Castellolí, vist per darrera és un poble, amb les arrels endinsades al torrent. Un rierol d’aigües minces, que fa fressa quan plou massa i por quan no plou.
El veïnat li ha donat sempre l’esquena, però ara, quan n’han tret galliners, corts de porcs i femers n’han quedat unes àmplies eixides i el sempietern pou d’aigues fresques, per refrescar-hi les fruites a l’estiu.
Totes les cases, tenen al davant el carrer Unió, que és el més llarg, el de les processons quan se’n feien, i lloc de trobada dels veïns. Des de sempre a l’estiu treiem, quan el sol s’acota, unes cadires al carrer per prendre-hi la fresca i xerrar fins que ens ve la son.
El poble va créixer a la dreta de l’aigua baixant i ningú fins fa poc, va construir a la riva esquerra. És un poble allargassat.
En el meu poble, cada casa té un nom i tothom és identificat, pel de pila i la casa on pertany. Jo per exemple, sóc en Carles d’Estudi perquè el meu pare en va ser el mestre, la meva dona és la Dolors de Cal Patxó o la nostra cosina és la Joana de Cal Rei i el veí del costat és en Josep de Cal Gravat. Us juro que no sé quin és el seu cognom.
Des de temps immemorials només hi van haver tres carrers, Unió, Pau, i Constància, ni tant sols es van a atrevir a canviar-los en temps de la dictadura. Ara, en democràcia s’hi han afegit carrers com Amistat, Llibertat i el famós Passeig de la Riera .Dic famós, per que quan es va tranformar el camí antic plè de canyissars, amb un passeig agradable, a algú se li va acudir proposar-li Passeig Marítim! Cap problema, oi ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada