CARRER ST. PERE MÉS BAIX

La propera... Arc del Triomf. Fa fresca dins del rodalies, i avui estic tranquil, fresquet i sense músics dins del vagó. En baixar de l’andana un cop de calor m’arriba com una bufetada angoixant. És un ajut i agraeixo les escales mecàniques fins dalt la plaça oberta. Es fa la llum i uns turistes japonesos és retraten obrint-se de braços i centrant-se al mig de l’Arc. Decideixo la fresca dels carrers del Barri de Marina, del carrer Sant Pere més Baix. Les olors inunden les meves narius i cervell, de països desitjats mai vistos i mai oblidats.

Tinc set i entro en una botigueta que no hi cap res més i que hi venen de tot. Li demano a la dependenta xinesa i bonica, de disset anys, una botella d’aigua. Ella, amb un català perfecte, em pregunta que com la vull ... si fresca o natural, si amb l’ampolla petita de quart, de mig, de litre i mig o una garrafa més gran. Estic a punt de demanar-li la de petricó, però penso que ella no té perquè aguantar l’inconveniència cultural d’un vell.

Després de pagar només 50 cèntims, li pregunto somrient, que què m’hauria donat si li hagués demanat “una de petricó”. Ella ha fet un rialla triomfant d’orella a orella: - Li hauria donat la d’un quart de litre. Si jo fos més jove, li hauria preguntat a quina hora sortia. 

   

Foto del Google:

djibnet.com

375 × 500 - Sant Pere mes Baix.

 

L’ALENTEIXO

Alenteixo profund,

al Portugal estimat,

on la crisi és ja perpètua,

on hi manquen les botigues,

on s’han empassat l’orgull,

on en Salazar enyoren,

on les obres públiques

estan aturades,

on les altres no existeixen,

on quasi bé tothom té feina...

... a baix  preu,

on la meitat

voldrien ser Espanya,

on els espanyols

no en voldrien sortir.

La bona gent

encara es pregunta,

“por que...por que...por que”?...

i les cases són noves,

i els carrers són buits,

i les ànimes són velles.

i la culpa sempre és de l’altre,

mentre que a Lisboa

fan ponts impossibles,

i la gent 

torna a l’estimball,

torna a Angola

torna a Moçambic.

Cels blavíssims,

de dies atlàntics

de terres on cantaven

“Grândola vila morena

  terra da fraternidade”,

mentre els clavells

i el roig dels esperits

inundaven els cors.

Terra d’esperances,

carrers sense gent,

terra de fraternitats,

Europa només ha estat

el somni d’un capvespre

llarg a Lussitania.  

FEINA

Cal aprofitar el paper, ho fan tot i li transportaran tot el que vostè vulgui, allà on vulgui arreu de Espanya, tant se val si és dissabte, diumenge, o dies de guardar. Si cal li desmuntaran els mobles amb mans destres, i els hi tornaran a muntar amb mans acurades o no... Els desnonaments són la seva especialitat a dins a Barcelona, o a fora...

Si li convé li reformaran el bany, la cuina, i després li pintaran el pis, la fàbrica, i tota la comunitat de veïns. No s’espanti, també li netejaran el terra  amb una polidora especial que ho deixa tot brillant com el sol.

No tenen nom, però els hi sobren les ganes de treballar, això sí, tenen dos números de telèfon que cobreixen totalment allò de la responsabilitat civil, la fiscalitat, la seguretat social i tota la “mandanga” de paperassa que cal per portar un jornal a casa.

Però si li plau no els oblidi, agafi el tiquet, que és la el darrer pont que els hi cal travessar abans del diluvi. No hi cap més il·lusió i esperança en un full DIN A 4.         

LA INTERVENCIÓ.

Diuen els polítics del país veí, que Espanya no serà intervinguda. Tenen por que Europa ens fiscalitzi, vigili, observi i mani en la nostra economia. Diuen que perdríem sobirania, capacitat de decisió, independència i el lliure albir. Jo desitjo que vinguin ràpid, que no esperin, que ja n’hi ha prou de tanta estupidesa, lladronici i  malbaratament dels diners de la bona gent. Que si no venen amb celeritat no podrem saber la veritat ni l’abast de la tragèdia, que ens ho volen amagar tot, que ens volen seguir robant i volen que els altres paguin les seves maleses.

Per dura que sigui la intervenció, sempre serà millor que la administració espanyola, corrupte per vocació, tradició i projecció. El colonialisme rau en els seus gens. Al menys n’estic segur, que Europa després de descomptar-se els nostres deutes, podrem pobres i escurats, tornar a somniar que un dia estarem lliures de tanta immundícia. Encara estic esperant que algun dels imputats en l’escàndol sigui jutjat i escarnit. Primer, però que tornin els calés que han furtat, després que la justícia actuï amb celeritat i rigor. No sigui que ens passi com en Roldán, que ja fa temps que és lliure i gaudint de la seva fortuna sense impostos.