dimecres, 3 de desembre de 2008

LA DALLA DEL FRED


La dalla de fred
ha baixat fins l’horitzó,
tallant la mar ran de l’aigua
i deixant el cel
orfe de la seva companya.

Uns núvols amaguen
la claror tímida i temorosa,
mentre un vaixell
fa d’equilibrista,
just a la ratlla,
mentre s’apropa a port,
on l’esperen al migdia.

Una garsa blanca,
magestàtica i enorme
s’acostat fins a la finestra.
Un sol solet
em ve a veure suau.
Encara fa un airet fi,
molt fi de matinada.

Sonen les campanes...


Fotodel Google: 70 Valencia tierra del sol naciente 660 x 440 - 17 KB - jpg atravesdemicamara.blogspot.com

5 comentaris:

rebaixes ha dit...

Aixì us ha vingut una garsa blanca... Deu buscar el garssot. QQue hi ha de tot per aquest mar que teniu a la vora i contempleu amb fruició. Que bé esteu prop de les ones escoltant les campanes, potser de boda de la garsa i el g.
Anton.

Carme ha dit...

El teu moment més plàcid que el meu. Potser has pogut recuperar la migdiada perduda i tot!

zel ha dit...

Ostres, bonic bonic, però jo avui, que estic molt guerrillera, diria, senzillament, fot un fred de collons, m'ho permets? Petons, Carles!

jacint ha dit...

Com ja saps, ahir la teva tendra poesia d'enamorament em va agradar molts. Fent una imatge retrospectiva et veia jovenet amb la Dolors, sota d'un arbre mediterrani fent-vos un petó d'amor.
Avui la metafora "la dalla del sol" m'ha agradat molt. Per qui sonaven les campanes ? Suposo que convidaven a festa, o no ?
Jacint de Cal Pèsol

horabaixa ha dit...

Hola Carles,

Un plaer gaudir dels teus escrits. aquest és preciós.

Una abraçada