dilluns, 14 de gener de 2008

TIANA AGRAIDA

Em passa una cosa que no hauria previst mai. Es el retorn del paisatge i a les passejades des de la memòria. A mesura que la mobilitat se’m redueix, el meu cervell s’esperona i busca les caminades, pels corriols trepitjats per un obsés de les nostres contrades. Normalment acompanyat pels gossos he pujat, he baixat i m’he enredat pel mig de boscos, vinyes i bardisses gaudint sempre de la mirada enrera, perquè a Tiana després de fer deu passes, sempre té una mirada enrera. Hom s’ha de parar, respirar, gaudir i mirar la mar com fa n’Antonio Machado.
Tiana, va dir-me quan jo era nou arribat a la vila, un vell i estimat amic - en Josep Canals - es com una esquena d’ase: o puges o baixes, però mai et pots quedar quiet. Era veritat, a la vila els plans els hem hagut de fer. Fins a Montgat tot de baixada. Per plana ja queda la mar!!!
En la meva “poesia” d’ahir, vaig quedar-me just fins al cim del Rocar. Per pujar fins a dalt, des de la Riera d’en Font s’ha de fer un passeig, primer per un camí paral·lel al Torrent en direcció a Can Roca, després es bifurca i puja. S’ha d’anar en compte amb els cans, per que els hi agrada rebolcar-se amb la merda d’un gran femer. Gir a l’esquerra i ens anem enlairant cap una zona degradada, menjada en el seu dia per les excavadores, que van treure la terra per fer els terraplens de l’autopista en temps del Caudillo. Una vegada treta la terra, ningú va restituir, aplanar o xamflanar l’esboranc produït. Ara, el temps, les pluges i algun que altre pi nou nat s’han encarregat de suavitzar el desastre. Al menys jo m'hi he acostumat.
El mig del esvoranc, fa tres ò quatre anys hi van posar una mica de terra. Ara, encara que no lliga, hi creixen tomaqueres d’emparrar, fa bonic.
El cap d’amunt, hi ha el bosquet de la merla cantora i fins i tot, s'hi poden observar alguns esquirols lluents i tudons que t’espanten al capvespre.
Tot és pau. Els hivernacles queden a la dreta. Trobem uns galliners amb gossos cridaners i al fons l’esquena de Tiana.
Travessem el Camí del Mig i prenem una ruta preciosa, quasi bé plana, amb camps de conreu a sota a l’esquerra. Tiana al fons, com una princesa s’ajau desperta, mirant-me com una amant que desitja ser mirada.
A sobre, a la dreta uns jardins de flors conreades amb amor, jo diria que passional... un espectacle amb el fons blaucel. Es poden sentir les campanes de les Monges...
Tot seguit arribem a un bosquet de pins baixos, farcit el terra de farigoles entre antics marges de pedra. El terreny s’enlaira fortament i pugem per una pedrera, fins a dalt del meu tron.
Això són els meus dominis, dominis d’amor i de complicitat. Espígol, pins, farigola, ginesta i romaní. Cal asseure’s, mirar i escoltar els batecs de la terra i fins i tot la remor que puja des de l’autopista. El vent suau, la calma i la suor moderada, fan que el meu passeig embadalit, esdevingui una simfonia de colors, de olors i de melodies.
Maresme estimat, fins i tot Barcelona t’enveja, per ço vol besar-te, no deixis que la seva abraçada t’ofegui.
Ens aixequem, els gossos no estan per lirismes. Ensumen alguna cosa i marxen corrent seguint la carena... unes perdius, uns lladrucs i torna la pau.
Per la carena tot és suau, i es comença a endevinar la dolçor del conviure.
Com si fos un espiadimonis, passa un helicòpter apressat per la seves urgències, nosaltres anem vorejant el límit del Maresme. Una vinya recent, plantada amb molta cura, em diu que ja hem arribat al terme d’Alella.
Comença el capvespre, és qüestió de tornar. Per una carretera de terra, envoltada de pins garsés comencem a baixar. Estem al Coll de Vendrans.
Quan arribo al Torrent Dels Grills, una simfonia de lladrucs ens reben i saluden. Els cans de la casa, sens agressivitat fan la seva feina. Surt una parella, ens veuen suats i un cantir d’aigua fresca ens fa passar la set. Em conviden a seure en una cadira de plàstic. S’agraeix i comencem a baixar cap a casa; llavors hom entén perquè d’aquest torrent en diuen Torrent dels Grills. És una orquestra d'ortòpters sense director!!!
Prefereixo el camí del torrent, baixa suau... ple de sorra i pedres. Els canyars ens donen escorta i el cucut ens mira abans de fugir com un esperitat. S’atura sobre una branca alta i segur de la seva posició em mira desafiant, mentre el torrent baixa i baixa suau, amb algun tap de brossa i canyes. A l’esquerra, un hort blindat contra les torrentades amb bidons de polietilè blau plens de terra. D’això els arquitectes en dirien un pilotatge.
Arribant altre cop al Camí de Can Roca, s’acaba el passeig. Cal lligar els gossos, cap a casa que quasi be és fosc.