LA FONT DEL POBLE

La Font del Poble,
fa una aigua fresca i clara.
A la font del torrent
hi anem amb la mare,
cap a la vesprada.
Fa una aigua gelada,
fresca i clara,
com la seva mirada
tan dolça...com el seu bes,
tendre i proper.

La mare està enterrada
sobre la font,
on el sol escalfa
i els ocells canten
cançons de primavera,
allà on trencava
els càntirs, jugant
a mullar-nos
tot bufant pel broc gros.
amb en Josep Maria
de Cal Carboner ...

No ho faré mai més
mama...
home Carles...!
- demà hi aniré sol,
o amb en Pere de Cal Bon Home,
que no és tant enjogassat
i no em fa córrer.

Quan sigui gran mare,
i guanyi molts cèntims
et compraré un càntir.
Vale...?
Si Carles, Vale
i somriu dolça com sempre....
Fins aviat Mare !

LA PANXA DEL MEU AMIC

La panxa del meu amic,
és una una panxa rodona,
respectable, confortable,
amical i respectuosa.
En el meu amic li dona
un aire cardenalici,
una àurea de dignitat
mai perduda i sempre trobada.

No és com la meva,
descontrolada, i plena
de vicis inconfessables
i desitjos mai satisfets,
la meva panxa
és un apèndix pecador.

...Com puc anar pel món
amb un pes així.
Tu amic meu,
que tens com amic
al bon Déu, demana-li
que em tregui
aquest pes de sobre.

DALT DEL VELL CAMPANAR

Una mica més,
i gaire bé migdia
a l’església vella,
dalt del vell campanar...
el bes a la mà
i ens mirem amb esguards
eternals d’amor futur
i per sempre.

Al fons de la vall
El Puig d’Aguilera,
Sota, Castellolí ens espera.
Mirades d’amor,
mans de vida
sempre estaré amb tu,
amb la teva companyia.

Mans
tot son mans
i les flors del bosc,
ens perfumen.
Flors del bosc
ara que ja soc vell
i tu encara ets jove.

LES IRES DEL TEMPS

Com un fantasma, com un esperit
que vetlla i no dorm,
com una ànima sense cos,
com un cos cercant la llum,
avui m’he acostat a Castellolí,
a la recerca de les seves fonts
i als seus verds i bardisses,
a la font de Can Tardà,
on és recullen les aigües
de l’obaga de Rocaestret.
On és recullen els amors d’infantesa...

Ja no hi sóc a temps,
Les ires del temps no han passat en va,
però m’hi he trobat
a cars amics d’infantesa
i joventuts perdudes.

Casualitat ...
o potser el bon Déu,
m’ha apropat a la Rosa,
m’ha apropat en Miquel.

I tot per recollir l’aigua
de les fonts de la vida,
ara ... quan les forces minven
i la joventut se n’ha anat.

Imatge: Eglésia vella s/XVIII
Ajuntament de Castellolí

ENGRUNES DE VIDA

La màquina netejadora
està netejant el terra d’engrunes
de pols i residus de vida,
tota sola, va passant
i recercant amb sò persistent,
amb so monòton i avorrit
fins on s’amaguen les molles
que li van caure a en Quico
en el seu berenar...Avi...
això que és ?
Avi, això no m’agrada... menja i calla,
- jo no t’he preguntat
si t’agrada, menja -

Somnis de vida
el Nadal s’acosta.
Un pardal ha entrat
per la xemeneia
i m’ha esvalotat
els gossos. El busquen...

L'ECLIPSI

He trobat l’eclipsi del 16 d’agost.

Aquesta poesia l’he trobada a dins d’una llibreta d’apunts, que va regalar-me Menta Fresca, l’havia oblidat i ara retrobada, la torno a la vida, crec que forma part de la meva poca memòria.

M’estan robant un tros de lluna.
La mar que vivia, ara s’ha mort
i els grills negres
de la negra nit han plegat
les ales per acompanyar la negror
dels xerrics dels seus èlitres.

Un llop de boca negra
ha udolat i ha ofegat
la lluentor de la mar.

Els gossos estan inquiets,
... només el casquet del Pol Nord,
i fa fred
i fa angoixa
i m’esgarrifo dins la negror.

Fa fred,
la mar –ara- no brilla,
negra nit de la nit més negra,
m’estan robant la lluna
i jo no hi puc fer res.

Una embafadora olor a gessamí
inunda la foscor
i la claror furtada.
Baf a corona d’enterrament,
corona de, i per morts.
Son les onze

i la claror comença
a tornar des la tenebra...

Del Google
587 x 536 - 27 KB

massimoriccardi.com

CANYES D'HIVERN

Ha arribat, de sobte, la tardor,
fa fresca i el sol no pica.
És gris,
haig de recollir la roba estesa
i els gossos s’estan a la cuina
ajaguts davant del radiador,
aprofitant la calor
que avui el sol nega.

Diuen que demà plourà,
i que el fred romandrà.
no pas massa però,
les canyes – segons els entesos -
no tenen plomalls
i sens plomes no pot haver-hi fred,
els plomalls, són la rúbrica
per un hivern fred,
el pacte entre els déus
i els pagesos.

La riera és en calma,
esperant una torrentada
per fer neteja i bugada.

Els plomalls son els pincells
del proper hivern,
només els hi falten les pintures,
els llamps hi posaran el color
i el vent de la tardor
hi posarà la mà del Creador.

Jo m’ho miro
amb ulls indulgents,
veient passar els vents,
esperant la tamborinada.

Que troni d’una vegada...
que volin els estornells
i els núvols creixin
per damunt del meu Rocar !