dimarts, 29 de maig de 2012

PODER




Quan pugui
si es que puc,
quan vulguis,
si és que em deixes,
faré baixar del cel
fins el Maresme,
un trosset de sol,
i li demanaré a la lluna,
que em doni
la claror
de la teva nit,
per il·luminar
les meves tenebres.

Et seguiré així,
encara que no ho sàpigues,
tant si és  sí,
com si és que no
i, per les dreceres
del viure suraré
fins l’infinit
dels teus sospirs,
més enllà de les estrelles,
i més enllà de la meva mort.

A la meva dona.





dilluns, 28 de maig de 2012

LA BANCA I JO

El maig de 1975 en plena crisi, vaig començar el meu negoci de piscines i depuració d’aigües, amb un préstec de la Caixa, avalat pels meus pares. Eren temps durs i vendre material per piscines, no era gens fàcil; a més en Franco estava molt fotut i no tothom tenia confiança en el futur.

La cosa anava funcionant més bé o més malament, i tot depenia de la meva habilitat per anar tirant. Va funcionar bé. Els bancs, sobre tot Banca Catalana, a canvi de ser una persona responsable, van donar-me a un preu caríssim els crèdits per anar tirant, i a canvi de deixar de forma constant el 10 per cent de les meves remeses o ingressos a un compte d’estalvi. Aquesta compte va anar creixent en set anys, fins arribar a un total de quasi dos milions i mig (no ho recordo bé) de les antigues pessetes. Per mi era tot una fortuna, i un dia hauria de ser la meva estabilitat econòmica.

Però vet aquí que el director de la sucursal de Gavà, va proposar-me col·locar aquets diners en accions de Banca Catalana. Quin honor que jo humil entre els humils, esdevingués propietari del Banc que m’havia ajudat!...  

Vaig comprar per el totalitat del meu dipòsit d’estalvi, unes accions que vaig pagar em sembla pels volts de 1800 Ptes cadascuna. Al cap de pocs mesos, en una Junta General  d’Accionistes a Montjuïc, el Banc D’Espanya, degut a una falsa notícia, va rebaixar el preu de cada acció a UNA PESSETA.  Si els accionistes no acceptàvem aquella oferta, ens van amenaçar públicament, que l’endemà no podríem utilitzar els nostres comptes corrents. D’això se’n diu coacció. El fiscal Carlos Jiménez Villarejo, del PSUC no en va mai fer ús.

Lamento la situació en la que es troben els petits accionistes de BANKIA, sé en les meves carns del drama econòmic i moral que això representa.  Sé que és tenir por de perdre el fruit del teu treball, i sé que és el fracàs. Desitjo profundament que els hi tornin el valor de les seves accions. Si és així, que em tornin el valor original de les meves de Banca Catalana, més els interessos de 30 anys, és clar.  

dimarts, 22 de maig de 2012

LA DECÈNCIA , ES VAN OBLIDAR DE TANCAR LA PORTA.





Tot passejant pel carrer Unió, davant de “L’Antiga Fonda  Martí”, ens hem trobat en l’àgora del carrer amb vells amics, amb belles ànimes. Feia quasi fred perquè venia la tempesta, oloràvem la pluja i ens esborronàvem per la realitat del nostre país, i, drets al mig de l’antiga carretera volíem trobar una persona, només una, dins del món polític, judicial, sindical, bancari, o fins i tot al cap damunt de l’Estat que fós decent. No l’hem sabut trobar, no creiem que sigui per la nostra miopia política. Tenim la sensació de que no hi és.

El poder els hi ha fet perdre la decència, els diners dels altres els hi han fet ignorar els horitzons, i als ciutadans honestos els hi han furtat la veu i llur  albir. Han jugat indecentment amb tots nosaltres, com vulgars trilers a les Rambles de Barcelona. Mala gent aquets que juguen amb els estalvis, la candidesa, la innocència i la feina dels altres. De tot això alguns en diuen enginyeria financera, nosaltres en diem lladronici.

Com diu en Raimon en la seva antiga cançó:  “No, diguem no, nosaltres no som d’eixe món”.  No podem ni volem esperar. Volem justícia ara, una legalitat ràpida que estigui controlada per persones impol·lutes i gens sospitoses del malbaratament dels diners de tots. Ja sabem el perquè, qui, com i quant ens han estafat; voldríem saber per a demà al matí a l’iniciar-se el dia, quan comencen els judicis, la depuració de responsabilitats i el destí d’aquets malfactors.





 Antiga Fonda Martí: Arxiu familar
Caixa forta Banc d'Espanya: Google




dimarts, 15 de maig de 2012

EL DIA SET, SETANTA




El passat dia set vaig arribar a la setantena i això no és broma. Després de tantes pluges, tants vents i tanta vida, no puc per menys que donar-los als déus dels temps, les gràcies per una existència curulla de desitjos incomplerts, satisfaccions insatisfetes i anhels impossibles. Podríeu pensar que sóc un desagraït. No, no ho sóc. Encara que la meva vida  ha estat plena dels demàs que mai arriben, me n’adono que quasi he arribat, i que quasi bé... la meva vida a estat un quasi bé constant... quasi bé.

Diuen que un home no és pot morir, fins que no hagi estimat, fins que no hagi plorat, fins que no hagi plantat un arbre i fins que no hagi escrit un llibre. Jo pensava que seria etern, que mai podria editar un llibre. Tots els altres requisits ja els havia complert, però editar un llibre era una cosa que no la veia al meu abast. La meva dona i els meus fills i néts, m’han fet tocar de peus a terra, no sóc immortal a Déu gràcies.

Ho han portat d’amagat. Jo pensava que em regalarien un àlbum, que és una cosa que queda molt bé. A casa ja fa molts anys que no em regalen corbates, entre altres coses perquè quasi mai me les poso. L’àlbum de “la teva vida” era una cosa que podia fins i tot ser interessant. Doncs no; després del pastís, un paquet quadrat. A dins la primera edició del Rocar de Tiana. Us ho juro, he plorat de joia. Ara per fi sóc mortal.