dijous, 20 d’agost de 2009

AHIR VAIG VEURE PLORAR...


Ahir vaig veure plorar
a un amic de noranta anys,
a un amic de tota la vida
a qui el el temps se li exhaureix,
i a qui el cervell encara li funciona.

És un home que no està sol,
però tem per la seva dona.
La seva companya
de tota una vida
i d'un milió de nits.

Va dir-me,
- s’apaga com el llumet
d’una espelma...-
i aquell home, fort ahir, plorava
en un silenci sanglotant.

Sens donar excuses,
tement potser
pels silencis del demà.
No tinguis por amic,
estarem sempre a prop
i discutirem fins a l’eternitat.

2 comentaris:

Assumpta ha dit...

Sempre he pensat com ha de ser de trist que se't mori el company o la companya amb qui has caminat tota la vida i suposo que jo també ploraria si, com ell, veiés que qui estimo es va apagant...

I que maco això de "no tinguis por amic"

Carles, els teus escrits m'emocionen. Parles amb el cor.

menta fresca ha dit...

uau! qui ho tingues això...