Clixes de vidre.

El meu amic Anton Fortuño de La Torre de l'Espanyol a travers del Facebook acaba de retreura'm la manca d'activitat al meu Blogg. Te, teniu raó, però des de la meva jubilació estic mes liat que una persiana. Entre el meu cansament i la feina que m'he buscat no tinc temps per tot. Primer vàrem començar per digitalitzar les fotos i clixés familiars, despres ho vam ampliar als amics del meu poble Castellolí. Escric en plural perque sensa la meva dona, jo sol, no m'en hauria sortit. Tinc tres joies: la Dolors, l'IPad i el meu Scanner HP. Quin trio!... I quan arriba els dissabtes i diumenges tots al poble on parlo amb la gent que estimo i m'estima. Escric un recull de records d'infantesa d'un temps passat i estimat. Amb les fotos antigues rememoro temps pretèrits que tornen obsessivament a desvetllar la meva neurona i ella s'encarrega de fer-me aixecar i sentir-me viu i actiu. Als meus 70 anys he descobert per fi la meva vocació més personal i intima. Ara ja no hi sóc a temps de recomençar la meva vida professional, però procuro retornar al meu pais i pàtria tot el que m'estan oferint tant generosament. Jo sóc d'un poble de frontera, la maca hispànica, el límit entre el Al- Andalus i l'Imperi Carolingi. En Audessind el meu cap al 1003 va morir en combat defensant els meus furs i la seva Pàtria, el Castrum Audelino, és a dir, Castellolí. Si voleu podeu subscrivir-vos via digital al Informatiu de Castellolí, és gratis per tot el mon.