Sobre la plana perfecta
i arrissada,
el ressol em fa aclucar
la mirada.
El cel romàs com sempre
allà dalt,
tenyint de blau a gris
una aigua estúpida
i calma.
El paradís sempre
a dalt
és amagat per una boira
que no arriba mai a ser
un núvol
i s’aguanta sobre el fibló
d’acer,
en equilibri perfecte.
Els amarratges són abraçades,
forçosos petons d’una terra
que ens desitja,
són els interrogants del viure.
El veler és belluga
i jo, pobre de mi,
no puc allunyar-me de tu,
ni del meu timó,
ni dels teus lligams.
Son tants anys passejant-te...
i arrissada,
el ressol em fa aclucar
la mirada.
El cel romàs com sempre
allà dalt,
tenyint de blau a gris
una aigua estúpida
i calma.
El paradís sempre
a dalt
és amagat per una boira
que no arriba mai a ser
un núvol
i s’aguanta sobre el fibló
d’acer,
en equilibri perfecte.
Els amarratges són abraçades,
forçosos petons d’una terra
que ens desitja,
són els interrogants del viure.
El veler és belluga
i jo, pobre de mi,
no puc allunyar-me de tu,
ni del meu timó,
ni dels teus lligams.
Son tants anys passejant-te...
Foto del port: Francesc Borràs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada