EL CELLER D'EN VENANCI

En Venanci, és el nostre oncle, és un home savi. És un jove a punt de complir noranta-sis anys, que té un celler on diu hi guarda la mistela més bona de les Espanyes, una mistela de 1960. Puc certificar que jo no n’he tastada mai de tant exquisida i bona.

També puc asseverar que buscant per allà sota, n’he trobat una botella de 1948, que seria un delicte obrir-la.
També hi té més d’un miler de botelles de Cava, Bimblanc, Ratafía, Teulada, Vi Ranci, Vinagre, Aiguardent i altres delicadeses preparades per a la posteritat i pel proper cel, mentre la gata em vigila que no faci alguna malesa.
- No et preocupis gateta, no faré cap disbarat. I en sortiré sense tentinejar agafat a la barana. Dalt a peu pla, cercaré l’origen de l’univers dels cellers de pagès.

LA CALMA

Després de la tempesta ve la calma,
avui només les dues palmeres
de la Casa Alta
mouen les fràgils agulles,
dirigides pel compàs
del vals dels vents.
Mentre dos vianants
passegen els seus gossos.

Brisa suau,
atzavares del maresme
i botons de propera primavera.

A Can Pau Riba,
sota El Rocar s’hi aixequen
les dues palmeres
i dues xemeneies sense fum,
mentre els coloms
del colomar – tímidament –
gosen envolar-se,
amb la por d’un canvi
sobtat de l’aire.

Transparència fins a la ratlla,
unes barques
amb ses veles,
s’ajauen cercant la bona deriva.

Avui podria ser Primavera.

Foto: Uri

VENT

Fa vent, molt vent
i el Rocar es mou com una dona,
esperant l’abraçada voluptuosa
que la porti a l’èxtasi
de l’emoció.

Amunt i avall,
Avall i amunt,
a dreta i a esquerra,
aprofitant les sensacions,
aprofitant l’abraçada
de l’aire, l’embranzida
de la pols
i la força dels núvols,
que llisquen sobre
la carena verda i ondulant.

Tot el gris
s’omple ara del blau
i el verd orfe,
indecisament, omple
d’escorça
el terra del bosc,
entre els camins
de la sima, que no s’ha endut
l’aire de ponent.

Els murs
encara s’aguanten,
els xiulets sonen
com siurells,
les fades cavalquen
les seves escombres.

Un cavaller sobre un corcer negre
ha passat xisclant,
cercant els esperits
dels infants que s’amaguen.
Bufa...bufa...
Xiula...xiula.
Esperem la pau del silenci...

Del Google:
Hayas inclinadas por el viento.
461 x 346 - 64 KB - jpg
usuarios.lycos.es

LA LÀMPADA MÀGICA

Tenia la taula de treball en un complert desori, la Dolors va dir-me que m’hauria de caure la cara de vergonya. Té tota la raó i en una caixa grossa de cartó he endinyat totes les fotos que no he estat capaç d’ordenar. Ara la taula és neta, però el meu cervell també, no sé per on començar. Estic com el meu fill en Jordi en les Cròniques de sota El Mugró.
Ara em venen ganes d’obrir altre cop la caixa de cartró i que surti altre cop, com en el conte de Les Mil i una Nits de l’Aladí, al mig d’una boira de fum, el Geni dels Desitjos i em torni la inspiració poètica que ara em manca. És que tot és tan prosaic...

EL TEATRE

Estic cansat de tanta collonada, no puc suportar la televisió tan vana i buida de continguts, continents i vanitats forçades, per omplir un altre programa cada dia. La qüestió es parlar i omplir per no callar. Encara que no hi hagin matèries de les que res dir, encara que s’hagin de malbaratar dient vegenades.
A la fi només queda l’esperança de tancar el televisor i engegar a fer punyetes tot el que ens envolta i fer com jo, tancar la màquina d’alienar i anar-me’n a dormir.
A tu no t’agrada res, diu la Dolors amb raó, però jo penso que és una trista gràcia, que l’únic programa que es pot veure, sigui el Polònia i el Crakòvia. Per a mi, tots els espais serials, son repetitius.
Sempre amb les mateixes cares... els posats, les expressions, els plors, els petons, cap idea nova. Enyoro al menys alguna sèrie anglesa de qualitat. Hi va haver-hi un temps, que veure la televisió, era com a mínim una distracció i una font de cultura. Eren temps de Rodríguez de La Fuente, de teatre a la nit, amb José Bódalo i tants d'altres... de "Informe Semanal", de "Historias para no dormir", de menys pit i cuixa i més cervell per pensar... i això que només teníem una Cadena i un U.H.F, temps era temps, també teníem en Raimon i en Serrat.

Del Google:
José Bódalo. Doce hombres sin piedad
300 x 223 - 10 KB - jpg
www.eselx.com

SOMNI

Voldria que els teus ulls
fossin les finestres del meu jardí
i veure els meus paisatges,
amb les ales dels teus esguards.

Estic esperant la llum
de l’infinit que sempre
s’apropa,
com un cavall desbocat,
suaument,
lentament,
inexorablement,
amb la dolçor enganyosa
d’una nova era,
amb l’amargor
de l’amor,
i el desig que ja no arriba.

Amb la joia
d’un nou regne
que segur no existirà,
ple d’esperances vanes,
d’il.lusions que només
són mirades i futurs,
-tal vegada- ...vans.
-tal vegada- ...sempre,
amb tu, amb mi,
amb vosaltres.

DESPRÉS DE LA MIGDIADA

Després de la migdiada
un esclat de llum i sol,
ha entrat per la finestra,
ha sortit per l’altra,
i ha il.luminat el meu Maresme,
els horts de sota el Rocar,
i les pinasses de la Casa Alta.

Em dono pressa,
perquè la llum ,
és ara travessera,
horitzontal i sincera,
segura de la seva
nítida i freda precarietat.

Haig d’aprofitar
el poc temps que queda,
els nens a la Plaça dels Enamorats
fan gatzara,
i les àvies, ties i mares
conten les històries
del dia, tot explicant-se
que la vida és molt cara.
Com cloques... és cara... és cara... és cara...

El sou no els hi arribarà,
la llum s’acaba, s’acaba,
el sol vers l’oest s’amaga, s’amaga...
i un avió passarà prop,
davant de l’Hora Baixa.

Adéu, Adéu, Adéu...
Baixa... Baixa ...Baixa.

... la escritura judaica formal, ...
613 x 349 - 9 KB - gif
csefarad.ancient-hebrew.org

Tinc el cor encongit,
em dono de baixa
del Homo Erectus,
de la meva cultura,
no sé on és el limit
del home racional que pensa
i estima la Pau, la germanor
entra els pobles
i la Mediterrànietat dels conceptes
de civilitzacions mil.lenàries...
quina vergonya.

BLANC DE NEU

El blanc de neu,
ha caigut sobre
els colors de Tiana,
i sobre el meu Rocar,
el fred sense color,
dóna ales a l’infinit
i melangia a l’ànima.

Temps d’hivern,
temps per pensar,
temps per escriure
temps per escoltar,
sota un cel
ple de melangies,
temps per estimar,
temps per matar-se
a l’altre costat
d’aquest mar,
que ja no és
el nostre... a la terra d’Israel.

A la terra de Judea,
la gent del Llibre,
encara es mata...
és el retorn del terror,
constant des de Jericó.

L’Àngel del Senyor,
freturós de la sang
dels innocents,
cerca eternalment la negror
de la mort, mentre l’espasa
del terror,
es passeja per Jerusalem,
amb les senyeres al vent
i les trompetes sobre avions
van cridant “Law sá lláh”
plens de la ira de Javé.

CAPVESPRE DE GENER I BRASSENS

Georges Brassens
400 x 565 - 70 KB - jpg
www.di-arezzo.es


Jo no sé, si la foscor de gener,
és perquè som a hora tardana,
o que els sentiments
s’han confós amb la mar plana
i van blanant-se com la fruita al sol.

La mar és negra ara,
sense vaixells
i sense esteles
sota les estrelles,
d’un hivern que serà llarg.

A la ratlla de França,
més enllà encara...
hi vaig trobar
una esperança,
un petó
i uns llavis estimats.

Remor de mar, esperances de vida,
i el retornar un nou dia.
“Les sabots d’Helène,”
una nostalgia passada
i Margot que no arriba.
“J’attendre le jour et la nuit...
J’attendre toujour...”
Però no tornarà mai més.
Mai més.

Un esclat de vida,
...”ton retour”,
i jo no oblido,
ni el temps que m’ho recorda,
constantment, sempre
a cada instant a París,
a la meva França,
sota al cel tant gris
del país del Nord,
amb la teva absència.
A la teva França,
del meu record.

LA FAMÍLIA REIAL

Els dos reis, una reina i el patge de Cal Rei.

Això no és pas el palau de la La Zarzuela, son els tres germans de Cal Rei de Castellolí. L’onclu en Jaumet amb la gorra posada i sabatilles Wamba, la iaia Carmeta, i l’oncle Emiliu, amb sabates noves de burgès, davant de cal Patxó, esperant la missa de la festa dels àvis, pels anys seixanta. Darrera en Jaume de cal Rei fent d’escorta a tots els tres germans republicans, al costat d’una Vespa amb Side-Car.

Jo vaig casar-me amb una dona de nissaga reial, néta de la iaia Carmeta i hereva de les tradicions monàrquiques.
Deu ser per això que la Dolors compra cada Dissabte l’Hola ! ! !...

La iaia Carmeta era tota una Princesa. El meu fill en Jordi, quan vam intentar explicar-li la relació de parentesc, després de pensar-ho va dir : -És la iaia més iaia de totes les iaies!!
Des de llavors la Carmeta es va dir ”La més iaia.” I així s’ha quedat per l’eternitat.
N’estic molt orgullós d’haver-me casat amb la princesa de Cal Patxó. He donat millor resultat que en Marichalar. De moment...

L'ESQUITX

Ara l’Esquitx, el meu gos, mentre em prenia el cafè amb llet del matí m’ha fet témer per la meva deteriorada salut. Ha fet exactament la mateixa cosa, que va fer-me just abans del meu darrer infart de miocardi... s’ha refregat, tot gemegant, per la meva cuixa esquerra, ai, ai, ai...
No he temut pas per la vida –de moment mai he sentit aquesta inquietud -perquè no l’hi he tingut por al mai por a la mort-, malgrat que per dues vegades, la sensació de acabament imminent ha estat real, inevitable, sense possibilitat de sortir-ne, però sempre sense por, sense pànic, amb la paciència dels que hem viscut, amb l’amor dels que estimem la vida. Amb la serenor dels que no esperem res a canvi. Sort que tinc Can Ruti, prop de casa meva i la Dolors al meu costat.