Després d'una guerra, la vida.Fa dies que no provo de posar-me a escriure alguna cosa, però els esdeveniments i la mort de la Maria Rosa, germana i amiga, m’han deixat en K.O tècnic i en una mena d’estat catatònic proper a la paràlisi mental i a l’estupidesa. Haig de tornar a reemprendre la meva vida. Serà difícil però ho vull intentar. No vull començar un retorn estèril. La vida segueix i jo necessito viure.
Amb la mort de la Ioia, puc quasi be llençar els darrers vestigis del meu passat. I per tant amb la foto presa en el mes de juliol de 1942, acabaré de moment amb l’historia comuna dels Casanovas i Palop.
Ara en sóc l’hereu... no ho tinc pas com una glòria, ni ho tinc pas com un pes... les coses han anat així i així les hauré d’acceptar.
Ara la història dels Casanovas i Palop només serà la meva i amb l’estat precari del meu cervell, que no us passi res. Us prometo però, no mentir. Si no dic la veritat en termes familiars, serà per un problema neuronal en l’exercici de la memòria i no per una manca d’honestedat...
Quan escrigui poesia o prosa... el cervell tindrà com sempre llibertat per a somniar i fins i tot creure que encara tinc vint anys.
6 comentaris:
Ben trovat de nou, amic!!
Una mare preciosa, guapisima, amb les seves sabates ben cordades i ben netes, tota polida ella.
I tú, ja de ben petit a dir la teva, per si de cas... ;-)
Per sort les coses han anat com han d'anar, primer moren els vells i després els que el pas del temps els fa vells. És just que si tu ets el petit de la família et toqui l'últim, no creus?
Per a tu que n'ha perdut un estimat
T'acompanyo en el sentiment, amic!
Gràcies hildeupais ,Com diria també
el nostre amic del Nord ...de c'est
pais que c'est le mienne...
Hola Carles,
Estàs de dol.
El dol s'ha de viure. Tot porta el seu temps.
Et desitjo ànims.
Una abraçada forta
Publica un comentari a l'entrada