La iaia Rosa era tota una dona i va ser feliç amb nosaltres, però els darrers temps la cosa és va fer difícil... la vellesa, les malalties, el desànim i sobre tot, el dolor que li produïa una úlcera a la cama...
era diabètica. Els darrers temps s’havia aprimat molt.
Un dia per la tarda, quasi al capvespre, en arribar a casa, la vaig trobar asseguda al sofà, patint per un dolor, que ningú li havia provocat, llàgrimes avall i amb el silenci dels vells.
-Iaia què tens que plores ?
-No ploro. Hem cauen les llàgrimes.
-Vols que et porti alguna cosa ?
-No, no pots, no puc prendre res més.
Vaig assseure’m al seu costat. Tenia ganes també de plorar amb ella i em vaig emocionar. Jo que m’estimava tant aquella dona, volia
compartir d’alguna manera el seu dolor, la seva malaltia...
Iaia, li vaig dir –agafant-li la mà- T’estimem, t’estimo.
-Ja ho sé respongué, però per molt que m’estimeu per molt que m’estimis, el dolor continua.
-I jo també us estimo molt a tots vosaltres.
Vaig sortir a la terrassa a plorar sol. Era un covard i no era capaç de mitigar la meva angúnia... ni el seu dolor.
5 comentaris:
Ah les iaies! saviesa en estat pur.
Jo crec que no eres covard. El mal físic es pot evitar fins a un punt amb els medicaments, que per això s'han creat i ara està tot millor que avans. El patiment de l'ànima que provoca el dolor físic, aquest n'estic segura que si que vàres ser capaç d'esbairlo per uns moments, i estic segura que ella t'ho va agrair en silenci, com agraim aquestes coses els que som fets a l'antiga, ja m'entens.
El dolor, maleit dolor que s'apodera de nosaltres i a vegades, aconsegueix de guanyar la partida!!
Us estimo clan!
Ja he contactat per mail amb la Merike. Li he explicat la meva
circmstància...ja et vaig explicar
un dia que el meu fill l'Oriol,que és
mot savi, va dir-me un día que les casulitats no existeixen. El meu
escrit sobre el patiment...
Adéu,m'en vaig a Igualada.
Els meus pensaments t' estàn acompanyant !
Crec que vas fer l'única cosa que podies fer. I vas fer-ho bé.
La meva era la iaia Carme i la vaig anar perdent poc a poquet en les boires de la demència senil, que llavors en deien així, i vaig ser totes les nétes i totes les filles i a voltes no em coneixia i també va plorar molt, fins que va callar per rendir-se.
Es guarden aquests sentiments...
Si que és guarden Zel, en el magatzem
de la memòria i dels records, que
conformen i perfilen les nostres realitats i el nostre present...i futur.
Publica un comentari a l'entrada