diumenge, 6 de setembre de 2009

JO EM PENSAVA...


Jo em pensava…….
La meva sogra contestaria,
- pensar fa burro...!
i tenia raó la dona, la iaia Rosa era una dona sàvia, era una dona intuïtiva, tot ho savia perquè si, perquè era evident. Ella era una dona de poble, amb pocs estudis, però amb la saviesa que dona l’instint i la tradició de fer les coses ben fetes. Per que si, per que són així, per que han de ser així.
Jo m’estimava la Rosa com si fos la meva mare. Fa molts anys que ens va deixar, però la seva petjada no ens deixa.
Llur mestratge m’acompanya amb la seva filla a través dels temps i les circumstàncies.
Ara perquè si... t’estimo iaia !

5 comentaris:

rebaixes ha dit...

Crec que la vida en els estadis del temps ens posa llocs on recolzar els nostres fers, inquietuds,alegries,tristeses, fins preguntes i allí se'ns ajuda amb respostes que moltes vegades ens convencen per que son el que dieu sàvies... Tots en tenim d'ajuts que de fer-ne cas ens salven al menys de l'ensopiment i revivim les seves personalitats estimant-nos-les.
En aquest dia una mica més fresquet ens van bé records de persones que encara ara li dediquem moments cautes de la nostra vida. S'ho mereixen. Anton.

jacint matas abril ha dit...

Quina delicadesa més gran tenir un record dels nostres avant-passats.
No eren massa lletrats, però, tenien la saviesa de la intuició i de l'experiència.
Avui tenim polítics lletrats, però, uns veritables estaquirots.
Jacint de Cal Pèsol
Dijous et vàrem trobar a faltar. esperem veure't la mongetada.

Assumpta ha dit...

T'aplaudeixo de tot cor!!

Em fa molt feliç poder dir que el meu marit també estima molt la meva mare i ella a ell.

Llegir-te ara a tu, en l'homenatge que li fas, m'ha agradat moltíssim :-))

merike ha dit...

Foto bonica. Descripció bonica.
Quan veia això penso:
només agradi la meva sogra.
Havia de marxar del seu país estimat, Carèlia, quan la guerra estava perduda.
La seva vida era dura.
Criava els seus 3 nens bé.
El seu lema: sempre sigui feliç fins i tot si el cor està plorant.

Sóc feliç que tingués temps de mostrar-li la meva estimació.
Quan tenia vint anys no veia sempre la seva grandesa:-)
Vivia per tenir 80 anys.
Sempre estic pensant en ella amb agraïment.

Bon dijous!

zel ha dit...

Quin detall, quina gran humanita, Carles...segur que us estimàveu i la respectes i recordes, perquè la saviesa i la humanitat és un carrer de doble sentit, el seu, el teu, i això fa que l'amor duri i el record no es perdi...

Petons estimat Carles!