ORDINADOR

Se m'ha espatllat l'ordinador. Aquest matí intentaré que me l'arreglin. Si no és possible estaré un quants dies sense. Us trobaré a faltar molt!!!

TARDOR

Una tardor,
un sol, una fresca
una esgarrifança
i una tarda que es mor,
esperant el capvespre.

La claror,
aprofita els darrers vestigis,
de la llum que agonitza,
i el sec del groc
s’arrapa al Rocar,
sota el verd intens
de la llum daurada.
Un vaixell segueix
sota l’horitzó del més enllà,
de la línia més llunyana,
mentre ara els núvols
s’omplen de roig.

Un pastor, un gos
i dotze ovelles,
donen voltes pasturant.
El xicot, agafa una pedra
i la llença sobre
les primeres besties,
anem, és hora de tornar.
Anem,
vaig a buscar a la Dolors.
que ara torna a casa.

Foto: Marta o Jordi

COLLSEROLA

Malgrat les limitacions
de les meves cames,
abans d’ahir
amb l’ajuda de l’ ascensor,
encara vaig pujar
fins prop del cel,
dins la Gran Torre d’en Foster.

Paisatge rodó,
llums d’infinit
i grisor de matins,
dins la gran torre grisa
en mig d’un infinit
cada cop més coix
i cada cop més limitat
per l’infinit difuminat
del espai i per l’alçaria.

No m’impressiona
...el “què maco”,
ni el què n’és d’alt,
ni tant sols
l’enginyeria del ciment,
ni la força de l’acer.
Prefereixo el groc
de la ginesta que creix
al peu de l’estructura.

Prefereixo el verd
de Collserola, el gris,
i el to pastis d’aquest
primer dia de tardor
entre dues dames
portadores d’afecte
i d’amor.
Barcelona dorm als peus,
i avui ni tant sols és maca.

Massa “pastich”...
Prefereixo el verd i les floretes
I m’hi sobra el Tibidado.

D’ací a tres mil anys,
la gran torre ja no hi serà,
però encara hi restaran
el verd i les ginesteres.

ELS TRES AMICS

Des dels setze o disset anys que ens coneixem, des del temps de l’escola industrial, temps de “guateques”, d’arrambades primerenques, “onliyus i rockanrols” i tot segueix igual però més vells, més respectuosos, més verds i més de dretes o esquerres, tot
depèn de les darreres decisions d’en Montilla, d’en Zapatero o bé del darrer Consell de Ministres...i si no la culpa se l’emporta en Saura, que per això hi és, però és tant maco trobar-se amb els amics de tota una vida...
Ara per fi, tots estem jubilats, a tots ens agraden les mossetes, encara que siguin “Teenageres”, encara que se’ls hi vegin les carns
de la cintura i els pantalons. Però és que de fet, nosaltres som dissetanyers... un xic envellits, però a nosaltres se’ns va parar el
rellotge, quan teníem disset anys. Són coses de la joventut ...

UN ANY DEL BLOG EL ROCAR DE TIANA.

Ja fa un any que el meu fill en Jordi, em va entortolligar amb tot això dels Blogs, dels posts, dels usuaris...

Haig de donar les gràcies a tots els 922 usuaris, que heu llegit les 8.698 pàgines de les meves parides -no ho dic amb to despectiu- ans al contrari, que a través de les vostres 4.631 visites , 141 ciutats de 36 països distints i quatre continents, us hàgiu fixat en aquesta pobra persona, d’aquest pobre país, amb una llengua en declivi, situat al peu d’un turó que no es pot ni considerar seriosament com a muntanya.
El meu orgull, és que a través del meu Blog, com a mínim 4.631 vegades, alguna persona s’haurà interessat per a saber on és Tiana i què és el seu ROCAR.
Cada cop a primera vista, com a presentació, haurà sortit la fotografia del Rocar feta pel meu fill, durant la tardor de 2007, des de l’estudi que tinc dalt de casa, en una mansarda que és al mateix temps biblioteca, museu familiar, sala de meditació i repòs. Un niu per a cavil•lar sobre el pas del temps, els núvols, el blau de la mar,el turquesa magnífic del cel de tardor i els avions que enfilen definitivament cap a l’aeroport de Barcelona.
Reconec que sóc una persona privilegiada, per poder des d’aquest galliner, haver fet tants lectors i tants amics, en sóc joiós. Espero poder seguir-vos fent les meves cròniques per molt de temps.
Que els déus del Rocar, us acompanyin pels cels de la ficció, de la realitat i de la companyonia.

Quan m’he despertat, entre la son que no marxava i la consciència que no venia, els pensaments m’han volat cap els racons més íntims, cap els indrets que haurien de ser els més secrets, inconfessables i amagats de la libido i els records d’un vell, que no creu que pogués i un desig que perviu després de seixanta -i- sis anys d’empènyer per la vida. I malgrat tot, encara tinc l’esperança que mai s’allunya pel moment. Encara dec estar viu...

És bo sentir-se viu ?
És bo sentir que encara et resten algunes hormones revestides de desitjos matutins de temps passats... o és una vanitosa esperança, que s’ha de llençar a la paperera del mai més, fins que la mort ens arribi amb llur vel de blanca o negre eternitat, recoberta de totxanes i ciment Porland?

Després d’aquesta disquisició filosòfica i senil, val més que canviï de registre. Les meves possibles admiradores i o lectores sortiran del Rocar de Tiana, mentre jo em quedaré amb l’esperança vana.
Sóc un somnia truites...oi ?

RETORN

Després d'una guerra, la vida.

Fa dies que no provo de posar-me a escriure alguna cosa, però els esdeveniments i la mort de la Maria Rosa, germana i amiga, m’han deixat en K.O tècnic i en una mena d’estat catatònic proper a la paràlisi mental i a l’estupidesa. Haig de tornar a reemprendre la meva vida. Serà difícil però ho vull intentar. No vull començar un retorn estèril. La vida segueix i jo necessito viure.
Amb la mort de la Ioia, puc quasi be llençar els darrers vestigis del meu passat. I per tant amb la foto presa en el mes de juliol de 1942, acabaré de moment amb l’historia comuna dels Casanovas i Palop.
Ara en sóc l’hereu... no ho tinc pas com una glòria, ni ho tinc pas com un pes... les coses han anat així i així les hauré d’acceptar.
Ara la història dels Casanovas i Palop només serà la meva i amb l’estat precari del meu cervell, que no us passi res. Us prometo però, no mentir. Si no dic la veritat en termes familiars, serà per un problema neuronal en l’exercici de la memòria i no per una manca d’honestedat...
Quan escrigui poesia o prosa... el cervell tindrà com sempre llibertat per a somniar i fins i tot creure que encara tinc vint anys.