diumenge, 30 de setembre del 2012

VERTIGEN



  



Els esdeveniments van tant ràpids que no tinc temps per pensar. Quan vull escriure alguna cosa, abans de que l’hagi acabada, una altra notícia fa que allò del que volia opinar, ja no val o està àmpliament superat. Voldria aportar la meva opinió, però ve en Mas i m’aixafa la idea. Així no puc escriure, no és seriós, i a un, que no li queda només que mitja neurona s’emprenya amb el President, que ben aviat no ho serà, però que segur ho tornarà a ser. Em sento orgullós d’aquest home, és com si fos de casa, i em parla com ho feia el meu pare; sempre amb la veritat.

Un dia quan tenia 10 anys, li vaig prometre  al meu pare, que un jorn, jo en Carles Casanovas i Palop seria President de la República Catalana. Era un dia de Juliol de 1952. Anàvem tots dos caminant a banyar-nos a la bassa d’en Quildets de Castellolí, a l’Anoia, on l’aigua era fresquíssima. Era migdia i feia un sol de justícia. És veu que la conversa amb el papa, havia estat intensament patriòtica i la calor havia escalfat les meves idees secessionistes. El pare que era el meu amic i mestre del poble, va dir-me:

-                                                                                 -   Això no ho veureu ni tu ni els teus néts
.
Per tal de no faltar a la memòria del meu pare, ni al destí, ni a Catalunya, en aquest document traspasso tots els meus drets d’assumpció a la presidència de la República Catalana a Artur Mas i Gavarró. És molt millor que jo i en el fons el país m’ho agrairà eternalment. Ara però, la meva neurona boja és pregunta com és dirà la nova i flamant República:

-                                                                                 -    República Catalana?
-                                                                                 -   Catalunya?

Jo opto per la primera, però si et plau Mas...que el Govern sigui el de la Generalitat de Catalunya. Ens ha costat tant... No lamento pare el teu error, tenim la llibertat a tocar i és tant dolç el seu flaire...

    


Lloc web d'aquesta imatge
Cimera Pedralbes Artur Mas Artur Mas durant la cimera anticrisi.
ara.cat

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

No importa haver-se equivocat quan les notícies són bones. El teu pare segur que es delia per equivocar-se en aquesta qüestió!

Encara hi ha gent (independentista) que desconfia d'en Mas. Però jo, digueu-me ingènua si voleu, ara hi confio. Sense ell seria impossible.
I els petits partits que només fan que dividir el vot, al menys s'ajuntessin per a les eleccions... si no són capaços de fer-ho, aleshores... ells sí que no són massa de fiar!

Carles Casanovas ha dit...

Crec que tothom és de fiar Carme. No hi sobra ningú i tots som imprescindibles en aquesta tasca que ens espera. Apart del el nombre de diputats, és molt inportant saber de una punyetera vegada, quants som els que volem la nostra República. Posem-hi una mica de broma, podria ser República del Principat de Catalunya...o no.

Assumpta ha dit...

Jo estic també en un estat d'il·lusió, emoció, ansietat positiva... Jo hi crec, crec que en Mas és totalment sincer! :-))

Tinc posada sota la capçalera del Petit Blog aquesta frase que en Mas va dir ja fa temps: "El dret a decidir d'un poble és l'exercici de la democràcia en estat pur. A qui fa por això?

Visca Catalunya!!! :-))