UNA GOTA DE TEMPS PASSAT

Una gota de temps passat,
un esglai de mort,
un sospir de vida
i un tornar a començar
la nova simfonía.

Trenar un nou jorn
amb cabells massa fins,
d’un avui massa buit.

Te n’adones companya,
si tu i jo no ens fem camí,
arribarà la mort negre.
Un aclucar d’ulls...
un buit infinit,
les nostres boques tan seques...

Vine amb mi a l’espai,
Cercarem el camí de Seralpuc,
Trenarem el tapís de l’univers.

COM RIUEN ELS TEUS ULLS

Com riuen els teus ulls,
lluents i d’esguard sincer.
Em parlen ara,
dels nostres vells amors,
de paraules passades
i de les nostres mans,
les teves com coloms,
les meves acaronant-te.

No tinguis pas por de mi,
no cal que parlis ara.
Deixa’t trencar
el pudor
amb la meva mirada
i mira’m els ulls
com sempre mires,
fondament... amb l’ànima.

NOMÉS UNA OBSESSIÓ

Només una obsessió
per viure els teus minuts,
per viure els teus dies
i un neguit
absurdament continuat
d’un mai,
que mai arriba.

Demà el temps,
però avui
tampoc ha estat
el temps d’estimar.

Tan assenyat...,
voldria posseir
un rampell de follia,
per abraçar-te,
estimar-te...
i no esser esclau
d’aquest seny feixuc,
sens mans,
sens braços,
eunuc,
capat,
imbècilment calent,
babau amant
i manipulador
de nits estèrils.

Potser valdria més,
engegar a la merda el treball,
la muller,
els fills,
a l’amant...
i dir-los que no vull
esperar Seralpuc.

Vull encara trobar
un pubis temptador
unes cuixes que m’abracin,
uns llavis humits per a besar.

Si ets tu...
deixa el teu llast
i vine amb mi.
Viurem el riure
i plorarem si ens cal.


Seralpuc és per a mi el reialme del mai, es el mon del desig, de l’esperança , de la follia, dels meus racons més íntims, del sempre i de les esperances més anhelades i quasi sempre impossibles.
És un mon, on la llibertat es la condició del qui no és esclau i es el mon de la saviesa i del equilibri.

JA SABEM QUE SERALPUC

Ja sabem que Seralpuc pot començar ara
i un alè fresc de llibertat
ens torna a ventejar
el nostre ametller de primavera.
I no tinc por,
que el vent,
s'emporti les fràgils fulles.
La flor, ja esta fecunda
i l'ametlló cada cop més fort
porta l'esperma d'eternitat.

El dia que vulguem prendre
el nostre troç de cel,
ja no sentirem
la cuïssor malaltissa i gasiva
de l'avaricia en l'estimar.

Som i no ens cal donar comptes.
La llibertat ve de l'home
i la fidelitat és el fruit del sentiment.

Demà, ens ajaurem a la prada de Seralpuc
i si vols,
sobre la flongesa de l'herba et besaré
sota l'hombra fresca del nostre ametller.

ALTRE COP

Altre cop la primavera
la pluja i el trò.
La platja are és llunyana
i el temps d'estimar
mai passa, mai pasa.

Més valdría
haver mort
amb la teva besada
i seguir eternament
amb el teu moment
d'amor i d'ansia.

SAPS...

Saps...
ahir va fer una calamarsada,
però també va tornar
a sortir el sol
i vaig pensar en tu, estimada,
ahir també, un roser impacient
no va esperar la primavera.

Saps...
avui amb l’albada
un esclat de roses,
ha fet sortir el sol al matí.

Saps...
l’oreig del vent
les fa moure,
ja torna a ser viu el meu jardí.

QUIN DIA MÉS CLAR

Sota del Rocar
i ha coloms de colors,
que volen entortolligant
les seves sendes,
sota el cel,
sobre el verd dels pins
i sota els núvols vigilants,
que juguen a fer castelleres
en aquesta primavera
inconstant i entremaliada.
Son com pallassos
giravoltant en l’aire
fent i desfent el seu camí
cap i vers el colomar blanc,
sota la carretera a la Virreina.

Ara tornen a envolar-se,
ens mostren la panxa vermella...
i ales de color verd tornassolat,
m’agraden més,
sense pintar
les tórtores salvatgines
que es posen sobre la barana,
per jugar amb els meus gossos
o els coloms sobre la mà
a les litografies d’en Alvar.

Coloms del colomar,
tórtores del meu jardí...
aneu en compte amb l’esparver,
ell vigila i vigila,
amagat des de la bardissa.