diumenge, 1 de setembre de 2013

SÓC DEL MORRO FORT



"Lo siento cariño mio, lo nuestro no funciona". Es veritat, però Gràcies a Déu la cosa no te solució. La distància entre nosaltres s'ha fet tan gran, que només ens queda el divorci. Al principi la cosa serà violenta i espero que no m'arribis a les mans, perquè jo no m'hi tornaré, encara que em facis sang, encara que intentis agredir-me de paraula i d'obra, jo no m'hi tornaré i procuraré tornar-te la teva ràbia i menyspreu pel respecte i comprensió que s'han de tenir els vells còmplices i tal vegada antics amants. 

Abans quan el que aquí en dèiem "Madrid ens dona peixet" teníem l'esperança de que un dia acabaríeu reconeixent els nostres mèrits... i per fi tindríem una relació estable i lleial. Com pots veure Espanya, això s'ha acabat i estem fatigats d'aquesta relació estèril i sense futur . Més ens val, ara, de tractar de no dinamitar els ponts que després ens seran tant i tant necessaris. 

Oi que ho veus?... Es igual qui en tingui la culpa, no ens posem pedres al fetge. Si vols un culpable, fins i tot, t'acceptaré que sóc jo, que en som nosaltres, que som dolents de mena i que no tenim cura. No sé quants polítics i militars han dit que Barcelona s'ha de bombardejar cada no sé quants anys, com una mena de vacuna. No et deixis portar per aquests impulsos criminals i deixa't seduir per la nostra maldat i perversió. Nosaltres només volem viure amb pau la nostra misèria i la nostra contradicció.

Saps Espanya, en el bell mig de tant menyspreu, nosaltres els catalans, hem descobert la il·lusió de  la Pàtria retrobada i n'estem segurs de la nostra il·lusió. Cada vegada que blasmis de nosaltres el sentiment és farà més fort. Deixa'ns en pau, que és segur que demà ens haurem d'entendre... I tal vegada, després ens estimarem com germans i cadascú a casa seva.

2 comentaris:

Carme ha dit...

Si fossin capaços d'entendre la teva carta... seríem ben afortunats.

No l'entendran, però nosaltres ens tenim a nosaltres mateixos i a la nostra il·lusió i a la nostra alegria pacífica de cridar al món allò que volem.

tan de bo ens poguéssim estimar com germans i veïns, les coses anirien més bé. Molt més bé, per tots, crec, per ells també. Perquè l'agressor també és una víctima d'ell mateix, del seu odi i de la seva ràbia i afany de destrucció.

Carles Casanovas ha dit...

Carme, sort en tenim de nosaltres mateixos. La nostra força vindrà del nostre proïsme i la capacitat d'aguantar.