Malgrat les limitacions
de les meves cames,
abans d’ahir
amb l’ajuda de l’ ascensor,
encara vaig pujar
fins prop del cel,
dins la Gran Torre d’en Foster.
Paisatge rodó,
llums d’infinit
i grisor de matins,
dins la gran torre grisa
en mig d’un infinit
cada cop més coix
i cada cop més limitat
per l’infinit difuminat
del espai i per l’alçaria.
No m’impressiona
...el “què maco”,
ni el què n’és d’alt,
ni tant sols
l’enginyeria del ciment,
ni la força de l’acer.
Prefereixo el groc
de la ginesta que creix
al peu de l’estructura.
Prefereixo el verd
de Collserola, el gris,
i el to pastis d’aquest
primer dia de tardor
entre dues dames
portadores d’afecte
i d’amor.
Barcelona dorm als peus,
i avui ni tant sols és maca.
Massa “pastich”...
Prefereixo el verd i les floretes
I m’hi sobra el Tibidado.
D’ací a tres mil anys,
la gran torre ja no hi serà,
però encara hi restaran
el verd i les ginesteres.
8 comentaris:
Així m'agrada. A la feina que entre tots ho hem de fer. No un que marxi destacat com ciclista i els altres darrera. Avant que és per nosaltres. Quasi un deure si es pot.I si heu tocat quasi el cel ...!! I la visió de la gran ciutat. Tot una meravella. Us feicito, Carles. Bona nit. L'avi Anton
Avi, és com a Catalunya, entre tots
ho farem tot...però costa tant !!
Doncs si vas ser capaç d'anar fins la torre Foster, pujar-hi, i passejar-t'hi serà que estàs millor, no creus?
Marta Cebrián, hi vaig pujar-hi fins
al peu amb automòvil i fins dalt,
pagant 6 Euros t-hi porta un ascensor. Saps aquell que diu...Magestad, con el botón llame:
Ascensor...ascensor...Dons això!!
Hola Carles,
Tens tota la raó, però impresiona eh?????.
L'alçada de la torre afegint-hi l'alçada de la muntanya.....
Soposo que des de casa teva veuries els focs de la Mercè quasi en exclusiva.
Una abraçada
Carles, fins avui no he vist el teu post de Collserola, el teu poema. Molt bonic i tant cert, i també jo el signaria. Gràcies!
Tinc els meus dubtes. El verd i el groc serà allà en 3000 anys? Però ens n'anàvem fins als cels i oblidàvem totes les nostres preocupacions un diumenge preciós a Barcelona. Tot una meravella!
Horabaixa, no, no vaig veura els focs d'artifici...els hi tinc basarda, pànic, una por que hem vé
del fons de l'ànima. Prefereixo veura passar els avions.
Publica un comentari a l'entrada