diumenge, 27 de gener de 2008

Relats Conjunts


El vailet havia entrat d’estranquis i sense pagar. El guarda jurat del museu, sabia molt bé que en Joaquim entrava sens pagar i d’amagatotis, però quan veia al nen absort davant de les pintures, no li deia res i també quedava embadalit observant la criatura. Tothom mirava a tothom, fins i tot ara, nosaltres admirem l’obra d’art, el guarda, el marc, el museu, l’entrada, els ulls d’en Joaquim, les seves mans i el seu pit espitregat. Tots som espectadors del museu. Tots som espectadors de la vida.

Aquesta és la meva primera aportació als Relats conjunts.

A LA MEVA MARIA

Quan vaig saber que la meva jove estava prenyada no sabia el sexe del nadó que venia ....


A LA MEVA MARIA.

Ara quan s’acosta el Nadal,
obre els ulls fill meu,
fill del meu fill.
Contempla el sol de l’albada,
escolta les musiques del món
i olora els perfums de Tiana.

Vine amb l’avi,
caminarem pels seus caminois.
Als Nou Pins hi cercarem l’espai,
i el príncep del Verd
ens guiarà fins a la mar.
A la Mediterrània, hi coneixeràs
el Rei del Blau.
Pujarem a la Cartoixa
fins trobar les Fonts del Temps.
Anirem cap Alella
on neix el dia
i a Coll de Vendrans
hi trobarem la teva aura.

Vine amb l’avi,
fill meu,
fill del meu fill.
Escolta aquests batecs
tant profunds,
són de la mare...
Els seus sospirs
son l’aire del color dels camps.

Quan vinguis al món
l’avi haurà plantat
totes les roselles.
Digues-li als teus
pares que sembrin
llavor de ginesta.
Vull veure el roig i el groc
a totes les muntanyes de Tiana.

Tiana, 1999

divendres, 25 de gener de 2008

ALS MEUS AMICS

Abans que els vostres ulls
albirin la claror del mai.
Abans que el fred infinit
ofegui els meus batecs.
Abans que els nostres sentiments,
no siguin ni els records.
Ara que estem junts - amics –
vull dir-vos que us estimo.

Margarita - Sa Riera –
En Toni - Tavallera.-
I, vosaltres ací
amb mi, com sempre
en el nostre cant constant
i etern de vida.

Demà de matinada, Joseps
quan surti el sol,
respireu el xaloc calent
i recolliu el palangre,
ple d’estrelles de mar
i d’històries perdudes.

I tu, Pepe
Marinel.lo de l’ànima
quant surtis cap a l’Hospital
a tapar els forats
per on s’escola la vida,
vigila si veus en Jaume.
Estarà plantant enciams
sota la feixa de la figuera
on l’aigua és tant fresca
i l’oreig és tant dolç.

Ramon, amic
de més amunt de Dover
porta’m una bufanda
escocesa. Tinc fred...
i estic tou.
Digues-li a la teva dona
la Marta, que no em renyi
i que recordo Porqueiros.

Albert, “Negri”...
quant tornis de l’Andalus
porta’ns escalfor d’agost,
tebior del migdia,
de cel blanc
en pobles blancs
i oliveres verdes.

Alvar, d’allà
on surten els colors
i on les mans es fan coloms,
porta’m un branquilló
de ginesta,
olor de menta fresca
i una Rosella vermella.

Àngela,
mira el cel
que n’està de net.
Recorda amb nosaltres
els llargs sobretaules,
les immenses rialles
i les platges suaus
de Na Macaret.

Amics,
abans que els vostres ulls
albirin la claror del mai,
abans que el fred infinit
ofegui els meus batecs.
Abans que els nostres sentiments
no siguin ni els records,
Ara que sentim, amics...
...vull dir-vos que us estimo.

Tiana, 31 de Desembre del 1991

dimecres, 16 de gener de 2008

FA DIES QUE NO SENTO

Fa dies que no sento
l’angúnia del tornar,
però és que cada instant
et pressento més a prop.

I saps ahir...
jugava amb tu,
i tu jugaves amb mi.

Després vaig pensar
que eres morta
i vaig buscar-te
dolçament per la casa,
volent endevinar
la teva aura,
per l’entreclaror
d’alguna porta,
sentint la remor
del teu aire.

Sense angúnia
sense pena et vaig cridar,
una rialla,
una abraçada
i un bes a l’aire.

Et deia...
- Vull venir amb tu.
Tu deies...
- Aviat, encara... espera.
Vull venir amb tu !

I tu vas venir a mi...

dilluns, 14 de gener de 2008

TIANA AGRAIDA

Em passa una cosa que no hauria previst mai. Es el retorn del paisatge i a les passejades des de la memòria. A mesura que la mobilitat se’m redueix, el meu cervell s’esperona i busca les caminades, pels corriols trepitjats per un obsés de les nostres contrades. Normalment acompanyat pels gossos he pujat, he baixat i m’he enredat pel mig de boscos, vinyes i bardisses gaudint sempre de la mirada enrera, perquè a Tiana després de fer deu passes, sempre té una mirada enrera. Hom s’ha de parar, respirar, gaudir i mirar la mar com fa n’Antonio Machado.
Tiana, va dir-me quan jo era nou arribat a la vila, un vell i estimat amic - en Josep Canals - es com una esquena d’ase: o puges o baixes, però mai et pots quedar quiet. Era veritat, a la vila els plans els hem hagut de fer. Fins a Montgat tot de baixada. Per plana ja queda la mar!!!
En la meva “poesia” d’ahir, vaig quedar-me just fins al cim del Rocar. Per pujar fins a dalt, des de la Riera d’en Font s’ha de fer un passeig, primer per un camí paral·lel al Torrent en direcció a Can Roca, després es bifurca i puja. S’ha d’anar en compte amb els cans, per que els hi agrada rebolcar-se amb la merda d’un gran femer. Gir a l’esquerra i ens anem enlairant cap una zona degradada, menjada en el seu dia per les excavadores, que van treure la terra per fer els terraplens de l’autopista en temps del Caudillo. Una vegada treta la terra, ningú va restituir, aplanar o xamflanar l’esboranc produït. Ara, el temps, les pluges i algun que altre pi nou nat s’han encarregat de suavitzar el desastre. Al menys jo m'hi he acostumat.
El mig del esvoranc, fa tres ò quatre anys hi van posar una mica de terra. Ara, encara que no lliga, hi creixen tomaqueres d’emparrar, fa bonic.
El cap d’amunt, hi ha el bosquet de la merla cantora i fins i tot, s'hi poden observar alguns esquirols lluents i tudons que t’espanten al capvespre.
Tot és pau. Els hivernacles queden a la dreta. Trobem uns galliners amb gossos cridaners i al fons l’esquena de Tiana.
Travessem el Camí del Mig i prenem una ruta preciosa, quasi bé plana, amb camps de conreu a sota a l’esquerra. Tiana al fons, com una princesa s’ajau desperta, mirant-me com una amant que desitja ser mirada.
A sobre, a la dreta uns jardins de flors conreades amb amor, jo diria que passional... un espectacle amb el fons blaucel. Es poden sentir les campanes de les Monges...
Tot seguit arribem a un bosquet de pins baixos, farcit el terra de farigoles entre antics marges de pedra. El terreny s’enlaira fortament i pugem per una pedrera, fins a dalt del meu tron.
Això són els meus dominis, dominis d’amor i de complicitat. Espígol, pins, farigola, ginesta i romaní. Cal asseure’s, mirar i escoltar els batecs de la terra i fins i tot la remor que puja des de l’autopista. El vent suau, la calma i la suor moderada, fan que el meu passeig embadalit, esdevingui una simfonia de colors, de olors i de melodies.
Maresme estimat, fins i tot Barcelona t’enveja, per ço vol besar-te, no deixis que la seva abraçada t’ofegui.
Ens aixequem, els gossos no estan per lirismes. Ensumen alguna cosa i marxen corrent seguint la carena... unes perdius, uns lladrucs i torna la pau.
Per la carena tot és suau, i es comença a endevinar la dolçor del conviure.
Com si fos un espiadimonis, passa un helicòpter apressat per la seves urgències, nosaltres anem vorejant el límit del Maresme. Una vinya recent, plantada amb molta cura, em diu que ja hem arribat al terme d’Alella.
Comença el capvespre, és qüestió de tornar. Per una carretera de terra, envoltada de pins garsés comencem a baixar. Estem al Coll de Vendrans.
Quan arribo al Torrent Dels Grills, una simfonia de lladrucs ens reben i saluden. Els cans de la casa, sens agressivitat fan la seva feina. Surt una parella, ens veuen suats i un cantir d’aigua fresca ens fa passar la set. Em conviden a seure en una cadira de plàstic. S’agraeix i comencem a baixar cap a casa; llavors hom entén perquè d’aquest torrent en diuen Torrent dels Grills. És una orquestra d'ortòpters sense director!!!
Prefereixo el camí del torrent, baixa suau... ple de sorra i pedres. Els canyars ens donen escorta i el cucut ens mira abans de fugir com un esperitat. S’atura sobre una branca alta i segur de la seva posició em mira desafiant, mentre el torrent baixa i baixa suau, amb algun tap de brossa i canyes. A l’esquerra, un hort blindat contra les torrentades amb bidons de polietilè blau plens de terra. D’això els arquitectes en dirien un pilotatge.
Arribant altre cop al Camí de Can Roca, s’acaba el passeig. Cal lligar els gossos, cap a casa que quasi be és fosc.

dilluns, 7 de gener de 2008

CAMÍ DEL ROCAR

El Maresme puja suau
des de l’Immens Blau,
giragonsant entre les bardisses de la mar,
jugant pels canyars,
les rieres, entre camins,
relliscant pel mig dels horts
i pujant tímidament cap el cel,
entre les llums enlluernadores
dels déus de Tiana.

Pins garsés, pins rodons
de copes molsudes,
que sobreviuen esporuguides
pels focs estiuencs,
mentre les garses
colguen els pinyons,
per donar el verd
i perpetuïtat a la muntanya.

Verd persistent i tossut,
mentre el garrofer ancià, centenari,
vell i fotut, sense ni un gemec,
es trenca amb el vent de tempesta,
abans que el foc de l’estiu,
li retalli l’esperança.
Branques fràgils i corcades
del meu arbre,
del meu amic traït.

Flors i mongeta tendre,
hivernacles transparents
de dolça calor humida
sobre la Casa Alta, on el poeta
emparra les cançons, i la Pau
sobre canyes amb fulles verdes.

Bosc de repòs,
on descansa la vella merla
i xerric-xerrac canta la cigala
Pujols amb espígols
de flaires olorosos,
i un tron de pedra per reposar
i mirar la mar blava,
envoltat pel groc del ginestar.

Tiana joiosa,
guarda’t bé de Barcelona
i preserva amb altivesa
els teus esguards
i les teves flaires.


Tiana, 8 de Gener 2008.

dijous, 3 de gener de 2008

FILLS.

Fills,
no us he escrit
mai res.
Però què voleu
que canti,
Si vosaltres
sou el meu cant.

No pensar
en tu Jordi.
Seny de primogènit,
ànima
i primer fruit
d’estimar.

Roger
els teus ulls...
sempre els teus ulls.
Picardia i saviesa.
Sargantana
i tendresa.

Oriol,
tan rodó
com el teu nom.
Vuitanta tres,
suau, tant dolç
emprenyat, violent,
carnetó.

Idoia,
cul d’olla escaldada.
Patxona de cal Patxó,
Favassa,
fèmina calenta,
enamorada sempre
de son pare.

Tiana, 24 de Febrer 1977.