REGIRANT UN VELL CALAIX.

Avui ha sortit de la presó un impresentable com pocs. Un assassí terrorista, sense ànima, mirada glacial i encara ressentit pel tracte rebut. L’he apartat del meu pensament i he començat a mirar coses en un vell calaix. He trobat un escrit de dos fulls, enganxats per un clip oxidat i l’he llegit. Després de tants anys encara és actual segons el meu parer.

Encara ni tant sols s’endevinaven les llums de l’albada, el van treure amb les mans lligades a l’esquena i un tros de bufanda negra tapant-li es ulls. Sense pietat per l’innocent, dos trets al clatell de l’enginyer Rian,

pel bé d’Euskalerria, per major glòria dels gudaris, per la heroica lluita cap a l’ independència.
Va ser ben estudiat. Ompliren el cotxe de goma dos i els racons que quedaven buits, amb bidons de gasoil. Ho van aprendre bé al Nord d’Àfrica en un curset accelerat del bon heroi. El que no faci el foc i la metralla, ho faran el fum i la manca d’oxigen. No va caldre pagar el tiquet... I així arribaren a la glòria i al èxtasi els lluitadors d’Hipercor a Barcelona, després de baixar fins el soterrani ple a vessar d’automòbils. Booommm !!!. Meravellós, quasi trenta morts i cinquanta ferits, intoxicats i psicològicament tocats per tota la vida.

A Vic, la cosa va ser diferent i molt més fàcil. Només es va haver d’empènyer el cotxe - bomba, carrer avall, amb la direcció bloquejada. Va entrar com un autèntic torpede. Dins del pati ple de gent i criatures. Els 300 Kgs. d’explosius i metralla, es van fer sentir fins l’últim recó d’aquest món. Inoblidable la cara d’un guàrdia civil, ensangonada amb les restes i la sang dels innocents.

I els ulls del funcionari de presons Ortega Lara, enterrat en vida.

I Miguel Àngel Blanco.

I en Múgica.

I en Tomàs i Valiente.

I N’ Ernest Lluc.

I tots els altres, que no sé ben bé si no recordo o el cervell es nega a recordar.
I això ho diu un català que creu en la llibertat i la independència del seu país... dependent.
Escric això amb l’ànim serè i la consciència neta d’odi. Estic segur però que mai no podré oblidar. Tal vegada la boira del temps apaivagarà les memòries i un dia des del més profund menyspreu arribarà la indiferència.
Que mai la sang es pagui amb sang, que mai parlin en nom de cap Pàtria. Que el silenci dels morts ofegui les seves paraules.
Però voldria recordar a n’Aznar, Rajoy, Zapatero i en els espanyols, que Catalunya va votar majoritàriament SI a la Constitució.
Però la veritat és que com acte previ, no sento la necessitat imperiosa de jurar cada matí la Constitució. Si tant em premen, hauré de canviar la meva promesa constitucional per un “imperatiu legal”
Jo tampoc oblido els Gal’S & Co i la tortura i mort de Lasa, Zabala

i vint-i-sis cadàvers més que també protegia la Constitució.
Que els meus amics són del partit que volen i pensen com volen i si volen, distint de mi. A Déu gràcies.
Que el model d’ Espanya del Sr. Aznar, per cortesia, és tant respectable com el meu.
Jo penso encara que seria millor el model de “Les Espanyes” d’abans d’ Isabel II ( fi del segle 19), per no anar abans dels Borbons.
Això de l’Espanya única és un invent esperpèntic com el de la megabandera instal•lada a Madrid.
Aquesta megabandera, és tan grossa i tant pesant que ens pot provocar una síndrome d’asfíxia. I això és perillós, molt perillós.