Venia de Can Muset, feia calor, el mes d’Agost planava i no havia agafat aigua pel meu passeig. A dalt del castell -que quasi no en queda- va venir la set imperiosa. Quan més hi pensava més en tenia, el sol del matí rustia la meva clepsa nua, s’havien acabat les ombres del camí de sota el baluart i el cap em bullia...
Aniré a Can Jaume,
i en Jaume
de Can Jaume
em donarà l’aigua
per apaivagar
la meva set.
La vols freda...
no amic, un altre got
que el sol pica.
Dins casa teva
la fresca reconforta.
Adéu amic,
fill d’en Jaume
i na Rosa
la meva amiga,
el teu pati
està florit.
Que fa en Miquel...
el que pot...
i ta germana...
també, a reveure...
Massa haviat.
i en Jaume
de Can Jaume
em donarà l’aigua
per apaivagar
la meva set.
La vols freda...
no amic, un altre got
que el sol pica.
Dins casa teva
la fresca reconforta.
Adéu amic,
fill d’en Jaume
i na Rosa
la meva amiga,
el teu pati
està florit.
Que fa en Miquel...
el que pot...
i ta germana...
també, a reveure...
Massa haviat.
Foto d’un quadre, dedicat el 05/04/1998, de la Rosita Brugués
3 comentaris:
Donar aigua al qui té set és una bona obra de misericòrdia :-))
Assumpta, en menys d'una setmana van morir la meva amiga Rossita i el gendre en Miquel. Massa fort per una familia.
No us escolto... Això de deixar-nos... Si tenim aigua bebem o ens la inventarem amb l'ombreta de Can Jaume. Ai, amic, sort de les ombres que encara acolla un sol que sol crema. bona tarda. Anton.
Publica un comentari a l'entrada