Ha tornat el sol, que és ca nostre
i les muntanyes dibuixen
pins i bardisses,
L’home del temps,
després del desastre
de l’economia diu que els freds,
ja són aquí i que seran molt llargs.
Voldria creure’m a algú,
però després de tanta, tanta mentida,
no me’ls puc creure,
per que acabo de descobrir,
que no saben cap on van
ni saben que han de fer.
Demà al mati, quan obrim
la porta del viure,
què farem per a seguir...?
No podem pas tancar
amb pany i forrellat,
els camins que han estat
bons, honestament bons...
massa bons i sense enganyifes,
la nostra forma
de conformar la vida.
És la segona vegada
que em foten
els calers i sobre tot
la il.lusió pel treball
i per la vida...
ara, sóc massa vell
i no em queden més forces...
Deixaré portar-me
per les circumstàncies
i atravessaré, si puc el tros,
del pont de la vida,
que resta,
fins arribar a l’altre riba.
El pont es belluga, cauré ?
i les muntanyes dibuixen
pins i bardisses,
L’home del temps,
després del desastre
de l’economia diu que els freds,
ja són aquí i que seran molt llargs.
Voldria creure’m a algú,
però després de tanta, tanta mentida,
no me’ls puc creure,
per que acabo de descobrir,
que no saben cap on van
ni saben que han de fer.
Demà al mati, quan obrim
la porta del viure,
què farem per a seguir...?
No podem pas tancar
amb pany i forrellat,
els camins que han estat
bons, honestament bons...
massa bons i sense enganyifes,
la nostra forma
de conformar la vida.
És la segona vegada
que em foten
els calers i sobre tot
la il.lusió pel treball
i per la vida...
ara, sóc massa vell
i no em queden més forces...
Deixaré portar-me
per les circumstàncies
i atravessaré, si puc el tros,
del pont de la vida,
que resta,
fins arribar a l’altre riba.
El pont es belluga, cauré ?
Foto: Francesc
8 comentaris:
Esperem que no caiguis, Carles, a vegade s és el millor que podem fer, deixar-nos portar per les circumstàncies.
He pres el poema que m'has deixat al meu blog, com una resposta poètica, l'he continuada al post amb un tercer poema... Gràcies, queda com una mena de conte.
Ara ja ho diuen fort. Els ha costat dir la realitat que vivim, però no faran res per arrassar als culpables, no sé si pensar que ... son per allí xupant xiclets./ Bon poema això del pont ni el de la Constitució, potser és més una aumedina que un pont, per que tot velluga.Anton.
Ves per on, Carles, sense proposar-t'ho, m'has pagat amb la mateixa moneda. Tú també m'has despertat vells records, doncs vaig vuire a Montgat fins als 18 anys i amb l'escola pujavem a Tiana sovint(a La Conreria) .Gràcies per mirar les meves fotos.
Fins i tot, si vas viure a Montgat,
podria ser, si vas anar a l'escola
Mireia, que fossis alumna de la meva dona, la Mª Dolors que feia català,
en sóc content de saber que hi ha
algú que hagi fotografiat, les antigues instal.lacions de Los
Castillejos. Gràcies !
Difícil és, la nostra vida.
I som també a sota zero.
Sola. Bona cap de setmana, Carles, malgré tôt.
Podria ser que coincidís a l'escola amb la teva dona, jo vaig anar-hi dels 11 mesos fins als 18 anys, imagina't la de records que hi guardo!!
El mon Tere, és un "pañuel"...
En el proper Post hi podràs veura
la nostre Tiana, en un dia de pluja.
També deus conèixer els meus quatre
fills : Jordi, Roger, Oriol i Idòia.
caure tú? au vinga home, que coi has de caure tú... o poder si? mmm pillastre!!
Publica un comentari a l'entrada