dijous, 17 de setembre del 2009

LA BRILLANTE.


A Castellolí, La Brillante era una sala d’esbarjo, on el jovent anàvem a ballar els diumenges i festius quan s’acabava el cinema al “Centru”. A les nou del vespre tots a ballar amb les noietes dels nostres amors i desitjos. Això sí, elles acompanyades per les seves mares i sobre tot per les iaies, vigilants de la puresa de les seves netes i filles.

Era una gramola vella, d’aquelles d’agulla de ferro que només la sabia fer funcionar en Vicenç de Cal Rei, autèntic Disc Jokei dels anys cinquanta.
L’acompanyava sempre en Balegues, com si fos un comissari, però que no deia mai res.
Primer els discs de pedra, després de baquelita. N’Antonio Machin: “Pintor que pintas Iglesias, píntame Angelitos negros...” Jorge Sepúlveda: “Santander... eres novia del mar...”

Mentrestant, nosaltres i elles començàvem a ballar, procurant els contactes més íntims possibles, dins de la legalitat que ens permetien les mirades còmplices i les ganes del “sexe” permès. Això és. Res de res. No podies ballar més de dos balls seguits amb la mateixa mossa, sinó la gent, podria pensar que “festejàvem”, això comportava un altre “status” i un risc que no tothom estava disposat a assumir.

Meravellosos temps de despertars adolescents i "calentures" hormonals reprimides. Demà al matí.... ens veurem a la era de Cal Miret...i jo no vaig anar-hi !
Després ella va dir-me, tu no ets un home de paraula. Jo si que hi era !

MalaÏda timidesa.

Potser hagués canviat el meu destí i ara els meus fills no serien els qui són.
Perdona’m. Ara que ja són dones i homes casats i afillats, ells no en són conscients d’aquell primer amor d’infantesa.... encara que no ho sàpiguen.
Tu i jo però si que ho sabem... i som vells...

dilluns, 14 de setembre del 2009

MIXETA



Uns dies amb els Tiets,
que el temps s’acaba en l’interludi,
de la vida que encara ens queda,
viure una mica més cada dia,
i la gata que n’és testimoni,
espera que no li faltin
les mandonguilles per sopar.

Esta grassa i lluenta,
Els seus ulls misteriosos
cerquen el temps que passa
i un racó per dormir
i esperar que mai passi.

No és mansa,
és esquerpa i deixa anar
les urpes silencioses.
Fa mal, té mala bava.
és la mixeta,
reina i senyora de la nit.

No miola,
no se li coneix amic ...
i calla,
com una reina del bosc.
Magestàtica i altiva,
només permet la mà d’en Venanci.

Arriba la tardor... i plou,
Temps de melangies.

diumenge, 6 de setembre del 2009

JO EM PENSAVA...


Jo em pensava…….
La meva sogra contestaria,
- pensar fa burro...!
i tenia raó la dona, la iaia Rosa era una dona sàvia, era una dona intuïtiva, tot ho savia perquè si, perquè era evident. Ella era una dona de poble, amb pocs estudis, però amb la saviesa que dona l’instint i la tradició de fer les coses ben fetes. Per que si, per que són així, per que han de ser així.
Jo m’estimava la Rosa com si fos la meva mare. Fa molts anys que ens va deixar, però la seva petjada no ens deixa.
Llur mestratge m’acompanya amb la seva filla a través dels temps i les circumstàncies.
Ara perquè si... t’estimo iaia !