FOIX.

Aigües tranquiles
i, amb reflexos
i,diamants d’argent
i, canya-xiules sobre el llac
i, resplandors de placidesa
i, plumalls de freds d’hivern
i, blaus ensoleiats
i, el cant de la merla
i, granotes als budells
i, la complicitat
i, el temps exahurit
i, el temps d’estimar.

Tot, sobre i sota
del verd eternal
dels sentiments que ja han passat,
i, en somnis encara
i, sobre un paper
vaig escriure
t’estimo.
Tot ja ha passat
al magatzem del record,
en la cistella del viure.

Foto Francec Borràs.

LA RODA.

Li han pres el carro,
amb la mula, les portadores,
els raïms i el ví.
La nit passada, mentre dormien,
sense consciència ,
la roda, la vella roda,
sètze radis, sètze il•lusions
i un destí. Un passat
d’un futur que no vindrà.

Ombres sota el sol de migdia,
ombres d’un passat
que només són un record,
vella roda, llanta rodona
de ferro trempat,
sobre els camins de terra,
i sobre la terra el quitrà.

Sil.lèncis del sempre
retornen rodolant,
sobre el camí de la vinya.

LAURA

Laura, estimada amiga :

Ens te emocionats el teu retrobament deprés de quaranta nou anys. I tot gràcies al teu record, a l’amistat que et tenia la Dolors, a la seva memòria absolutament prodigiosa, a això que en diuen Google, al Facebbook i d’altres bruxeries.
Si em contestes vol dir que hi ets, malgrat en Franco, en Chàvez i d’altres delicadeses que no venen al cas. L’important és que tu hi ets, que nosaltres hi som i que malgrat tot un oceà, malgrat els temps passats, malgrat les malalties, a través de l’espai podem abraçar-nos i dir-te, que mai t’hem oblidat, que t’estimem i que esperem veure’t molt, però molt aviat.
T’acompanyo una cançó del nostre... del teu Lluís Llach. Durant aquests anys d’absències, cada vegada que l’escoltàvem dèiem :

• - Què se n'haurà fet de la Laura ?...

• - Gràcies Laura per ser-hi.

Laura

(Lluís Llach)

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

ANEM, MARE, A LA FONT

Anem a la font
a buscar un cantiret d’aigua,
que raja neta i fresca,
com el teu alè,
com la teva paraula.

I ens anirà bé per sopar,
amb el vi de Cal Balegues,
espardenyes de set penques,
tomàquets verds de Montserrat,
i roig regust d’esglais,
i de misèries del temps
que no ve,
i del temps que no tornarà,
i que visc encara.

Deixa’m somniar amb tu,
el teu esguard m’acarona
ara, que no ets al meu costat,
ara, que la teva presència
és tan clara.

UNA ALENADA.

Una alenada de temps passats, dolça i fresca. No porten el patrocini de cap emirat, ni la faixa segura d’UNICEF, volen començar el partit al costat de la fàbrica, per treballar després de l’encontre. A l’esquerra, el de la caiada, boina i espardenyes, ha deixat el ramat, darrera de l’ ”Estadi”, mentre mira el meu pare ajagut al centre, rebent l’escalfor del sol del mes de Març de 1923.

Per cert, l’herba no estaba llarga i no van regar la gespa. El contrincant, probablement era el temible Granollers F.C. i els porters porten la gorra, com els porters anglesos. Orgull, glòria i catalanitat pel F.C. Poble Nou.

PUNTALS

On s’aguanta la casa,
on reposen els somnis,
on dormen els records,
on reposa la memòria,
on és viatja a l’etern,
on el temps s’ha aturat.

Resisteix vella biga,
que tu ets història,
sempre prudent,
sempre forta.

Temps de passats,
vigor d’incerteses,
celler d’il·lusions,
obscures sol·lituds,
giragonces del fosc
i dances del silenci.

SON I SOMNIS

La son m’ha invadit de sobte,
somniant amb Castellolí,
amb les meves caminades,
en les pinasses entortolligades,
dalt del cel blau.

Velles branques eternals,
en un infinit
que mai s’acaba.
Espais temporals
de temps que mai passa.

M’han desvetllat els néts.
Aixeca’t dormilega,
bon dia avi,
bon dia fills.

A dalt la llum...

Foto: Oriol Casanovas

INFINITS

Jacent i en pau
sota la gran pinassa,
he vist el gran blau,
he aclucat els ulls
i m’endinsat vers el sempre.

L’atzur
em porta al verd,
el verd tapa al blau,
mentre la gran tija
aprofondeix l’infinit.

Déu, on sóc,
què hi faig
en aquesta minça terra,
escoltant els batecs del teu vent
i la remor dels teus arbres.

Doneu-me Senyor,
temps per descobrir,
hores per albirar
i amor per compartir.

Foto: Oriol Casanovas

CASTELLOLÍ

Castellolí, vist per darrera és un poble, amb les arrels endinsades al torrent. Un rierol d’aigües minces, que fa fressa quan plou massa i por quan no plou.
El veïnat li ha donat sempre l’esquena, però ara, quan n’han tret galliners, corts de porcs i femers n’han quedat unes àmplies eixides i el sempietern pou d’aigues fresques, per refrescar-hi les fruites a l’estiu.

Totes les cases, tenen al davant el carrer Unió, que és el més llarg, el de les processons quan se’n feien, i lloc de trobada dels veïns. Des de sempre a l’estiu treiem, quan el sol s’acota, unes cadires al carrer per prendre-hi la fresca i xerrar fins que ens ve la son.
El poble va créixer a la dreta de l’aigua baixant i ningú fins fa poc, va construir a la riva esquerra. És un poble allargassat.

En el meu poble, cada casa té un nom i tothom és identificat, pel de pila i la casa on pertany. Jo per exemple, sóc en Carles d’Estudi perquè el meu pare en va ser el mestre, la meva dona és la Dolors de Cal Patxó o la nostra cosina és la Joana de Cal Rei i el veí del costat és en Josep de Cal Gravat. Us juro que no sé quin és el seu cognom.

Des de temps immemorials només hi van haver tres carrers, Unió, Pau, i Constància, ni tant sols es van a atrevir a canviar-los en temps de la dictadura. Ara, en democràcia s’hi han afegit carrers com Amistat, Llibertat i el famós Passeig de la Riera .Dic famós, per que quan es va tranformar el camí antic plè de canyissars, amb un passeig agradable, a algú se li va acudir proposar-li Passeig Marítim! Cap problema, oi ?

MARGARIDES

El margarider del meus amics,
és gran, immens
i fa margarides blanques,
si, no, si, no, si, no...

m’estimes, no m’estimes,

a Can Vilaró per l’eternitat.

Les van plantar petitones,
en Josep,
sota un til.ler bort,
i per a no entristi-lo
l’han envoltat de flors blanques.

El til.ler bord,
és un vell company
d’amics perduts,
de xerrades compartides,
de joies, d’amistats
de revetlles i de matinades.
És un notari fidel,
amic com els seus amos,
amable i discret,
que escolta sempre
i no diu res,
és el til.ler de la Montse,
és el til.ler d’en Josep.

LA TIA MONJA

Sempre m’ha seduit
la teva cintura,
el teu esguard altiu,
sense una rialla
i amb guants de fina pell.

Et vas barallar amb ta mare
i et vas fer monja.
No em crec aquesta
versió...
alguna en portaves de cap,
massa digna,
massa orgull,
elegància pura.

Ja em pensava, que no era possible tanta gimnàstica, per arribar a tenir una figura de nina. On refot tenies els sacsons, les sines t’haurien de sortir per les orelles...un misteri. Però Carme tenim avui el Google i he descobert el teu secret. He descobert com era una cotilla, el teu corsé. Es igual però, ni que siguis tia àvia de la meva dona, ni que et vagis fer monja, t’estimo Carme, però desvetllaré el teu secret, ara ja som en el onzè any del tercer mil.leni.

FÚTBOL 1905.

El meu pare, el primer a l’esquerra, va ser un dels precursors del fútbol a casa nostra. Com veieu, ja jugava amb una pilota de veritat, és a dir de cuiro ben untada amb greix de cavall.
El camp era un pati, al darrera de Can Morro Negre, al carrer Castanys al Poble Nou, just fent costat a la Plaça, a Barcelona.

Espardenyes de set penques i cara d’angelet, després va ser un bon jugador, que va jugar amb el Poble Nou F.C, el Jupiter F.C i per fi i per uns dies amb el Barça.

El nen de la dreta és el seu germà en Miquel Casanovas i Riu, que vint anys deprés, va ser rival i suplent del mític Ricardo Zamora, en partits internacionals. Els dos germans estan referenciats i fotografiats en el Llibre d’Or del Fútbol Català.

Em sento orgullós del meu pare i ho vull compartir amb tots vosaltres, perquè ells i alguns van ser les beceroles, que van portar a l’èxit de l’actual Barça.

EL GAT NEGRE.

És un felí solitari,
esquerp, i que vol
només proximitat,
proximitat però, distant,
si t’hi acostes fuig,
quan t’allunyes s’apropa,
lentament, amb parsimonia,
desconfía de tots,
no se’n fía de la vida

Mai miola,
et mira amb ulls
quasi clucs,
t’observa,
et mesura
i sempre
vol una sortida,
per fugir
com un llamp,
enraviat, malcarat,
amb mala llet.

No se li conèixen amants,
i diuen que és un lladre
que menja del plat veí.
Li faig bix, bix, bixxx...
arraulit sobre el pont
no és mou,
res em demana
res li dono.

MOTO GUZZI, HISPÀNIA

Moto Guzzi, Hispània, Mollet,
ací al costat,
i en Lluís, i en Blaiet
s’engronxen per la vida,
i no els hi cal quasi benzina.
Porta’m-hi...
només fins a la cantonada
i veurem el món.

La mare l’ha guarnida
per poder-la beneir
i Sant Cristòfol ho ferà tot.
Va sense pedals,
només costa
quaranta mil rals
i corre sense fatiga.

El canvi el té al costat,
i porta una caixa d’eines,
tan importants per la vida.
Sortirem a trenc d’albada,
veurem la boira blana
des de Montserrat
fins a la Conrería.

Escolta com sona,
es que no es para mai,
només quan fa la perla.
Paper de vidre
i una bufada,
s’ha acabat aquest viatge.