dissabte, 7 de març de 2009







M’ha arribat una carta de Sevilla del 16 d’Agost de 1929. De fet, no és una missiva dirigida a mi, sinó al meu estimat pare, que en aquell temps estimava a la seva estimada Maria –la seva promesa-,que després va ser la seva esposa, i el 7de Maig de 1942 va ser la meva mare.
La carta esta datada a Sevilla car els avis, van anar-hi amb els quatre fills, amb motiu de la primera Exposició Universal de 1929. Com podeu veure érem una família molt aprofitada, el paper porta la capçalera de la “Jefatura de Obras Públicas”. Les cartes arribaven i encara no hi havia Internet, ni els Blogs, ni E-mails. L’avi, era funcionari , era “Jefe de Negociado de la sección de Multas”.
Fixeu-vos com l’avi en José Palop y Juan, tracta al que ha de ser el seu gendre: “Mi muy querido amigo”, amabilitat, delicadesa, respecte...
La mama no hi signa, les seves cartes més íntimes i apassionades, no es podien barrejar amb la correspondència, anaven en sobre a part. Un dia quan sigui més vell, potser les buscaré.
Fins ara no m’he atrevit, no he gosat a trencar els silencis, ni les intimitats dels
pares... dieu-me, ho haig de fer...? En tinc dret...?

8 comentaris:

Assumpta ha dit...

La meva mare té un tresor semblant al teu :-)

T'ho explico?
Si trobes que s'ha fet pesat m'ho dius amb tota sinceritat, és que a mi em costa això d'escriure de manera breu :-)

La meva mare va néixer l'octubre de 1933, era la petita de set germans... al juny de 1936, quan encara no havia fet els tres anyets, va morir -de part- la seva mare (la meva iaia Maria). Ella no en té cap record, clar...

La meva iaia va morir amb 37 anys. El petitó també va morir... no varen poder salvar ni a la mare ni al nen.

Tres anys després (mig aconsellat per les seves germanes) el meu avi es va tornar a casar. La seva segona esposa també era viuda però no tenia fills... Ella va ser una autèntica mare per la meva mare i els seus germans (trobar-se de cop amb SET FILLS!!... ja havia de ser valenta, ja) i jo sempre la vaig tenir com la meva avia (la meva iaia Enriqueta, va morir quan jo tenia dotze anys)

Fa uns anys no sé quin dels meus tiets va trobar un munt de papers i fotos velles i allí van aparèixer cartes dels meus avis :-)

Del meu avi i la seva primera esposa, la mare de la meva mare, l'avia Maria.

Serian més o menys d'un any abans que ella morís... per alguna rao ell era a Barcelona treballant i ella al poble amb els nens més petits (crec que algun havia estat malaltó i allí es recuperava més aviat... no sé)

La qüestió és que les cartes de la meva avia són una meravella. L'avia Maria escrivia amb una dolcesa, amb un redactat preciós... eren cartes d'una dona absolutament enamorada del seu home... on tan sols li parlava de la vida que duien allí i com es trobaven, però on el vocabulari utilitzat desprenia "amor" per tot arreu...

La meva mare és feliç d'haver llegit aquestes cartes... i me les va deixar llegir a mi i jo sóc feliç també d'haver-les llegit.

Estic segura que mai m'hagués atrevit a llegir-les si els meus avis fossin vius...
El meu avi va morir l'any 67, la meva avia l'any 36... allí on son ara estic convençuda que, no tan sols no els hi importa, si no que estan contents que ho haguem fet.

La meva mare, ha recuperat una mica de la forma de ser, de parlar, de viure de la seva... l'ha pogut conèixer llegint aquests papers...

I jo he sentit admiració per una avia absolutament desconeguda per a mi, de la que tan sols he vist dues fotos... i que no tenia ni idea que fos capaç d'escriure d'una manera tan bella, d'expressar vivències i sentiments d'una manera tan maca :-)
I, clar, el que escrivia... era el que vivia...

merike ha dit...

Les cartes velles són boniques.
He trobat les cartes del meu pare durant el temps de guerra i són molt meravellosos. Veure com eren els temps de dolents i com estaven separats el primer 40, els millors anys de la seva joventut.

rebaixes ha dit...

Carles, hi han coses que es molt dificil d'aconsellar, hi han els sentiments de cadascu que volem o no que es descubreixin, i crec que és molt personal.
La meva mare, que va viure fins als 97 anys ens va deixar escrit l'història de varies generacions que ho havia explicat a rtots infinitat de vegades, i, als 93 anys ( potser en tinc una mica de culpa) ella ho va caligrafiar. Després el meu fill ho va passar tot amb bastanta dificultat i amb escrits meus aclarint i adjuntantva fer un llibre per la famìlia. Aixì sabem els avatars, bons i dolents que ens han succeit
en l'arbre geneológic fins al 1575
Fer -ne us indiscriminat i esbambolar-ho jo no ho he fet.
I en quan al meu pare,a ell li agradava molt escriure també tenim infinitat de coses que son la seva vida, les seves lluites per fer el bé, en fi... Quasi em poso trist. Perdoneu.Anton.

Carles Casanovas ha dit...

Assumpta, Merike, Rebaixes, probablement us en faré cas i comenceré de mica en mica, i men aniré en principi a publicar en el meu Blogg,les cartes d'amor del meu avi Miquel Casanovas i Torrebadell a la meva avia Mariona Riu i Crosi cap a la fi del segle XIX i principis del XX. Son cartes, que fa temps que em tenen subjugat per la seva tendresa i perquè demostren, que en cuestió d'amor i sentiments res a canviat en un segle.

Assumpta ha dit...

Hola!!

Ai, potser no ho vaig entendre bé :-)

Jo creia que preguntaves si tenies dret a llegir-les :-)) i, clar, jo penso que sí, per suposat... i ara em sembla que el que preguntaves era si les podies publicar...

Doncs... la veritat és que pensaria... ¿tu que creus que dirien ells? si creus que no els importaria, llavors sí... si creus que preferirien que no ho publiquessis al blog doncs no... És més complicat :-)

merike ha dit...

Estic desitjant! Abraçades!

HADA ISOL ha dit...

tens la clau...

http://elblogdeisabelhada.blogspot.com/

Carles Casanovas ha dit...

HADA ISOL...com és que vens de tant lluny ?, a l'altre banda de la "marocéana", estic fent l'arbre geneològic de la meva família, i pel costat de la meva esposa, també arribo a L'Argentina.
Espero tenir la clau, la capacitat i el temps. Ves-me seguint !