dimecres, 28 d’agost de 2013

FRED D'AGOST

 Uns dies a Castellolí amb els néts, la meva dona, jo, els records d'infantesa i els paissatges quasi inalterables. He retrobat indrets que feia molts anys no havia ni vist, escoltat, olorat, ni trepitjat. Amb la meva néta i nét els hi he ensenyat com descobrir a quin pi s'amaguen els esquirols, a quines coves dormen les rates pinyades, on es fan els millors rovellons del món, on nien les merles, on canten al vent les copes altives dels pinyers de la Font del Ferro... On s'amaga el cel darrera del verd.

A la tarda,després d'una llarga migdiada i una pluja suficient, hem decidit anar a buscar cargols al torrent, sota casa. Hauria d'haver-me equipat convenientment. Just després de recollir el número 12,  han començat a menjar-me les cames els mosquits devoradors d'homes. La meva dona ha pogut resistir, jo, com un covard, he fugit cap a casa i m'he untat de Celestoderm fins el genoll. La Dolors ha seguit i ha recollit més de quatre quilos de banyuts. El diumenge sabràn els meus fills, quin gust tenen els cargols salvatges alimentats d'herba i no de pinso.

Fa molt temps que no escric rès en el meu blogg. Els meus sentiments y creences continuen sent les mateixes, si voleu, mes radicals, més accentuades i sobre tot més fermes que mai, el que passa és que els esdeveniments són massa precipitats i importants per poder- los digerir amb ordre i concert i reflectir-los en un escrit de tres centes paraules. Estic esperant amb totes les ganes el proper onze de setembre. Tota la família, dona, fills, néts, amics i jo, anirem a la carretera a Montgat i a les 17.14 unir amb les nostres mans i els nostres cors, per a demanar i exigir. La independència de la Pàtria. No havia mai suposat que un dia viuria aquest moment i en dono gràcies a Déu.

S'apropen temps difícils i complicats. No m'espanten. Hem de donar TOT el nostre suport a les dones i homes que ens governen. Malgrat les calumnies que anirànt sortint, malgrat les amenaces i pors, hem de resistir la presió dels que no volen escoltar ni sentir.


2 comentaris:

Roser Suñer ha dit...

Jo si que estic espantada, Carles. Estic espantada pel futur dels meus fills, per la feina del meu home, per com se'n sortiran les dues mares que em queden.... Tot se'n va en orris i jo tam,bé em torno més radical que mai.

Una abraçada!

Joana ha dit...

Ostres Carles, quants dies saber de tu! Veig que estàs bé! Ja és i que has passat un bon estiu!