Demà arribarà el sol... sempre demà, com en Zapatero, com en Montilla, el desaparegut Carod, i el transparent Saura. Sempre demà, des del 1714 sempre demà, en un retorn constant, avorrit , on ens donem compte que no valem res, i que res val, perquè no val la pena que valgui. I el dia continua gris, com els polítics que ens manen. I això pot ser perillós, perquè s’arriba a un atzucac d’anestèsia de poble, on només és parla i es dóna la culpa a la crisi,que és el mal inevitable incommensurable i a més,- per sort - difós.
Demà, quan arribi el sol, li robaré un raig daurat, li enviaré a en Montilla i li faré pessigolles, perquè rigui una miqueta i sigui capaç de renunciar al PSOE, al menys per un dia. Els catalans, no ens mereixem tanta estultícia i tanta mala llet i tanta tristesa, jo al menys ja que no em crec res més, no accepto altre cosa que no sigui la llei confirmada per la ciutadania d’aquest pobre, trist, malaurat i menystingut poble, d’aquesta dissortada terra Catalana. Jo ho vull ara, ja he perdut la paciència, avui trenco tots els meus lligams, prometences i juraments al Rei i la seva família. Per imperatiu moral Visca la República... Catalana!.
126 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada