Dissabte va ploure,
va caure aigua i una mica de calamarsa.
Era la tarda
i tot d’una va sortir el sol.
Les muntanyes van omplir-se de llum
i nosaltres d’esperança.
L’Arc de Sant Martí,
va recordar-me el Pacte entre Déu i jo,
Entre Déu i nosaltres.
La seva signatura,
la seva rúbrica en colors inequívoca.
Just des del Rocar
fins a Montsolís sobre la mar.
Vaig aclucar els ulls
i vaig pujar fins on començava
la gran escala cap a l’univers.
No hi havia ningú
i els colors estaven encara
sobre el gran Arc,
Ara , Déu protegia
El Masnou i el meu Maresme.
Amb una abraçada amorosa.
Feia l’olor a terra mullada
feia olor a tro i a llampec.
“Que llueva, que llueva,
La virgen de la cueva,
Los pajaritos cantan,
Las nubes se levantan...”
Que n’és de bonic....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada