dimecres, 26 d’agost del 2009

QUÈ PUC FER PER LA PÀTRIA


Què puc fer per la Pàtria,
què puc fer per Catalunya,
els meus esquemes coixos de tu,
estan exhaurits d’idees noves
i el meu cos, orfe d’enyor, enyora
el teu pit valent de força,
i jo....
només tinc un cervell
per a pensar i una ànima
per voler seguir creient
en un projecte que ningú
vol seguir,
amagat de paraules i ple
de renúncies i decadències.

Que puc fer per la Pàtria,
si em manca el lideratge
i jo ja no tinc força.
Hauré de cercar en el blau
i giragonçar pels camins d’en Roger
i cridar amb força ... Desperta Ferro!
amb la veu que em resti
i després... morir.

Amb pau i amb la vergonya
del tant se me'n fot d’uns polítics
que amb res creuen,
i només cerquen seguir per seguir...
i demà, tal vegada
serà un altre dia.

dijous, 20 d’agost del 2009

AHIR VAIG VEURE PLORAR...


Ahir vaig veure plorar
a un amic de noranta anys,
a un amic de tota la vida
a qui el el temps se li exhaureix,
i a qui el cervell encara li funciona.

És un home que no està sol,
però tem per la seva dona.
La seva companya
de tota una vida
i d'un milió de nits.

Va dir-me,
- s’apaga com el llumet
d’una espelma...-
i aquell home, fort ahir, plorava
en un silenci sanglotant.

Sens donar excuses,
tement potser
pels silencis del demà.
No tinguis por amic,
estarem sempre a prop
i discutirem fins a l’eternitat.

dimarts, 11 d’agost del 2009

DANI A LA VILA DE LES FLORS



De la mort ningú ens en priva
però sempre ens enganxem
malauradament a la vida,
que és el nexe amb l’eternitat,
d’un dia rere l’altre
pensant que sempre durarà,
pensant que mai passa.

Tan jove, tan cuidat,
tan estimat
i a Florència es mor,
sol en una cambra d’hotel,
sense una mà que l’acaroni
i que el meni sobre el terra dur.

Quines coses té la vida,
quina realitat és la mort,
que dur és el sòl
d’un hotel a Florència...

Foto del Google:
DANI JARQUE - CENTRAL
400 x 600 - 41 KB - jpg
losblanquillos.com

diumenge, 9 d’agost del 2009

SORTIDA



Si res no escric, res és el meu valer,
si res no escric, és que sóc mort,
al menys pels ulls dels altres.

No és important que estigui mort
o que encara pensi,
al menys sota el parer
dels metges que m’envolten.

Diuen que no puc conduir...
excepte per Tiana,
i per anar a buscar la Dolors
a l’estació des d’on arriben
els trens de la vida
i des d’on baixen les esperances.

Ahir, vaig ésser responsable
i amb la Doloretes –que tot ho sap-
i tot ho manega,
vam anar a comprar-me
uns pantalons curts
i dues camises just al centre,
de la perversió capitalista.

Ni un ensurt,
ni una topada.
Sempre vaig ser l’amo
del meu destí
i de la meva glòria.
Estic satisfet de mi mateix.

Talla 62,
ara estic la mar de bufó,
la mar de fresc,
la mar de maco !

Foto del Google