L'ECLIPSI

He trobat l’eclipsi del 16 d’agost.

Aquesta poesia l’he trobada a dins d’una llibreta d’apunts, que va regalar-me Menta Fresca, l’havia oblidat i ara retrobada, la torno a la vida, crec que forma part de la meva poca memòria.

M’estan robant un tros de lluna.
La mar que vivia, ara s’ha mort
i els grills negres
de la negra nit han plegat
les ales per acompanyar la negror
dels xerrics dels seus èlitres.

Un llop de boca negra
ha udolat i ha ofegat
la lluentor de la mar.

Els gossos estan inquiets,
... només el casquet del Pol Nord,
i fa fred
i fa angoixa
i m’esgarrifo dins la negror.

Fa fred,
la mar –ara- no brilla,
negra nit de la nit més negra,
m’estan robant la lluna
i jo no hi puc fer res.

Una embafadora olor a gessamí
inunda la foscor
i la claror furtada.
Baf a corona d’enterrament,
corona de, i per morts.
Son les onze

i la claror comença
a tornar des la tenebra...

Del Google
587 x 536 - 27 KB

massimoriccardi.com

CANYES D'HIVERN

Ha arribat, de sobte, la tardor,
fa fresca i el sol no pica.
És gris,
haig de recollir la roba estesa
i els gossos s’estan a la cuina
ajaguts davant del radiador,
aprofitant la calor
que avui el sol nega.

Diuen que demà plourà,
i que el fred romandrà.
no pas massa però,
les canyes – segons els entesos -
no tenen plomalls
i sens plomes no pot haver-hi fred,
els plomalls, són la rúbrica
per un hivern fred,
el pacte entre els déus
i els pagesos.

La riera és en calma,
esperant una torrentada
per fer neteja i bugada.

Els plomalls son els pincells
del proper hivern,
només els hi falten les pintures,
els llamps hi posaran el color
i el vent de la tardor
hi posarà la mà del Creador.

Jo m’ho miro
amb ulls indulgents,
veient passar els vents,
esperant la tamborinada.

Que troni d’una vegada...
que volin els estornells
i els núvols creixin
per damunt del meu Rocar !

NEGRES VERS EL TREBALL

El furgó vermell de Can Roca
cerca entre els camps, cistells
plens del verd per portar al mercat,
senalles plenes del treball
i de suors de uns homes negres,
que ara volen que en diguem de color,
perquè algú té por dir-los negres.

Compte, aviat seran presidents
i manaran els destins de les nostres
vides, els destins dels nostres camps...

És tranquil·litzador tenir hereus
per conrear els camps
sobre la mar blava.
No són de cap color,
són homes que venen de lluny,
a reclamar llur dret de viure
i cercar una terra per morir,
en un lloc pla i càlid,
on el sol hi toca i on hi creix
el verd i les mongeteres
s’hi enreden giragonçant per les canyes seques.

Són homes.
Són germans vinguts en pastera
sota el blau cel
del nostre Maresme.

Del Google:
ante el hombre negro.

512 x 388 - 54 KB - jpg

manuchao.net

BLANC

Com és que no plou,
com és que el temps passa
i que l’aire és blanc
i la memòria no té temps
ni de records, ni de l’ànsia?

No hi ha núvols
ni història, és blanc...
Se me'n refot quasi bé tot,
sóc orfe d’esdeveniments
i els ideals són el terbolí
que és dilueixen
en l’aigua clara.

Fora, és tot blanc
i el vent és calma
però encara vull viure
una miqueta més
del vostre temps,
i compartir la vostra vida
i el meu destí.

La pantalla, és blanca
i només demana,
blanca , blanca...
tot és blanc,
sota un fons en blanc.

LA BRILLANTE.

A Castellolí, La Brillante era una sala d’esbarjo, on el jovent anàvem a ballar els diumenges i festius quan s’acabava el cinema al “Centru”. A les nou del vespre tots a ballar amb les noietes dels nostres amors i desitjos. Això sí, elles acompanyades per les seves mares i sobre tot per les iaies, vigilants de la puresa de les seves netes i filles.

Era una gramola vella, d’aquelles d’agulla de ferro que només la sabia fer funcionar en Vicenç de Cal Rei, autèntic Disc Jokei dels anys cinquanta.
L’acompanyava sempre en Balegues, com si fos un comissari, però que no deia mai res.
Primer els discs de pedra, després de baquelita. N’Antonio Machin: “Pintor que pintas Iglesias, píntame Angelitos negros...” Jorge Sepúlveda: “Santander... eres novia del mar...”

Mentrestant, nosaltres i elles començàvem a ballar, procurant els contactes més íntims possibles, dins de la legalitat que ens permetien les mirades còmplices i les ganes del “sexe” permès. Això és. Res de res. No podies ballar més de dos balls seguits amb la mateixa mossa, sinó la gent, podria pensar que “festejàvem”, això comportava un altre “status” i un risc que no tothom estava disposat a assumir.

Meravellosos temps de despertars adolescents i "calentures" hormonals reprimides. Demà al matí.... ens veurem a la era de Cal Miret...i jo no vaig anar-hi !
Després ella va dir-me, tu no ets un home de paraula. Jo si que hi era !

MalaÏda timidesa.

Potser hagués canviat el meu destí i ara els meus fills no serien els qui són.
Perdona’m. Ara que ja són dones i homes casats i afillats, ells no en són conscients d’aquell primer amor d’infantesa.... encara que no ho sàpiguen.
Tu i jo però si que ho sabem... i som vells...

MIXETA

Uns dies amb els Tiets,
que el temps s’acaba en l’interludi,
de la vida que encara ens queda,
viure una mica més cada dia,
i la gata que n’és testimoni,
espera que no li faltin
les mandonguilles per sopar.

Esta grassa i lluenta,
Els seus ulls misteriosos
cerquen el temps que passa
i un racó per dormir
i esperar que mai passi.

No és mansa,
és esquerpa i deixa anar
les urpes silencioses.
Fa mal, té mala bava.
és la mixeta,
reina i senyora de la nit.

No miola,
no se li coneix amic ...
i calla,
com una reina del bosc.
Magestàtica i altiva,
només permet la mà d’en Venanci.

Arriba la tardor... i plou,
Temps de melangies.

JO EM PENSAVA...

Jo em pensava…….
La meva sogra contestaria,
- pensar fa burro...!
i tenia raó la dona, la iaia Rosa era una dona sàvia, era una dona intuïtiva, tot ho savia perquè si, perquè era evident. Ella era una dona de poble, amb pocs estudis, però amb la saviesa que dona l’instint i la tradició de fer les coses ben fetes. Per que si, per que són així, per que han de ser així.
Jo m’estimava la Rosa com si fos la meva mare. Fa molts anys que ens va deixar, però la seva petjada no ens deixa.
Llur mestratge m’acompanya amb la seva filla a través dels temps i les circumstàncies.
Ara perquè si... t’estimo iaia !