I jo també,
filla meva.
Filla, dels amics
de l’ànima,
padrina
de sentiments
pregons,
...del fons,
de l’ànima andalusa
de la companyonia
i de Catalunya, com jo...
nét de La Puebla de Cazalla.
Neta del califat,
hereva d’ulls negres
i sirena de Pep Ventura,
gran califa de la sardana.
El garrofer, Moni
ha vist els teus jocs,
mentre tu hi pujaves.
Jo des de casa
Vigilava, la teva caiguda
segura,
des de la primera branca.
I tu deies...no és res
amb els genolls pelats.
No és res nena,
això s’arregla amb saliva. Saliva...?
Si, amb saliva dejuna...dejuna?
Oi que ja no et fa mal...? Ara ja no...!
Ni te’n recordes...
Garrofer, vell garrofer
amic dels meus fills,
avi d’antics amors,
còmplice de les nostres vivències,
notari d’antigors
d’esperances i futurs.
Demà, quan jo no hi sigui,
reseu
als déus del Rocar
i que la Mònica
els hi expliqui
que jo encara estimo
les nenes morenetes
d’ulls foscos
i mirada transparent
en mig de les garrofes.
Moni, t’etimu molt,
Fins on...?
fins al cel, fins a la lluna...
on la foscor s’esvaeix,
i els sons encara s’escolten.
filla meva.
Filla, dels amics
de l’ànima,
padrina
de sentiments
pregons,
...del fons,
de l’ànima andalusa
de la companyonia
i de Catalunya, com jo...
nét de La Puebla de Cazalla.
Neta del califat,
hereva d’ulls negres
i sirena de Pep Ventura,
gran califa de la sardana.
El garrofer, Moni
ha vist els teus jocs,
mentre tu hi pujaves.
Jo des de casa
Vigilava, la teva caiguda
segura,
des de la primera branca.
I tu deies...no és res
amb els genolls pelats.
No és res nena,
això s’arregla amb saliva. Saliva...?
Si, amb saliva dejuna...dejuna?
Oi que ja no et fa mal...? Ara ja no...!
Ni te’n recordes...
Garrofer, vell garrofer
amic dels meus fills,
avi d’antics amors,
còmplice de les nostres vivències,
notari d’antigors
d’esperances i futurs.
Demà, quan jo no hi sigui,
reseu
als déus del Rocar
i que la Mònica
els hi expliqui
que jo encara estimo
les nenes morenetes
d’ulls foscos
i mirada transparent
en mig de les garrofes.
Moni, t’etimu molt,
Fins on...?
fins al cel, fins a la lluna...
on la foscor s’esvaeix,
i els sons encara s’escolten.
11 comentaris:
Filla afortunada per tenir un pare que escriu poemes bonics!
UALAAAAAAA, ja ho ha llegit això? no per què és a Córdoba, ai quan torni... jo també anava sempre amb els genolls pelats, hehe
Que bonic, Carles, quina sort que té la Moni, quin pare, coi!!!
Petons!
Zel, la Moni és la padrina d'en
Quico, però amb satisfà molt, que
em confonguis amb son pare. A ell
tampoc li sabrà greu.
La Moni és la padrina d'en Quico
i s'adoren mútuament. A mi em cau
la bava veure'ls tant feliços.
Sí que n'és de bonic.
Ars amandi !!
Hola Carles,
Que n'es de maco el que escrius. Soposo que els hi deixes veure a qui va dirigit, no?
El parraf final, m'ha recorda't una mica la meva infantesa. Quan apretava el coll del familiar a qui estimava amb una fortisima abraçada, com més forta era, més volia dir que l'estimava.
Una forta, molt forta abraçada per a tu.
Dame tiempo. Un poema así merece algo más que un post.T'estimo molt
Dame tiempo. Un poema así merece algo más que un post.T'estimo molt
Dame tiempo. Un poema así merece algo más que un post.T'estimo molt
Dame tiempo. Un poema así merece algo más que un post.T'estimo molt
Dame tiempo. Un poema así merece algo más que un post.T'estimo molt
Hora Baixa , jo soc quasi transparent, sobre tot quan estimo.
L'Art d'Estimar, hauria de ser transparent sempre...però es veu
que no pot ser sempre.
Quan veig La Moni i en Quico, realment hem cau la bava. Ars Amandi,
d'en Ovidi, crec que n'és una obra
mestra, un clàsic de lectura obligatoria. D'acord , però L'Art
d'estimar,es una mica fortet.
Però no ens descobreix res que ara
la joventut no faci, practiqui o
desitgi.
Publica un comentari a l'entrada