dimarts, 10 de juny de 2008

PARE NOSTRE

Pare nostre que esteu
per tot arreu
i que a tothom
i a cadascú
ens abasteu.

No cal que ningú
us santifiqui.
No cal que ningú
us doni glòries.
No cal que fem
del vostre éesser,
-si és que hi sou-
ablucions amb aigua beneïda.
Pobres diables vanitosos...

Això sí,
si esteu ací i ens sentiu,
desitjaria estar amb Vos
i gaudir de l’univers,
encara que em conformo
amb el cant de les meves merles.
Que sou Vos potser...?
Pare...

Jo Senyor, en tinc prou
amb el meu Rocar,
amb els seus pins rodons,
en llurs verds i els lladrucs
d’un gos proper,
que ara borda
a l’infinit llunyà.

Ara, ja són, del migdia, les dotze,
les dotze van tocant...
aviat hauré de pensar
en el dinar, que mai em falta,
perdoneu-me l’egoisme
i doneu-me un xic més
de amor pel proper
i pel foraster.

Jo no tinc pas
deutes per perdonar.
Mes aviat persones
a les qui he faltat el respecte,
els hi demano perdó.
No en tinc més excusa
que la meva humana condició!

No més us demano Senyor
una mica d’indulgència,
per un amant del Rocar,
i un amant de la terra,
que em sembla, que és cosa vostre.

I és casa meva
mentre Vos no em xucleu la vida
i em desnoneu vers
potser a l’acabament
o la dilució dins aquest univers
que tant estimo.

Amén.

P.D. Ja sé, o això diuen, que tot ho veieu,
però us heu fixat com n’està de maca la ginesta...
Gràcies.

3 comentaris:

menta fresca ha dit...

ja us hi veig escrivint aquestes lletres, assegut davan el vostre ordinador...

Gui ha dit...

Molt maco, tant el Pare nostre com la Santa Maria, felicitats pel blogg.
La ginesta estàpreciosa`per tot el Principat.
Un lector.

Carles Casanovas ha dit...

Gràcies Gui, estic molt satisfet de
que t'agradi, només estic intentant
ser coherent amb el que penso, amb
els meus dubtes i amb les meves febles, minces i poc consistents creences.