diumenge, 3 d’agost de 2008

REGIRANT UN VELL CALAIX.

Avui ha sortit de la presó un impresentable com pocs. Un assassí terrorista, sense ànima, mirada glacial i encara ressentit pel tracte rebut. L’he apartat del meu pensament i he començat a mirar coses en un vell calaix. He trobat un escrit de dos fulls, enganxats per un clip oxidat i l’he llegit. Després de tants anys encara és actual segons el meu parer.

Encara ni tant sols s’endevinaven les llums de l’albada, el van treure amb les mans lligades a l’esquena i un tros de bufanda negra tapant-li es ulls. Sense pietat per l’innocent, dos trets al clatell de l’enginyer Rian,




pel bé d’Euskalerria, per major glòria dels gudaris, per la heroica lluita cap a l’ independència.
Va ser ben estudiat. Ompliren el cotxe de goma dos i els racons que quedaven buits, amb bidons de gasoil. Ho van aprendre bé al Nord d’Àfrica en un curset accelerat del bon heroi. El que no faci el foc i la metralla, ho faran el fum i la manca d’oxigen. No va caldre pagar el tiquet... I així arribaren a la glòria i al èxtasi els lluitadors d’Hipercor a Barcelona, després de baixar fins el soterrani ple a vessar d’automòbils. Booommm !!!. Meravellós, quasi trenta morts i cinquanta ferits, intoxicats i psicològicament tocats per tota la vida.


A Vic, la cosa va ser diferent i molt més fàcil. Només es va haver d’empènyer el cotxe - bomba, carrer avall, amb la direcció bloquejada. Va entrar com un autèntic torpede. Dins del pati ple de gent i criatures. Els 300 Kgs. d’explosius i metralla, es van fer sentir fins l’últim recó d’aquest món. Inoblidable la cara d’un guàrdia civil, ensangonada amb les restes i la sang dels innocents.



I els ulls del funcionari de presons Ortega Lara, enterrat en vida.



I Miguel Àngel Blanco.




I en Múgica.


I en Tomàs i Valiente.






I N’ Ernest Lluc.



I tots els altres, que no sé ben bé si no recordo o el cervell es nega a recordar.
I això ho diu un català que creu en la llibertat i la independència del seu país... dependent.
Escric això amb l’ànim serè i la consciència neta d’odi. Estic segur però que mai no podré oblidar. Tal vegada la boira del temps apaivagarà les memòries i un dia des del més profund menyspreu arribarà la indiferència.
Que mai la sang es pagui amb sang, que mai parlin en nom de cap Pàtria. Que el silenci dels morts ofegui les seves paraules.
Però voldria recordar a n’Aznar, Rajoy, Zapatero i en els espanyols, que Catalunya va votar majoritàriament SI a la Constitució.
Però la veritat és que com acte previ, no sento la necessitat imperiosa de jurar cada matí la Constitució. Si tant em premen, hauré de canviar la meva promesa constitucional per un “imperatiu legal”
Jo tampoc oblido els Gal’S & Co i la tortura i mort de Lasa, Zabala



i vint-i-sis cadàvers més que també protegia la Constitució.
Que els meus amics són del partit que volen i pensen com volen i si volen, distint de mi. A Déu gràcies.
Que el model d’ Espanya del Sr. Aznar, per cortesia, és tant respectable com el meu.
Jo penso encara que seria millor el model de “Les Espanyes” d’abans d’ Isabel II ( fi del segle 19), per no anar abans dels Borbons.
Això de l’Espanya única és un invent esperpèntic com el de la megabandera instal•lada a Madrid.
Aquesta megabandera, és tan grossa i tant pesant que ens pot provocar una síndrome d’asfíxia. I això és perillós, molt perillós.

6 comentaris:

merike ha dit...

Està plovent a Hèlsinki i el temps és més fresc que normalment: 16 C! Una vegada me n'anava a Torremolinos/Benalmadena Costa quan una bomba petita explotava en el lobby d'hotel, Hotel Aloha Puerto Sol penso que s'anomenava. Cap dany per a gent allà. Una altra explosió en el centre, un altre hotel. Provocava algunes lesions. Els policies estaven vigilant la platja després d'allò. Aquest era el més proper que hagi estat a terrorisme. Només pensi en tota la desesperació en aquesta explosió que ens ha explicat. Desitjo que la gent no pensava que el terror sigui l'única manera d'aconseguir el seu objectiu.

Carles Casanovas ha dit...

Merike, jo no he estat mai prop de
un atemptat. Quan va haver-hi l'atestat de Hipercor, jo amb la meva dona sortiem de comprar de un altre supermercat. Era si la memòria no hem falla, un dia per la tarda i jo portava el carret amb la compra i vàrem sentir, com un tro llunyà, profond. Li vaig dir a la Dolors...aquest tro es una explosió.
Efectivament després va ser confirmat, l'explosió era de una
bomba pensada per fer mal!!
La violència, és sempre negativa.

menta fresca ha dit...

tota violéncia és menyspreable, cap té sentit, tots hi sortim perden... amb hipercor, ens vàren aturar al mitg de la meridiana per fer una protesta. La gent de dins els cotxes, emprenyats per que volien anar a pasar el dia fora, jo era dins el meu de cotxe, vaig plorar de ràbia i impotencia. Amb la mort de l'Ernest també vaig plorar, per proximitat, per que és veia a venir, per que fins i tot, ell ho sabia... Mai un país pot ser lliure amb el terrorisme com a eina de pretès diàleg...
pasa per casa quan poguis, gràcies.

merike ha dit...

Què és Hipercor? Ara també Menta està parlant d'allò.. Un nom de supermercats?

Carles Casanovas ha dit...

Merike, Hipercor és un SUPERMERCAT
del grup El Corte Inglés.
La ETA a Barcelona va fer explosionar un cotxe bomba al interior del Parking subterrani...va ser una tragèdia que va assassinar
homes dones i nens, sens escapatòria
possible, una gran tragèdia amb 30
morts i desenes de ferits. Després
de tants anys, per mi encara és difícil d'oblidar.

horabaixa ha dit...

Hola Carles,

Recordo cada un dels morts que has anat mencionant, cap em va deixar impassible. Però si impotent.

Terror, aquesta es la paraula. Jo si he estat a prop d'una explosió. Va ser a prop del moll de la fusta a BCN, va ser espantós.

No hi ha res que valgui una gota de sang de ningú.

Entenc la vida amb educació i respecte. Només amb aixó crec que tot aniria millor.

M'entristeix profundament els politics que hem tingut i que encara tenim. No me'n se avenir.

Espero que amb el temps, torni a ser "moda" l'ètica, el respecte i tot de valors que fa temps no recordo.

M'esforço a possar el meu petit granet de sorra dins d'aquest mar de sorra.

Gràcies