un quadre, dedicat el 05/04/1998, de la Rosita Brugués

EL MARQUÈS DE GOTIA.

2011-09-14T13:26:00.004+02:00

Primer de tot, el Parlament de Catalunya hauria de proclamar al President Mas com Marquès de Gotia, i després com va fer a l’any del Senyor 988 el Comte Borrell II, negar el vassallatge als Francs o sigui als espanyols, abjurant de “La Constitución” que ja no és nostra i a la que n’estem ara, sotmesos. No cal proclamar cap independència, som lliures per abandó de les seves obligacions com Estat, cansats només de pagar tributs i contribuir amb les guerres de L’Imperi... i portar-nos a la ruina econòmica i de país.

Ara encara ho tenim més fotut. En comptes de tenir només en Hug Capet carolingi, ens mana un Rei borbó que va de vacances, i no un, sinó dos “vàlids”, en ZP en Bambi, que no sap manar i la “projecció de futur”, en Rajoy el de la “plastilina”.

És ben notori que no ens volen, és més que evident que ens expolíen, doncs... s’ha acabat, quedeu-vos ací, nosaltres pleguem les veles, deixeu-nos sols amb la nostra trista i disortada terra, amb la nostra com sempre perseguida llengua i amb els nostres sentiments que mai ens podreu arrabassar.

S’ha acabat el broquil, tu ja m’entens.

Del Google:
borrellii.jpg
arrakis.es

JO ABJURO

2011-09-02T19:21:00.003+02:00

Jo, en Carles, el que havia lluitat contra la dictadura, el que havia blasmat d’en Franco i totes les seves camarilles, obres i malànimes, el que en la transició va posar les seves esperances en una Espanya Democràtica, el que fins avui pensava que encara hi havia un marge per la confiança, el que per QUATRE vegades havia promés lleialtat a la Constitució i al Cap de l’Estat, MANIFESTO que, davant del menyspreu del PPSOE, al meu país i a la meva persona :

ABJURO, perquè m’han enganyat.
ABJURO, perquè em sento traït.
ABJURO, i els engego a fer punyetes.

Sóc lliure ara i em sento alleugit a l’hora de comunicar-vos la meva decissió. L’única lleialtat que em mourà des d’aquest moment, serà només amb la meva ÚNICA PÀTRIA i amb la meva bandera.

A dos de Setembre de 2011.

Del Google galileo.jpg

Tribunal Eclesiástico da Inquisição 012 Galileu.jpg - Download this image

HIVERN, 1947.

2011-08-24T10:56:00.001+02:00

Feia vuit anys del desastre
i feia fred a Castellolí
i feia fred a les ànimes.
Patates amb topina
i mig petricó de llet espessa
de la vaca de ca la Marieta,

Els teus tremolins,
el teu plor contingut,
amor i tensions,
tensions amb amor.
Les teves alumnes
encara somriuen el teus somnis
i es van apagant com candeles...
com tu, es van extinguint,
sensa brogit.

I tu, mare republicana
romàs al mig de totes elles,
entre la teva ràbia vençuda
i el teu amor pels infants.

L’ESPASA.

2011-08-21T17:49:00.001+02:00

Poldu, fes-me una espasa,
ha entrat l’enemic,
que no vol ser el meu amic,
i que no vol compartir la pàtria.

Poldu, encara que sigui de pi,
amb fusta nova de Castellolí,
dels boscos que no són els meus,
dels boscos que només són els nostres,
amb la fusta de les seves soleies,
fes-me una espasa.

Plantarem cara en terres del mildiu,
on es guanyen les batalles,
on les soleies secanes,
on abans entre els marges
s’hi conreuava el vi.

Poldu, desperta’t,
fem camí
i desperta la serra,
que s’acosta l’hostil
que no estima la terra.

Poldu, fes-me una espasa de fusta,
que amb tu, aniré a guanyar la guerra.
Desperta’t amic meu...
anem a defensar la nostra carena.

EGO SUM LUX

2011-08-18T22:13:00.002+02:00

Després de molts anys, estic redrescobrint la meva Barcelona, de la mateixa manera que la vaig descobrir l’any 1958, es a dir caminant i amb Metro. Fins i tot hi ha línies que són iguals, han canviat els cotxes, s’han remodelat les estacions, però Rocafort continua sent Rocafort i a Plaça Espanya hi ha el mateix batibull de gent que fa cinquanta anys. És reconfortant que després de tant de temps, no em perdi, sàpiga arribar tot solet al Palau Nacional i tornar a visitar el Museu d’Art Romànic més important del món.

Fa anys vaig indignar-me per “l’expoli”, que Barcelona havia fet als pobles del romànic, Taüll, La Seu, la Ribera de Cardós, Boí, etcétera. Ara, en dono gràcies, perquè si no hi hagués estat, probablement les pintures, haurien esdevingut furtades, malbaratades, destruïdes per la manca de mitjans i per la cobdícia de compradors i dels capellans que les venien.

Al MANAC, ho tenen impecable, restaurat, net, ordenat, polit i sobre tot vigilat. Com que per ciutat feia molta calor, portava una botelleta d’aigua mineral. No me la van advertir a l’entrada, un cop a dins una vigilant amable i seriosa va dir-me que no estaba permès. Jo la vaig entendre, té raó, gràcies ara la llenço - li vaig dir -. No cal posi-se-la a la butxaca i no la tregui fis que arribi a fora.

Ahir vaig descobrir també el Gòtic Català... magnífic, una mica trist, molta gent a l’olla, molta gent a la graella, serrada, esquarterada, als cels, als inferns i esguards d’infinit per sobre parpelles, però colosal, el treball de restauració ha estat perfecte. Hem d’alegrar-nos que s’hagui fet una feina tan perfecte.

Pantocràtor: del Google

ESTIMAT XAVIER, ALCALDE DE BARCELONA

2011-08-13T21:10:00.001+02:00

Avui he anat a la teva Barcelona, a passejar i gotjar de la caloreta de la primera hora de la tarda. Estaba una mica plena dels amics del Papa de Roma, que anavan cridant com esperitats, Al.leluia i d’altres expressions, que jo diria que eren un xic exagerades. Anaven en grups i cada grup, tenia un cap de colla amb una bandera, perquè no es perdessin.

Eren d’importació, italians entusiastes. Els caps de colla eren negres, vestits de negre, amb “clergimens”, colls de blanc encarcarat i passat de moda. Viva il Papa !... Si noi, que visqui molts anys, no seré jo qui li vullgui cap mal, però m’ha semblat tot un xic artificiós.

Però torno al meu assumpte. He deixat el cotxe al carrer Bruc quasi cantonada Mallorca, he intentat treure amb targeta Visa un tiket de zona blava, en una màquina d’aquestes que quasi ho fa tot. No he tingut èxit, l’artilugi no ha acceptat el plàstic que li oferia.

L’aparcament de totes maneres estaba buit, semblava que no pogués ser tanta felicitat. He tancat el vehicle i m’he anat a veure més italians i alguna que altre russa al Passeig de Gràcia. Es pot dir que he disfrutat de dues hores llargues de felicitat. Hossana, Hossana...i visca la Pepa!

He tornat cap a la meva Tiana. Quan he deixat el cotxe a la cotxera, he vist que el parabrises dret, subjectava hàbilment un avís de futura multa. M’he emprenyat com una mona que s’emprenyi. No penso presentar recurs, però et juro Xavier Trias, que mai més tornaré a Barcelona i si vens per Tiana vigila les multes.

Cordialment cabrejat,

Carles Casanovas.

RETORN

2011-08-03T10:01:00.002+02:00

He tornat de la foscor de la malaltia.
Des que l’home, el noi d’esguard
cristal.lí, amb bata blanca,
va dir-me: hidrocefàlia,
amb ganivets de llum
ha tallat el meu inexorable destí
amb espurneigs enlluernadors
de coves blaves
i de neurones neuronals.

I puc caminar i camino,
fins al meu Rocar,
fins a Montgat,
fins a El Masnou,
fins Badalona
al carrer del Mar.

I ara que puc cridar, crido
i estimo l’estimar
i m’estimo la vida
i el plaer de pensar
i de cercar amb tots vosaltres,
el meu camp petit d’eternitat.

Del Google: hispasonic.com
2309 × 1732 - por NIBIRU -- TRIP

EL PASSAT

2011-08-01T10:42:00.003+02:00

El passat, l’avui, i el futur son una mateixa cosa. En Einteins ja ho ens ho havia dit a principis del segle passat. Ara a principis del tercer mil.leni, m’assabento que poden coexistir al mateix temps. Que el temps pot tenir molts ritmes i que la mort o la vida, son circumstàncies que poden ser paral.leles i que no són immutables.

És agradable descobrir això, mentre furgo la meva història i la dels meus. Això, no desdiu les poques creences religioses que encara tinc, sino que fa entroncar-les amb la física i amb els esperits dels que m’han precedit i amb les ànimes, encara blanques, dels que vindran.

És reconfortant el saber, que físicament és perfectament possible, trobar-nos amb els sers estimats i poder disfrutar de la seva companyia i el seu consell.

De fet ara, amb aquesta dolça bogeria que ens ha agafat a la meva dona i a mi de cercar les nostres sagues, ens hem posat a passejar per on ells havien passat, sentir el que ells havien sentit, estimar allò que ells estimaven i mirar tot el que ells havien esguardat. Hem descobert molts sediments, hem fet nàixer moltes fotografies i documents, encara no hem descobert el futur... però és que l’estem fent nosaltres a cop de sentiments.

Foto: Arxiu Carles Casanovas

ARA, 1870

2011-07-26T19:49:00.005+02:00

Ja sé iaia Júlia, l’any de la teva naixença i l’Expedient Acadèmic de l’Escola Normal de Mestres. Ara el busquen i me l’enviaran. T’he trobat, jo que mai t’havia tingut, que mai t’havia abraçat, que mai t’havia plorat, ara et tinc.

Ara iaia, sé mes coses de tu que la meva mare Maria, la teva filla. No és culpa d’ella... les dades s’obliden i el temps passa, però a La Rinconada encara pensen en tu. I jo també.

Foto: Romualdo Castro

LA TROCA

2011-07-25T19:11:00.003+02:00

Ara ja sé una cosa segura, que l’àvia Júlia va prendre possessió de la plaça de “Maestra Nacional de Niñas de La Rinconada (Sevilla)”, el 19 de Juliol de 1890 y s’hi va estar fins el 10 de Febrer de 1908. Això és important per a mi. Però encara ho va ser més pel poble i per ella. Què va fer la iaia, per posar-li un carrer al seu nom?
Què va fer, per donar-li 23 anys després de la seva partida una medalla d’or i diamants? Ho estem esbrinant, encara que possiblement ja sabem la resposta. Era una simple mestra, va ser una gran mestra.

Ara, a La Rinconada també cerquen la seva historia, també busquen la meva.

Fotos: Josep Jorba

LA MEVA SAGA

2011-07-21T11:00:00.002+02:00

Estic intentant seguir la meva història, he probat d’entrar via internet al Registre Civil de Barcelona. Sobre la pantalla tot correcte, però ailàs, quan arriba l’hora de la veritat no em deixa entrar. Jo sé que sóc molt ruc, i que amb això de l’informàtica encara més. Però la meva dona, la meva cunyada, i l’encarregat del Registre del poble veí tampoc. Quan està tot emplenat, demana (obligatòriament) el número del tom i del foli on hi ha la inscripció!

Amb l’únic que ens hem entés, és amb l’amable funcionari del Registre de la Puebla de Cazalla (Sevilla).
- Mire uzté, ezo de l’interné, por aqui aún no ha entrao...grasia a Dió.
- Me envia zu zolizitú por ezcrito de la partia de nasimiento, la fexa, un sobre con su direcsión, y el zello de correo. Lo dema ez gratis.

Gracias amigo.

De na, ezto eta exo...!

Foto: del Google

LA RINCONADA

2011-07-17T18:17:00.001+02:00

Tiana, 17 de Julio de 2011.

Querida abuela Julia, “àvia estimada”:

Hace ya algunas semanas que mis amigos no saben de mi blogg. Pero es que te estoy buscando, continua, obsesivamente por estos mundos, por estos cielos de Dios, hurgando en tu pasado, porqué formas parte de mi presente.

He revuelto álbumes, he buscado en las más recónditas cajas de mis más olvidados rincones y te he hallado abuela, “la meva àvia”. En una cosa que se llama Internet, he encontrado tus traslados, tu categoría, incluso tu sueldo.

Tengo fotografías tuyas, con tu marido – que se fue a la Guerra de Cuba – y que volvió enfermo, también tengo tu foto a tus cinco años. Siempre seria, siempre amable, siempre responsable.

“Iaia Júlia”, en La Rinconada, donde fuiste Maestra Nacional, aún te recuerdan y la calle con tu nombre sigue ahí, desde 1932. Están buscando información y cosas tuyas. A mi la verdad es que me emociona y voy a darles lo que me pidan, si me das tu permiso, claro.

Me he dado licencia para incluir una foto tuya, con tus niños de La Rinconada en 1902, creo. Tu bisnieto Oriol se ha partido las cejas, para restaurar en lo posible esta joya histórica. Te envía muchos besos.

Abuelita, sigo con lo mío, que es lo tuyo. Te quiero, dale un beso muy fuerte al abuelo José.

Carles.

MÉS INDIGNAT QUE MAI

2011-06-22T17:12:00.004+02:00

Estic fent el nostre àrbre genealògic i cercant per l’hemeroteca de La Vanguardia, he trobat l’ordre de movilització del meu pare publicada, el dia 10 d’octubre de 1937 a la pàgina 2.
Quins collons de ineficiència, en temps de guerra no solament especifiquen el nom del meu pare, sinó l’origen, Monistrol, la graduació (oficial) i l’Exèrcit de l’Est. Només faltava dir el destí i el dia d’arribada al front.

El meu pare - quan era viu - sempre m’havia dit que el SIM, Servei d’Investigació Militar feixista, era d’una diligència absoluta. Deia que quan es va entrevistar a Burgos, amb el seu Coronel Auditor, sabia més d’ell que ell mateix, ara sé que el SIM, devia estar abonat a La Vanguardia.

Llàstima pare que ja no hi siguis, sort que et pots indignar dalt del cel. Potser que fos candidesa, ben segur ineficàcia, massa discursos de seguretat autocomplaent i massa – pot ser – bona fe. Així no es podia guanyar una guerra. També preferiria pensar que no hi havia quelcom més.

Pare, estic seguint els teus passos... t’estimo tant...
Cartell: Google Document: Hemeroteca de La Vanguardia

ORACIÓ PER LOLA ANGLADA.

2011-06-20T10:11:00.004+02:00

Montsenyor...
per què ploreu,
si els llargandaixos
no ploren el Setembre.

I tu Narcís
d’ulls tan blaus
i cara rodona.

Ai, els meus angelets recatats,
diables i formigues
del castell arruïnat.

Cavaller de la llança
per què plores...

“Dalt del puig, ella voldria que el vent la prengués”
El vent del mai
l’ha près cap el sempre.

“No tinguis por diu el rossinyol”
Gatet, on és la Lola?
Dorm...
Margarida,
avui no tanquis el balcó,
deixa arribar-li
els flaires de Tiana.

“M’estimaria més fer aquest viatge
damunt d’una fulla”,
Lola, ja s’acosta la tardor,
et portarem totes les fulles
i en el carrer de les caputxes
hi cantarán els teus cucuts
i els teus mussols.

“Si n’eren tres tambors,
venien de la guerra
i el més petit de tots
porta un ram de ...”

“Gavina!...fa dies que visc a la mar,
i diria que m’ha pres un somni.
Diga’m si l’estiu és fora. Si ha marxat,
tornaré a casa,
que la mare i el pare passarien angúnia”

Pare nostre que esteuen el cel...
doneu-li les gràcies
i dieu-li que les nenes de col•lègi,
encara esperen Margarida.

Montsenyor,
perquè ploreu,
si els llargandaixos
no ploren el Setembre.

Tiana, 13 de setembre de 1984. Mor a la seva Tiana, Lola Anglada i Sarriera

Dibuix: Google

NO POT SER.

2011-06-19T16:50:00.002+02:00

Hem sortit d’Ogassa cap dos quarts de deu del matí, en direcció a Sant Joan de les Abadesses, tornem cap a casa. Tot d’una, abans d’arribar al centre urbà, en la carretera GIF-521 de tercer ordre, ens trobat amb un, dos, tres, quatre ciclistes ben equipats i seguits per un noi, que s’esforçaba per no perdre el pedal dels seus predecessors. Finalitzava el seguici un “tot terreny” perfectament equipat i nou, de Protecció Civil guardant tot “el seguici”. No anem bé, no és possible que amb els meus impostos, es pagui protecció en una carretera del pre-Pirineu a aquesta hora quasi deserta, a cinc persones per fer l’esport de la bicicleta.

He pensat que això deu ser allò que en diuen “estat del benestar”. He rumiat que també dèu ser per ço, que a Ogassa li han construit un Pavelló Poli-Esportiu que t’hi cagues amb estructura d’acer, lavabos, llum, aigua, etc, etc, etc...A mí m’agrada aquest equipament, els meus néts i fills hi son feliços. L’Ajuntament d’Ogassa té segons el darrer cens publicat 284 habitans. Abans d’ahir en un local proper, els meus néts hi van interpretar un “musical”. Don Quixot de la Mancha”. Sensacional. Dins del mega-poliesportiu, vam fer un soparet a vuit “eurus” els adults. En total erem 49 persones. Som rics.

Tornem a la carretera cap a Ripoll, la C-26, una recta que t’hi cagues, a ma esquerra hi han plantat un “Centre de Musculació”, que m’ha deixat tocat de l’esma, això és, esmaperdut. Per a reblar el clau i per que els futurs “musculats” no preguin mal, els hi han instalat un semàfor per tallar el trànsit. Cercant al Google, aquest Centre serà només per 150 socis. Tindrem la sort que 150 ripollencs, seràn l’hòstia de la perfecció i del muscle. Al.leluia, Al.leluia.

1949 FESTA MAJOR.

2011-06-19T13:42:00.002+02:00

Xarop de grosella
o llimona si vols.
Un sifon Peret!,
que així fa bombolles
i duren, i duren...
Bombolles de cullereta,
Bombolles naixents de cullareta.
- Mira com pugen, Josefina!
- No remenis tant,
que s’esbrava!
i han de durar la mitja part.

Els músics están cansats de tant bufar.
Orquestra “La Inspiración”
“Bailes de moda”
“Conciertos y Cobla.”
“SAN SADURNI DE NOYA.”
Has vist aquell
com fa girar la “berra”?
Cada any toquen “LA JARANA”.
És el concert,
Ara ve el més divertit:
el ball de socis casats
amb els pares fent rotllana.
Però sempre, al final, en Rafel de Cal Surroca
es posa a ballar – balla al mig –
i tot s’acaba. Tots es barregen.

A mi, de fet, no m’agrada ballar,
m’agrada jugar amb la Josefina.
M’agrada que els grans s’emprenyin.
- Després del xarop,
podem anar a jugar a alic
a l’era de cal Vaginer.

Tinc un amagatall dins la palla.
- Saps, Pere –no ho diguis a ningú –
- hi tinc un paquet de Rumbo.
- Si, és clar, tu no pots venir.
- El vestit et quedaria ple de palla.
- Si... No i jo també
- però aixó de ballar tot el dia...
Al matí sardanes,
a la tarde ball,
a la nit concert i ball.
Sempre ballen els grans!
I ma germana arrambla.
Ja festeja,
Amb el Jaume de Can Guilera,
i es fan petons.

- Si vens al paller, Josefina,
et faré un petó de cine.

Les sabates em fan mal.

Remena el sifon, que no puja!
Veus la cullera? Es veu més grossa
dins el xarop de grosella,
i tota plena de bombolles.

En Vicenç de Cal Rei sempre riu,
té una bicicleta d’abans de la guerra.
Totes les coses “d’abans de la guerra”
eren millors.
La mare sempre ho diu.

Has escoltat avui el “Taxi Key”?
El Gloson, tu,
sempre té por!

És clar, que hi va anar a la guerra
el meu pare.
Sempre diu que no hi havien
ni bons, ni dolents.
Éll era dels rojos
i per poc el maten.

La meva germana fa gimnàstica,
cada dia quan ens llevem,
diu, que és per fer la cintura fina.
Cintura de Vespa.
És de “Las Hijas de Maria”
Canten a Missa.

Ep!, que ja toca el timbre,
Què fem,
anem a l’era o a ballar?
Josefina, a l’era de cal Vaginer
estarem tranquils,
podrem fumar.
Et faré un petó com en Jaume
els fa a ma germana
i comptarem les estrelles.

- Acaba’t el xarop de grosella,
Josefina.

Xisclen les orenetes sota la teulada,
Just sobre la meva finestra.
Els nius d’oreneta
son fets amb el fang del torrent.
Un fang clar.
El meu pare diu,
que és com el fang del Nil,
que les nostres orenetes
també tenen un niu al costat del Nil.
El pare és el mestre,
ho sap tot.

La meva finestra té quatre vidres
i una creu de fusta corcada.
Darrera, el cel és blau,
amb molta llum.

Quan entra el sol del matí,
dono un cop a l’edredó.
Meteorits voladors,
galaxies de cambra!
Viatges universals.
Només amb la llum del matí,
mirant la porta,
amb un ull al coixí,
hi veig una tartana amb un indi.
Sombres meravelloses,
estratègies perfectes,
herois i botxins.

Tinc el xarrampió.
No puc moure’m.
Papers vermells i llums rogenques.
Estic pesat,
és un núvol,
i les cuixes són calentes.
La mare quan entra somriu.
No vull dormir,
no vull el malson.
Sempre el mateix,
terrible.
amb el mai,
amb l’espai,
amb l’esglai.
Te de roca,
espès i roig.

La Roser ha vingut a veure’m.
La Roser de Cal Boada
m’ha portat un ram de roses xiques,
blanques i grogues.
Són les roses del seu roser.
El Pepet de Cal Boada,
el pare de la Roser,
em crida sempre... ssschiiit...
tot fent silènci
i d’una torreta del pedrís
em dona un branqilló verd,
que fa fugir mosquits i bestioles
i diu amb majestat:
- És alfàbrega!
i se’n va rient.

El pou de Cal Boada
té una corriola
amb una corda gruixuda i aspra.
Fa l’aigua molt fresca,
no és pot beure, és tova.
Al migdia, l’aigua, l’aigua fresca i tova
del pou que ressona,
deixa glaçat el porró,
amb el vi vermell i transparent
de Cal Bonhome.

A Cal Bonhome també tenen un pou,
Però és un pou de barana baixa,
és un pou perillós.
La Maria de Cal Bonhome
és la modista “Sistema Martí”.
Em fa molta vergonya emprovar-me els pantalons.
Sempre hi ha dones, que em miren i riuen.

A Cal Bonhome tenen dos cups,
els cups de vi del Bonhome
son molt ben fets,
amb ceràmica.
Quan arribi Setembre
hi aniré a trepitjar raïms.
M’agrada sentir el soroll de la brisa
quan cau dins del cup.
A la vella de Cal Bonhome
li diuen la Bonadona.

A l’hora baixa, agafo el càntir
i anem a buscar aigua fresca
a la font de Cal Junyent.
M’agrada molt anar a la font
amb els amics, hi fem barrila,
jugant i bufant pel broc gros.

La font de Cal Junyent
és sobre l’hort de Cal Marimón,
s’hi fa una falguera
verda petita i fresca
que creix sobra la molsa humida.
És l’herba guarda llibres.
Serveix per guardar el punt.

La Maria de Cal Marimón
s’ha casat amb en Pol.loni.
En Pol.loni era vidu.
És un paleta de cent anys,
que mai corre, és pausat.
En Pol.loni sempre té raó.

El cel rodola
amb un tro constant,
el vent és humit, esgarrifós.
En Balegues renega i corre
cap a la vinya.
La vella de Cal Patxó plora.
És quasi bé fosc i és de dia.
Els arbres tremolen, encara no plou,
però ja s’escolten els coets a Sant Feliu.
És veu venir la pedregada,
El llampec i el tro.

L’Andreu de Cal Pixaguixes
te la cara rodona i els ulls blaus.
És un gran noi, és un noi curt.
En Queniu, son pare,
és un home dur.
Jo m’estimo l’Andreu
-diuen que només sap treballar-,
però quan ploro,
la seva mà és tranquil.la,
molsuda i aspra.

L’hort de Cal Nas Ratat
és net com una patena.
Hi planten mongeta tendra.
En Jaume arregla bicicletes,
la Narratada cria dues nenes.
Quan no planten mongetes,
emparren tomàquets de Montserrat,
verds per fora i buits per a dins.
La mare els omple d’oli,
el pare hi posa la sal.

El Truques, viu al costat de Cal Macot,
és un bruixot que trenca boires,
resa molt i parla sol.
En Truques s’alimenta de la vida.
és el xucla-pits.
Sempre porta una gorra grisa
i una cadira baixa per posar-s’hi bé.
La Pepeta de Can Farell,
Té els pits curulls de llet,
Li fan mal i no reposa.
El Truques hi menja pa,
Tanca els ulls...
Sospira i mama.

L’Isidru de Cal Xic
té un matxo rogenc,
amb potes de zebra,
Cada tarda,
quan el desfermen,
ve fins el meu portal
i li dono pa amb vi i sucre.
Després l’Isidru renega.
El matxo em llepa la cara ensucrada,
acota les orelles i tot sol
torna a la quadra.

Avui, s’ha mort el Xicu
El matxo de cal Xic,
i el seu amo està greument ferit.
Ajagut darrera el cobert
veig el ventre del Xicu
inflat, immens.
Que n’és de grossa la mort mare.
Ahir menjava sucre de les meves mans,
avui,
menja mort de les mans de l’aire.

El Ciscu de les Cabres
és el pòtol del poble,
burgès, d’esquerres, intel.lectual,
cult, sàvi, i sobretot anarquista.
En Ciscu de les Cabres
Viu amb sis gossos,
dos mil vuit-cents trenta-dos conills porquins
i quatre gats.
Tot això ho sé prqué ell m’ho ha dit.
Quan li ho he dit al pare
m’ha confirmat que era cert,
que el senyor Ciscu de les Cabres
no menteix mai.

El meu poble és tant petit, que quan juguem a les olors amb els ulls tapats amb una bena, endevinem pel seu flàire a quina casa ens han entrat. M’estimo la seva gent. Sé com pensen, sé quan ploren, sé quan riuen i tots saben qui sóc jo. M’estimo els crits de les orenetes, el torrent, l’Església Vella, els pardals, els seus turons.

Xarop de grosella
o llimona si vols.
Un sifon, Peret
que així fa bombolles
i duren, i duren...

INDIGNAT, INDIGNITAT, INDIGNACIÓ.

2011-06-15T17:43:00.002+02:00

El que ha passat avui a Barcelona, és la consequència de la mala llet, del tansamenfotisme d’alguns i de la manca de vocació democràtica de quasi bé tots. Estem acostumats a que tot funcioni perquè si i que la culpa sigui sempre de l’altre, a cercar el mal en l’opositor, que en definitiva, nosaltres sempre en som superiors a ell. Som els bons.

Als “indignats” els hi dic que tenien fins avui una part de raó, per aixó jo no havia dit res -fins ara- de forma pública. Els esdeveniments d’avui al Parc de la Ciutadella han ultra-passat els límits tolerables. Jo, si fos governant agafaria a tots els indignats i els hi donaria unes classes d’història.

Primer què era la Ciutadella, qui la va fer construir i perquè, després els portaria al Castell de Montjuïc (que vol dir montanya del jueus) i els hi explicaría que el meu pare i molts més i van estar empresonats. I d’altres, – entre ells un President del nostre país- hi van ser afusellats, per defensar els valors de la democràcia i per ser el nostre President.

Segon, els hi podria explicar del que jo, i milers i milions com jo vam fer, per que avui, els “indignats” és puguessin indignar i fer l’imbècil.

Tercer els hi faría llegir el llibre “ Pere IV, 416” de Mª Rosa Casanovas, ma germana, que els hi explicaria, com ens ho fèiem amb la dictadura.

Quart, als jueus van també començar, marcant-els amb l’estrella de David i van acabar matant-los. D’això se’n diu feixisme.

Espero de l‘eficàcia en la identificació i que els jutges apliquin la llei. Només faltaría, per ço vam lluitar.

Foto: Google

PERDONEU-ME.

2011-06-14T09:20:00.001+02:00

Dispenseu el meu silenci, però burjant en la memòria dels temps, cercant en els discs de la meva història i la de les meves sagues, he trobat mil dreceres que em porten a pares, àvis, rebesàvis que jo no tenía controlats del tot, i que s’hem amagaven darrera els silèncis de l’oblit.

A mesura que vaig tibant del seu fil, surgeixen contents també de trobar-me, i parlen amb mi. I jo parlo amb ells pels rastres en forma de fotografíes, documents, arxius fotogràfics, gent indignada a l’Andalusía
per l’oblit a la meva àvia, mestra nacional, hemeroteques de La Vanguardia, Archivo Nacional, etc, etc.

I eus ací, que ens teniu a la Dolors i a mi cada día, hores i hores llepant dels moments i de les escletxes del que ha estat el treball i el viure dels nostres ancestres, emocionant-nos, de quan ells és van emocionar, riure i també plorar.

Fem servir un programa “Genoom”, que ens és de gran ajuda i ens coloca a cadascú, passats i presents allà on ens correspon. Aixís doncs, perdoneu-me del meu sil.lènci, perquè els meus comentaris no us arribin, o el Rocar de Tiana resti poc comunicatiu.

De fet qui va començar aquesta plaent activitat, és el meu fill en Jordi, que és el detectiu, el Pepe Carvallo de la meva, de la seva Història.

1885.- LA IAIA MARIONA

2011-06-09T15:57:00.002+02:00

Estimada Avia:

Avui t’he vist per la finestra del meu ordinador, per un forat en el temps, per un forat de la vida, que per a tu àvia va ser tan breu. Mirant els teus ulls, m’endinso fins el teu cor, en els teus deu anys quan eres una mosseta i que tot just arribaves a esguardar la vida.

Tu ja coneixies el que sería el teu amic, el teu amant, el teu marit, el meu avi en Miquel, que tant vas estimar i que tant et va adorar. Tot això ho sé iaia, pel teu fill en Carles, el meu pare.

Estic ara ací, en la meva mansarda, assegut, mirant-te fit a fit als ulls i tornant-te l’esguard somrient, que tu m’albires, amb aquets ulls tan meravellosament verds, abans de que et fessis una gran dona. Jo àvia, estic embadalit veient-te amb els teus, que també són els meus, encara que - de moment- no els reconeixi.

Esteu a Can Ricard, al Poble Nou, que després seria Barcelona. Digue’ls-hi a tots que també els estimo, però a tu més iaia, la meva iaia.

Carles, fill d’en Carles, el teu fill.

GENEALÒGIC.

2011-06-08T12:23:00.003+02:00

Fa més de vint anys, veient que la salut del meu pare anava a menys, vaig decidir que era el moment de treure de les capses de cartró i galetes, totes les fotografies dels meus ancestres, que els meus pares Carles i Maria, hi havien dipositat i guardat a través de la seva perllongada vida.

Jo, de petit hi jugava, les vèia com unes càpses misterioses, on em trobava amb un passat del que no havia conegut res, ni tant sols pels avis. El veure’ls tots tant seriosos, preguntava per que no reien mai, llavors la mare que sempre reia, deia... és que no en tenen ganes!

Vaig començar per preguntar, a mesura que anava ordenant les fotografies, tot el que els meus avis no van poder explicar-me, la mort els va sobtar i s’havía acabat la història. No, intentaré fer un àrbre genealógic i l’aniré fent de mica en mica, sens presses.

Estem escanejant ara, totes aquestes fotos, i a l’ampliar-les, estem descobrint una cosa meravellosa, que els testos s’assemblen a les olles. Que el meu fill en Jordi, té més que una retirada a Miquel Casanovas i Inglada, nascut probablement cap l’any 1850, que la tia Maria nascuda vers l’any 1885 s’assembla sorprenenment, a la meva neboda Núria quan era petita. I que el primer Carles de la nissaga, era un home instruït en la química dels colors, i que... jo també he estudiat química...i em dic Carles i que sorprenentment sempre escric sobre els colors.

VARIACIONS I DIVAGACIONS (cliqueu aquí)

2011-06-07T12:00:00.006+02:00

Estic escoltant les “variacions de Goldberg” de J.S. Bach. És una música complexa, perfecta, d’un virtuosisme absolutament excels i una execució exemplar. Em trasllada al setè cel.
De sobte agafo els Evangelis i els obro a l’atzar, és un costum que de tant en tant m’agrada fer-ho i em surt, com no, el meu amic en Lluc, el poeta Lluc, entre altres coses també Apòstol.

Mentrestant el pianista Glen Gould, combina les variacions recargolant-se cap al cel i projectant-me vers la pau infinita. M’emociono, se m’ humitegen els ulls i gotjo d’aquest matí de Juny, mentre la meva néta convalescent de varicela, és mou i juga al meu costat.

Torno als Evangèlis i a en Lluc, que em diu:

“Per aquells dies sortí un edicte del Cèsar August que es fes el cens de tot el món. Aquest cens es féu abans que el governador de la Síria, Quirini”...

Refot amb els Siris, ara també estan en brega i a en César August, no se li acut altre cosa, que fer un altre cens, i universal. No us enganyeu pas, tot aquest control és per pagar impostos. Com ara. No us dic res... i sense ordinadors, targetes de cens, i meses electorals!
Ara les variacions, es tornen més lentes i relaxants, el meu amic, en Joan S. Bach és com un ungüent benfactor.

Quina sort Lluc tenir-te al meu costat, després de quasi bé dos mil.lènis, quina sort d’aquesta música, quina sort de tots vosaltres.

Foto: del Google

CAMINEM

2011-06-06T18:00:00.001+02:00

Caminem Enric
pels camins del viure,
pel bosc i per les dreceres,
cap el nostre paradís
que volem aprofitar,
cap a les aigües
que no és poden perdre,
sobre aquesta terra
que tant estimem.

Un pas darrera l’altre,
tots dos, tots tres,
tots sis,
amics de fadrinesa,
caminem,
que el món tot just comença
i jo encara puc caminar.

Foto: Francesc Borràs, el tercer amic

L'HONESTEDAT

2011-06-05T18:40:00.001+02:00

Avui un vell i car amic m’ha ofès, no per això deixaré d’estimar-lo, però m’ha tocat un sentiment que tinc de respecte, vers els polítics i vers la seva honestedat. Jo ja sé que n’hi ha uns quants que no són aigua neta, ho accepto i penso, que com a membres d’una societat imperfecta, n’hi ha de corruptes, d’aprofitats i fins i tot de pèrfids. Però no puc acceptar, que es vullgui crear un sentiment generalitzat, de que tots són malvats i dolents. Pot ser, que una minoría sigui així, però de cap manera tots.

Poden ser rucs, maldestres, incompetents, ignorants, presumptuosos, arribistes, i sobretot vanitosos. No estic d’acord, en que la major part sigui deshonesta, la major part vol el bé comú, però el que passa, és que per accedir a la funció pública cal fer-se visible, cal fer-se notar i llavors comencen els problemes. Perquè no tothom pensa igual. El que per uns, una cosa és bona, per altres és dolenta. I ja hi som, tots els polítics són “corruptes”, és tant banal i senzill dir això... sobre tot si és del bandol oposat.

No és fàcil governar, no és fàcil dirigir. És molt més senzill dir, que no s’està d’acord, que s’està indignat i prou. Però que faries tu?, no ho sé... aquest no és el meu problema. Però que ho arreglin.

No és això, companys, no és això. Un respecte pels qui han esmerçat una part de la seva vida al bé públic. Potser el que s’hauria d’exigir, és que per presentar-se a un càrrec rellevant, s’aportés un grau de coneixements en forma de carrera universitària, màsters, diplomes, idiomes i mèrits que puguin enriquirr al seu currículum, com si fos una empresa. Oi...?

Foto: Google

ET VULL, VERD.

2011-06-01T20:20:00.001+02:00

Vent suau i calent
que llambreja sobre el llac.
Blau amb ombres de cel,
verds embafadors,
verds perfectes d’una tarda
sobre el riu pla,
pitroigs, merles i caderneres.

Pau... on neixen els verds,
pau, on neix el vent,
on neixen les aigües?
Esgarrifances de jovenesa
damunt del verd perfecte,
verd llefiscós,
mentre el sol s’acota
i eixuga els verds impúdics,
esperant la nit
de les granotes verdes.

Verticalitats de formigó
i llàgrimes humides
amb gust a verd.

Foto: Francesc Borràs

FOIX.

2011-05-31T11:38:00.002+02:00

Aigües tranquiles
i, amb reflexos
i,diamants d’argent
i, canya-xiules sobre el llac
i, resplandors de placidesa
i, plumalls de freds d’hivern
i, blaus ensoleiats
i, el cant de la merla
i, granotes als budells
i, la complicitat
i, el temps exahurit
i, el temps d’estimar.

Tot, sobre i sota
del verd eternal
dels sentiments que ja han passat,
i, en somnis encara
i, sobre un paper
vaig escriure
t’estimo.
Tot ja ha passat
al magatzem del record,
en la cistella del viure.

Foto Francec Borràs.

LA RODA.

2011-05-30T18:21:00.001+02:00

Li han pres el carro,
amb la mula, les portadores,
els raïms i el ví.
La nit passada, mentre dormien,
sense consciència ,
la roda, la vella roda,
sètze radis, sètze il•lusions
i un destí. Un passat
d’un futur que no vindrà.

Ombres sota el sol de migdia,
ombres d’un passat
que només són un record,
vella roda, llanta rodona
de ferro trempat,
sobre els camins de terra,
i sobre la terra el quitrà.

Sil.lèncis del sempre
retornen rodolant,
sobre el camí de la vinya.

LAURA

2011-05-26T16:40:00.004+02:00

Laura, estimada amiga :

Ens te emocionats el teu retrobament deprés de quaranta nou anys. I tot gràcies al teu record, a l’amistat que et tenia la Dolors, a la seva memòria absolutament prodigiosa, a això que en diuen Google, al Facebbook i d’altres bruxeries.
Si em contestes vol dir que hi ets, malgrat en Franco, en Chàvez i d’altres delicadeses que no venen al cas. L’important és que tu hi ets, que nosaltres hi som i que malgrat tot un oceà, malgrat els temps passats, malgrat les malalties, a través de l’espai podem abraçar-nos i dir-te, que mai t’hem oblidat, que t’estimem i que esperem veure’t molt, però molt aviat.
T’acompanyo una cançó del nostre... del teu Lluís Llach. Durant aquests anys d’absències, cada vegada que l’escoltàvem dèiem :

- Què se n'haurà fet de la Laura ?...

- Gràcies Laura per ser-hi.

Laura

(Lluís Llach)

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

ANEM, MARE, A LA FONT

2011-05-23T21:39:00.001+02:00

Anem a la font
a buscar un cantiret d’aigua,
que raja neta i fresca,
com el teu alè,
com la teva paraula.

I ens anirà bé per sopar,
amb el vi de Cal Balegues,
espardenyes de set penques,
tomàquets verds de Montserrat,
i roig regust d’esglais,
i de misèries del temps
que no ve,
i del temps que no tornarà,
i que visc encara.

Deixa’m somniar amb tu,
el teu esguard m’acarona
ara, que no ets al meu costat,
ara, que la teva presència
és tan clara.

UNA ALENADA.

2011-05-19T23:59:00.001+02:00

Una alenada de temps passats, dolça i fresca. No porten el patrocini de cap emirat, ni la faixa segura d’UNICEF, volen començar el partit al costat de la fàbrica, per treballar després de l’encontre. A l’esquerra, el de la caiada, boina i espardenyes, ha deixat el ramat, darrera de l’ ”Estadi”, mentre mira el meu pare ajagut al centre, rebent l’escalfor del sol del mes de Març de 1923.

Per cert, l’herba no estaba llarga i no van regar la gespa. El contrincant, probablement era el temible Granollers F.C. i els porters porten la gorra, com els porters anglesos. Orgull, glòria i catalanitat pel F.C. Poble Nou.

PUNTALS

2011-05-18T13:08:00.002+02:00

On s’aguanta la casa,
on reposen els somnis,
on dormen els records,
on reposa la memòria,
on és viatja a l’etern,
on el temps s’ha aturat.

Resisteix vella biga,
que tu ets història,
sempre prudent,
sempre forta.

Temps de passats,
vigor d’incerteses,
celler d’il·lusions,
obscures sol·lituds,
giragonces del fosc
i dances del silenci.

SON I SOMNIS

2011-05-15T12:00:00.001+02:00

La son m’ha invadit de sobte,
somniant amb Castellolí,
amb les meves caminades,
en les pinasses entortolligades,
dalt del cel blau.

Velles branques eternals,
en un infinit
que mai s’acaba.
Espais temporals
de temps que mai passa.

M’han desvetllat els néts.
Aixeca’t dormilega,
bon dia avi,
bon dia fills.

A dalt la llum...

Foto: Oriol Casanovas

INFINITS

2011-05-13T19:05:00.002+02:00

Jacent i en pau
sota la gran pinassa,
he vist el gran blau,
he aclucat els ulls
i m’endinsat vers el sempre.

L’atzur
em porta al verd,
el verd tapa al blau,
mentre la gran tija
aprofondeix l’infinit.

Déu, on sóc,
què hi faig
en aquesta minça terra,
escoltant els batecs del teu vent
i la remor dels teus arbres.

Doneu-me Senyor,
temps per descobrir,
hores per albirar
i amor per compartir.

Foto: Oriol Casanovas

CASTELLOLÍ

2011-05-13T19:02:00.001+02:00

Castellolí, vist per darrera és un poble, amb les arrels endinsades al torrent. Un rierol d’aigües minces, que fa fressa quan plou massa i por quan no plou.
El veïnat li ha donat sempre l’esquena, però ara, quan n’han tret galliners, corts de porcs i femers n’han quedat unes àmplies eixides i el sempietern pou d’aigues fresques, per refrescar-hi les fruites a l’estiu.

Totes les cases, tenen al davant el carrer Unió, que és el més llarg, el de les processons quan se’n feien, i lloc de trobada dels veïns. Des de sempre a l’estiu treiem, quan el sol s’acota, unes cadires al carrer per prendre-hi la fresca i xerrar fins que ens ve la son.
El poble va créixer a la dreta de l’aigua baixant i ningú fins fa poc, va construir a la riva esquerra. És un poble allargassat.

En el meu poble, cada casa té un nom i tothom és identificat, pel de pila i la casa on pertany. Jo per exemple, sóc en Carles d’Estudi perquè el meu pare en va ser el mestre, la meva dona és la Dolors de Cal Patxó o la nostra cosina és la Joana de Cal Rei i el veí del costat és en Josep de Cal Gravat. Us juro que no sé quin és el seu cognom.

Des de temps immemorials només hi van haver tres carrers, Unió, Pau, i Constància, ni tant sols es van a atrevir a canviar-los en temps de la dictadura. Ara, en democràcia s’hi han afegit carrers com Amistat, Llibertat i el famós Passeig de la Riera .Dic famós, per que quan es va tranformar el camí antic plè de canyissars, amb un passeig agradable, a algú se li va acudir proposar-li Passeig Marítim! Cap problema, oi ?

MARGARIDES

2011-05-10T12:47:00.001+02:00

El margarider del meus amics,
és gran, immens
i fa margarides blanques,
si, no, si, no, si, no...

m’estimes, no m’estimes,

a Can Vilaró per l’eternitat.

Les van plantar petitones,
en Josep,
sota un til.ler bort,
i per a no entristi-lo
l’han envoltat de flors blanques.

El til.ler bord,
és un vell company
d’amics perduts,
de xerrades compartides,
de joies, d’amistats
de revetlles i de matinades.
És un notari fidel,
amic com els seus amos,
amable i discret,
que escolta sempre
i no diu res,
és el til.ler de la Montse,
és el til.ler d’en Josep.

LA TIA MONJA

2011-05-06T11:42:00.002+02:00

Sempre m’ha seduit
la teva cintura,
el teu esguard altiu,
sense una rialla
i amb guants de fina pell.

Et vas barallar amb ta mare
i et vas fer monja.
No em crec aquesta
versió...
alguna en portaves de cap,
massa digna,
massa orgull,
elegància pura.

Ja em pensava, que no era possible tanta gimnàstica, per arribar a tenir una figura de nina. On refot tenies els sacsons, les sines t’haurien de sortir per les orelles...un misteri. Però Carme tenim avui el Google i he descobert el teu secret. He descobert com era una cotilla, el teu corsé. Es igual però, ni que siguis tia àvia de la meva dona, ni que et vagis fer monja, t’estimo Carme, però desvetllaré el teu secret, ara ja som en el onzè any del tercer mil.leni.

FÚTBOL 1905.

2011-05-05T13:53:00.004+02:00

El meu pare, el primer a l’esquerra, va ser un dels precursors del fútbol a casa nostra. Com veieu, ja jugava amb una pilota de veritat, és a dir de cuiro ben untada amb greix de cavall.
El camp era un pati, al darrera de Can Morro Negre, al carrer Castanys al Poble Nou, just fent costat a la Plaça, a Barcelona.

Espardenyes de set penques i cara d’angelet, després va ser un bon jugador, que va jugar amb el Poble Nou F.C, el Jupiter F.C i per fi i per uns dies amb el Barça.

El nen de la dreta és el seu germà en Miquel Casanovas i Riu, que vint anys deprés, va ser rival i suplent del mític Ricardo Zamora, en partits internacionals. Els dos germans estan referenciats i fotografiats en el Llibre d’Or del Fútbol Català.

Em sento orgullós del meu pare i ho vull compartir amb tots vosaltres, perquè ells i alguns van ser les beceroles, que van portar a l’èxit de l’actual Barça.

EL GAT NEGRE.

2011-05-04T18:38:00.001+02:00

És un felí solitari,
esquerp, i que vol
només proximitat,
proximitat però, distant,
si t’hi acostes fuig,
quan t’allunyes s’apropa,
lentament, amb parsimonia,
desconfía de tots,
no se’n fía de la vida

Mai miola,
et mira amb ulls
quasi clucs,
t’observa,
et mesura
i sempre
vol una sortida,
per fugir
com un llamp,
enraviat, malcarat,
amb mala llet.

No se li conèixen amants,
i diuen que és un lladre
que menja del plat veí.
Li faig bix, bix, bixxx...
arraulit sobre el pont
no és mou,
res em demana
res li dono.

MOTO GUZZI, HISPÀNIA

2011-05-01T11:03:00.002+02:00

Moto Guzzi, Hispània, Mollet,
ací al costat,
i en Lluís, i en Blaiet
s’engronxen per la vida,
i no els hi cal quasi benzina.
Porta’m-hi...
només fins a la cantonada
i veurem el món.

La mare l’ha guarnida
per poder-la beneir
i Sant Cristòfol ho ferà tot.
Va sense pedals,
només costa
quaranta mil rals
i corre sense fatiga.

El canvi el té al costat,
i porta una caixa d’eines,
tan importants per la vida.
Sortirem a trenc d’albada,
veurem la boira blana
des de Montserrat
fins a la Conrería.

Escolta com sona,
es que no es para mai,
només quan fa la perla.
Paper de vidre
i una bufada,
s’ha acabat aquest viatge.

ESTIMADA MARIA.

2011-04-29T20:42:00.002+02:00

Estimada Maria:

Acabo de llegir la teva postal del passat i puc observar que malgrat el temps transcorregut, la Conreria, era tant maca com ho és ara. Puc assegurar-te que no ha arribat amb retard, és simplement una cosa de la relació temps – espai , és a dir, que de fet no ha passat el temps. Només han canviat les circumstàncies. M’entens oi?

Tu estàs en el cel i jo estic ací a la terra, a la teva Tiana. La Conreria està tal i com tu la vas deixar i la carretera està asfaltada. Ja no hi passen carros amb rodes de fusta i llantes d’acer. Ara hi passen cotxes amb pneumàtics de goma que no deixen senyal. Ara, La Conreria és un parc natural, que és diu Serralada de Marina.

Els pins tan nostres, estan quasi bé igual però sensa esporgar. Els forns de llenya, ara són de “gasoil”,que tu no saps què és, i diuen que contamina i el treuen del petroli i també diuen que s’acabarà... Buf... no et vull embolicar!

Ja li he dit al teu avi que vingui més aviat. Jo vindré una mica més tard amb el tren de les cinc i quaranta i cinc, és a dir el de tres quarts i cinc de cinc de la tarda.

Jo, també t’envio vía internet molts, molts petons i una forta abraçada.

Carles.

Tiana, vint-i-nou d’Abril de dos mil onze.

P.D. Perdona’m per haver tardat tant a contestar-te, t’estimo molt.

DEU DONES.

2011-04-27T16:40:00.001+02:00

Les oliveres de Castellolí
fan un fruit amargant i sec,
untuós i un poc dolç,
com la terra en que s’arrelen.

A les olives,
l’estiu les engreixa
i la tardor les madura,
per collir-les a l’hivern.

Matinades fredes
i deu dones al camí,
mocadors a les orelles,
mitenes i panellons.
Camps llunyans,
i d’espart les espardenyes.

Ves en compte María,
no caiguis Consol,
pel camí van les deu dones,
deu dones, deu.

DESPERTEU-VOS!

2011-04-26T16:05:00.001+02:00

Desperteu-vos, és Festa Major.

Que repiquin els tambors,
que refilin flaviols i dolçaines,
que passen els gegants d’Igualada,
que no hi falti ningú a la via,
ni en el Passeig, ni a la Rambla.

Els carrers a vessar de gent,
mentre la geganta balla.
El rei desfila content
i sosté la seva vara.

Ballarem tots amb goig,
anem cap a la Plaça,
han vingut castellers
de Valls, de Vilafranca
i els moxiganguers de casa.

Sant Bertomeu ens ajuda,
no plou, i fa una mica de calda,
anem a escortar als gegants
i després farem sardanes.

BEEEEEPB.

2011-04-25T13:49:00.002+02:00

Per ordre del Senyor Alcaaalde
es fa saber que en el Sindicat,
deprés de Dimarts,
hi haurà guaaano
i sulfat contra el míííldio,
i que...

En Joan de Ca la Coloma,
algutzir, fill d’algutzir
amb aquesta trompeta
i en català,
des de Cal Mataporcs,
fins La Fassina,
des Cal Macot,
i fins a Cal Xic,
donava noves,
entre penombres d’estiu
i el fred que glaça a l’hivern.

Anys de misèries
i de foscors
i de pors
i en Joan, seguit de la canalla,
cercava la llum d’un llum
per veure-s´hi
i poder parlar.

Trompeta bonyegada,
flors de nit
amb dolçor rodona a la cua,
- Pere, els pistils son dolços
com la mel...
i el Bonhome, jugava amb la Fina
i la Fina jugava amb mi,
alic i fet a amagar.
T’he vist Pere,
t’he vist Fina.
U, dos i tres salvat.

Amaguem-nos bé,

que parlarà en Joan...
Beeepb...

LILÀS I JOSEPETS

2011-04-21T10:49:00.005+02:00

Per a guarnir la taula,
un sobretaula blanc
i unes lilàs liles.
A Castellolí dels lilàs liles
en diuen lilàs.
Dels lilàs blancs
en diuen Josepets.

Els Josepets de flor blanca
quan fa sol,
fan mal a la vista
i la seva olor intensa,
enlluerna els sentits.

Prefereixo el lila dels lilàs,
no tant lluent, més íntima,
més de Dijous Sant,
després de Missa.

El Dissabte serà de Glòria.
Sota els Pinyarets,
i sota el vell Castell
que tot ho vigila,
la Ressurrecció i la vida.

EL REI

2011-04-19T13:03:00.002+02:00

Jo sóc veí del Rei,
i la meva cosina Joana
no en sap res de monarquies,
i això, que ella n’és la Reina.

N’Albert – el meu amic -,
i cabaler de cal Bonhome,
és va casar amb la “reia” Joana
i van tenir dos prínceps,
Roger el Valent
i Marc el Moter.

La Dana, la seva gossa,
és un ca especial,
una bèstia moixosa,
carinyosa i peluda.

Entra a cal Patxó
i es menja el pinso
de la Mixeta
que és la gata
de la tieta.

I “colorin i colorat”
aquest conte s’acabat...
de moment.

EL CIRERER NOVELL

2011-04-18T19:32:00.001+02:00

El va plantar el vell Patxó,
acaba de florir ara
i comença a fer cireres,
verdes i menudes.

Seran vermelles i dolces
d’un roig de sang,
cireres de Castellolí,
vora el torrent,
son fruits verds
que mou el vent.

Lleveig de mitja tarda,
sol intens
i dolçor àcida
sobre el terròs,
davant de l’eixida.

OMBRES D'ESTIU

2011-04-14T20:21:00.002+02:00

Ombres d’estiu,
damunt d’un cagarro de matxo,
penombres del passat,
muntanya de les obagues
i Can Pomés endevinat.

Pals de fusta enquitranada
i fils de telèfon,
sobre xicres
de blanca porcellana
I la iaia Carmeta s’ho mira,
la iaia més iaia
de totes les iaies
amb la seva bata.

Paisatges que no tornaran,
amb pallers fets de palla.
En Jaumet de cal Rei
abraça la seva princesa.

Monarquies impossibles
d’una tarda a Castellolí
mentre el sol s’aplana.

48 ANYS.

2011-04-14T11:23:00.003+02:00

Primera foto,
primer día de festeig,
d’un caminar que dura.
Sempre.

Una marxa que no ha parat,
ni en el goig, ni en la fatiga,
ni en la salut,ni en la malaltía,
sempre caminan junts,
de vegades emprenyats,
però al costat.
Sempre.

Llavors, jo vestía corbata
i ens mostràvem pensatius,
que tot el poble ens veiés.
- Que si que en Carles
i la Dolors de Cal Patxó
festegen.
Tot el poble en va ple.
Ja s’agafen de les mans.
Sempre.

Sol de mitja tarda,
en un dia de Pasqua,
ara farà
quasi bé l’eternitat.
Sempre.

Foto: Patrici
Arranjament: Uri

UN ÀNGEL

2011-04-13T17:10:00.003+02:00

He pujat a l’hospital
i el déu del bisturí
m’ha ensenyat el forat,
per on he tornat
a la cursa.

Li he donat les gràcies
i m’ha dit que no és Déu,
Potser no,
però és un àngel.

Del Google:
VALVULA PARA EL TRATAMIENTO DE LA HIDROCEFALIA

ADÉU A LES ARMES.

2011-04-12T17:20:00.001+02:00

Molta set vestida de caqui,
no tornarem mai més,
mai, mai, mai...mai, mai.
No, no, no, nono, no.
Armes i fusells
i cansament a la Mussara.

Un oficial somriu,
mentre l’altre li diu
no puc més,
que no... que no puc més.
No tornarem mai més,
No,no, no, nono, no.

Reposeu amics que la mili s’acaba
i veurem la novia
i besarem els seus ulls
i mirarem el seu esguard
i baixarem els mausers
i desarem els canons.

“ Allá por la la Mussara
se oye un ruido extraño...
Rumba la rumba la rum,
serán los soldaditos que...”

Mai més,
no tornarem mai més,
No, no, no.

UN VAIXELL.

2011-04-10T20:56:00.002+02:00

Un vaixell de fulla de canya,
com quan era infant.
Aniré a l’oceà de les Fontetes
i en les aigües del torrent
em faré a la mar,
...navegaré pels corrents de la vida.

MATINADES

2011-04-09T12:54:00.002+02:00

M’he despertat de matinada,
suaument,
dolçament,
apassionadament,
tranquil
i sense desig.

Dormíes al meu costat
i jo escoltava
el teu respirar,
acompassat,
cadenciós i tendre.

He sentit la teva escalfor
i l’olor dels teus somnis.
Amb por per no despertar-te,
t’he acaronat un maluc,
desprès la cintura
i he pujat fins a les sines.

Tu m’has dit,
- amb un murmuri –
- deixa’m,
i a contracor
jo t’he deixat.
Bon día amor,
comença el día.

LA FONT DEL LLEÓ

2011-04-08T18:00:00.002+02:00

Al costat d’en Joan Samsó,
reposa i vigila
sobre la font calenta,
sobre la font fumant
la bèstia més ferotge,
de Caldes: el lleó.

Sempre feroç,
sobre l’escambell.
Lluny de la seva pàtria,
espera que el temps passi
el temps que mai passarà.

Sota l’esquitx
d’aigües remeieres,
en el clot de la vida,
venen a cercar
l’esperança del demà.

Beveu del meu baf,
alimenteu-vos d’eternitats.