dissabte, 30 de novembre del 2013

El CLAM

He anat per primera vegada al poble d'una part, la paterna, dels meus ancestres. Sant Andreu de Palomar. Un amic de l'ànima ens hi ha portat, tot i agafant el metro que ens hi ha dut en un moment. Ha estat com retrobar-me amb en Tomàs Casanovas i Inglada, rebesàvi meu, nascut més menys cap  l'any 1815...i del qual en tinc una fotografia amb tota la seva (meva) família, amb una barretina sobre l'espatlla esquerra.

Amb aquestes màquines fotogràfiques que fan miracles, he anat fotografiant els racons, carrers i indrets que els Casanovas del segle XIX haurien viscut, patit i gaudit. He fet les fotos una mica a l'atzar, deixant-me guiar per l'instint i per saber el què havien sentit els meus àvis veient els mateixos paisatges i flairant les mateixes olors i aires. Ara a casa, tot escoltant música dels meus temps, assajo la possibilitat de passejar pel noucentisme Sant Andreuenc... I no sé si és la màquina, la música o jo, que em transporten en un viatge pel temps i l'espai. Mentrestant les cançons de Françoise Hardi em transporten cap a la meva jovenesa passada, en companyia dels meus amics de sempre.

Quina llàstima que Barcelona absorbís Sant Andreu, les administracions municipals successives han malmès el poble, ara barri de la gran capital. Si més no encara queden racons per retrobar i enyorar. És una feina impossible retornar tota la arquitectura malmesa. 

2 comentaris:

merike ha dit...

T'estimo!

Margarida ha dit...

I, com Sant Andreu, altres barris de Barcelona podrien dir el amteix....

Està bé que hagis fet aquesta visita tot recorrent (i fotografiant) els racons viscuts pels teus avantpassats.
Una abraçada