divendres, 27 de febrer del 2009

LA PRUNERA DE CAN CALÓ


Just tenia cinc anys. A Can Caló, tenien un cirerer i una prunera. Als nostres peus, s’estenia el Clot de Sant Feliu, a darrera, Can Estrada i davant Cal Monjo i les masies de Can Aguilera i Can Francolí, més amunt a la dreta, sota el Puig D’Aguilera, donant camí cap a L’Anoia i la Conca d’Òdena... Les prunes de la prunera, són tant abundants que ses branques s’han d’apuntalar, perquè s’esqueixen i acaben per trencar l’arbre. Les prunes de Can Caló, són nèctar...
Pare, què és nèctar? era la primera vegada que escoltava aquesta paraula, i el meu pare que era un bon mestre; vençut republicà, després de pensar- s’ho una miqueta, va dir-me, són com mel, oi...?

Si, papa.

Castellolí, estiu de 1947.

dijous, 26 de febrer del 2009

TARDA MONÒTONA


Els vidres estan nets,
i la calitja no pot tapar
el perfil de l’horitzó proper,
ni la ratlla fugissera
de la fi del món.

De la mediterrània mar,
només queden esperances,
de mai i de sempre,
de sempre passat
i d’un mar blau,
que es difumina –just a la ratlla-
sota els meus peus,
mentre els pardals piulen,
tímidament
i, els vehicles lluny,
per l’autopista
s’allunyen silenciosos,
amb cadències de tarda baixa,
i neguits, de qui arriba molt tard.

Ni un bri d’aire,
només el brogit monòton
de l’ordinador,
que de mica en mica
es va morint... la son.

dilluns, 23 de febrer del 2009

LA TEVA RESPIRACIÓ


Avui, ara, estem entrant
cap el futur i del passat,
només sento, l’alè al clatell,
empenyent-me amb força
a uns nous horitzons,
plens dels blaus
i flors violetes, que ara
inunden el meu jardí,
omplint-me el terra
d’una catifa còmode,
dels temps que no tornaran.

És fàcil pensar
... des la perspectiva,
amb un horitzó segur
i un passat – que sabem –
és inexorable.
Inevitable i joiós.

Demà, quan les violetes
demanin sortir a respirar,
i l’aire de matinada,
bufi suaument,
sobre els turons del Maresme,
jo hauré sortit
a cercar el teu vent,
davant la teva boca
i hauré robat el teu desig...
Seré l’amo del teu amor...
i jo seré el teu esclau.

Per sempre aimada,
fins el nostre bosc,
fins a la fi de la nostra... primavera.

diumenge, 22 de febrer del 2009



MENTRES FLOREIXEN LES VIOLETES

Ara que tenim un equip correcte, per fer còpies i reproduccions de fotografies i documents, m’he posat i he començat a posar ordre al meu despatx. “Servavit ordinem et ordinem servavit te”, deien els nostres ancestres, els romans. No és fàcil, car els meus virtuosos pares i el seu molt honorable fill, no hem estat distingits per la virtut de l’ordre.
Passos a fer :
1-Mirar i remirar i mes o menys classificar fotografies i documents.
2-Decidir-se després de la tria, que s’ha de guardar i el més difícil,
què s’ha de llençar. Qui sóc jo per llençar res... per fi em
decideixo i “que salga el sol por Antequera”.
3-Només passaré el rasclet, per la meva memòria. No llençaré res
de pares, avis ni segona generació enrere.
4-Ara amb la meva esposa, som els darrers dipositaris de la
nissaga. N’hem de ser responsables, tant com puguem, fins on
ens permeti la memòria i la responsabilitat amb els avant passats.

divendres, 20 de febrer del 2009

LA CAMPANA RECREMADA


Aquesta campana és la història,
de la cremada d’una església
i el principi d’una guerra,
d’un poble de l’Anoia,
no era pas una campana del campanar,
era de la porta de la rectoria.

Era de la porta del capellà,
on anaven a demanar ajuda
o el consol del desesper,
o perdó per uns pecats inexistents
solteres i casades,
banyuts i decebuts,
conformats i desesperats
de luxúries d’amors,
d’impossible realització,
d’amors desitjats
d’amors incomplets...
i d’altres callats, silenciats
i moltes vegades violents,
amb la complicitat del “amén”
i l’amor, d’unes dones,
les passions d’una església
massa allunyada
i un confessionari,
massa proper i de sotanes,
i faldilles amb olor a ranci.

Això era el Juliol del 36,
ahir farà 1000 anys,
tant a prop
que fan venir esgarrifances,
i sembla que els odis encara,
siguin atiats per la incomprensió
d’uns i altres i per la Cope,
que no para, ni vol parar.

Mentre encara, hi ha qui confon,
l’església amb l’Evangeli
i La Cope amb el sentiment
de la vida i l’esperit cristià.

“La vida es una tómbola...Tom, tom, tómbola” !
Que Javé ens ajudi,
Ell en sap des de David
d’aquestes carnals passions
i d’aquests pecats que són
fonts de vida
i massa vegades de la mort...

dimecres, 18 de febrer del 2009

L'EVANGELI SEGONS LLUC


Pare, he pecat contra el cel i contra vós; jo no sóc digne de ser anomenat fill vostre. Però el pare va dir als seus servents: De pressa, porteu la roba millor i vestiu-lo i poseu-li un anell a la mà i calçat als peus, porteu un vedell gras i mateu-lo; mengem i celebrem-ho, “perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida; s’havia perdut, i ha estat retrobat”. I es posaren a celebrar-ho...

Avui he obert els Evangelis, com alguna vegada faig... sempre se’n treuen conseqüències. Perquè és un llibre d’amor i de proïsme, sempre en surts enriquit. Sempre se’n treu la positivitat. Els temps passen, però l’herència dels nostres pares, encara que a alguns els hi sembli rància, rau en el fons del nostre esperit, en el pòsit de les essències de la nostra civilitzacio i cultura.

És una llàstima no voler aprofitar el llegat d’amor que ens deixa en Lluc i d’altres seguidors de Crist, i de la Casa de Judà, encara que Lluc no va ser jueu sinò d’Antioquia, més al nord. Això us ho diu un que no està segur de rès, ni tant sols de la seva ànima, ni dels jueus, ni de la casa de David. Només estic plenament segur d’una cosa, de l’amor i de la família: La meva Nissaga.

És una llàstima que ara ni jueus ni àrabs, siguin capaços d’entendre’s, seria tant fàcil, son tant aprop...només els hi sobra la llei talmúdica, els hi falta amor, ull per ull, dent per dent
Del Google:
San Lucas350 x 348 - 54 KB - gif
www.churchforum.com!

diumenge, 15 de febrer del 2009

OPTIMISME


Estic neguitós.
Aquesta nit passada,
entre l'albada i el meu cor,
s'ha fet llarga.
Una espera,
plena de mals averanys,
curulla de neguits, de somnis,
de punxades i de ganes
de viure els vostres moments,
compartint encara
tots els temps
que quedin per viure,
malgrat els dolors anginosos
i la collonada d'una cardiopatia,
que no em preocupa,
però deixa el dubte
en aquest cos
que no sap si viurà
i la meva ànima,
que estúpida no vol morir.

Val més viure,
que sempre quedarà
temps per volar
per sobre el meu Rocar,
ple de primaveres verdes.

Foto: Tiana.- L' Alegria
Oriol

divendres, 13 de febrer del 2009

CA N'ESTEVENET DE PALAFOLLS



Avui hem anat a passejar per La Costa Brava els tres amics de sempre, en Cisco, l’Enric i jo. Amistat des dels setze anys, ara en diuen de pedra picada.
Hem anat a dinar a Ca l‘Estevenet a Palafolls. Na Maria la mestressa, va morir ara ha fet dos anys, el seu fill n’Esteve a encarregat a son pare, que triï les mongetes seques una per una, que hi havien dins d’un garbell, no n’hi ha d’haver ni una de corcada. En un racó del que abans era el celler, el vell Esteve amb un sedàs i amb molta cura i paciència, va fent passar les mongetes del ganxet, que després ens menjarem, una a una, quasi bé amb por de no molestar. Són com cervellets.....suaus i bons. S’enganxen al paladar, gust de terra, gust de mar, de cel blau i de castell medieval. Ja no sóc jove, em costa de pujar fins a dalt. Sort de N’Enric i en Cisco, que van més lleugers de pes i m’hi recolzo per baixar. És tota una sort tenir uns amics com ells.

Després, com iaios hem anat fins a Lloret, Tossa de Mar i Sant Feliu, tot un viatge de jubilats, un dia d’hivern. Que n’ets de maco Cisco, t’estimo Enric.

diumenge, 8 de febrer del 2009

DIUMENGE AL MATÍ I SERRAT


És diumenge matí,
la meva estimada ha posat
un disc CD d’en Serrat,
i jo com un tonto
estic plorant i quasi be bavejo.

Definitivament soc un sentimental...
“Pero, cada quién
es cadacual”... i jo soc així, amic de la mili,
per tu ploro i penso,
quan a Castillejos
ens reuníem al capvespre,
a la teva tenda
i ens ensenyaves
a cantar cànons.

"La trompeta ens desperta...
Taratoriro riro ra !
i el clarinet i el clarinet,
fa dua, dua dua net"...
fins que la trompeta
tocava Fagina
i a formar... a sopar,
que estem cansats.

“Temps era temps” Joan,
Joan de caqui
Amb gorra capada
de "caloyo" i “de espíritu militar
y guerrero.”

Saps ?
He tornat al Campament,
i fa pena tant sol,
sense tu i cinc mil
més com tu i com jo,
aprenent l’art de la guerra
que tant ens ha servit,
per tirar endavant
la nostra vida.

Ara ho fan els Hondurenys,
els Colombians
i tants i tants disposats,
a deixar “hasta vuestra
última gota de sangre,
en defensa del Honor Patrio
y la dignidad de España”...
Temps era temps, Joan.

FOTO: Del Google

dissabte, 7 de febrer del 2009

ELS ORÍGENS I LA IDENTITAT


En el meu racó, en la meva mansarda, hi tinc guardada l’història del meu país, de tots els meus, de la meva pàtria. No és pas una història qualsevulla, és la història d’uns objectes, que per l’atzar han anat a parar a mi, sobre tot per la meva tafaneria i la desídia d’altres. Probablement quan jo no hi sigui, es diluiran entre la foscor del temps i el tansemenfotisme dels hereus que vinguin darrera.
Tinc dos objectes, especialment estimats. El primer és una destral de sílex de com a mínim fa 8000 anys, en plena prehistòria. És una peça no pas única, és una eina bonica que qui sap, quants caps ha obert. N’he trobat la fotografia d'una d' idèntica al Google imatges. Devia ser d’importació i feta en sèrie en terres continentals... és però autèntica i com podeu veure sembla nova, com sortida del taller. Llavors ja hi havia comerç d’armes. La van trobar a Castellolí, dins d’una tomba amb un esquelet, amb unes gerres de ceràmica. Sembla que qui ho va trobar – decebut –per la manca de cap tresor va llençar la terrissa, perquè no“tenia“ cap valor! ! Us estic parlant de la meva infantesa, ara farà seixanta anys, quasi quan les gallines pixaven...
M’estimo aquesta peça per tot el que representa i perquè em parla d’uns temps tan pretèrits, que m’és difícil copsar, fins on hem de buscar les nostres arrels i si val la pena ocupar-se dels nostres orígens, de la nostra identitat, ara que sembla que es perdin.
L’altre peça que tinc hi estimo, és un troç de teula de terracuita d’argila, que per més que em trenco el cap pensant en el seu servei, no m’en surto de
treure-li l’origen. Podria ser un tros de teula tortugada, però la part interior sembla com si tingués o estigués tacada de sutge... per la curvatura sembla una teula actual, però per les rebaves interior i exteriors, també podria ser una olla... tot un misteri. Potser, que si un dia sé l’origen, em treuré un pes de sobre.
La setmana que ve aniré a Cal Patxó... procuraré fer les fotos dels atuells dels pagesos del segle passat i del altre, així com també saber-ne els noms.

dimarts, 3 de febrer del 2009

L'ALBADA


Ha començat l’albada
i tot just quan surt el sol
i Can Roca desperta,
ronquen els tractors
amb els udols dels gossos,
m’aixeco i admiro
l’obra del bon Déu
i la sintonia dels vermells
per damunt de la mar plana.

Encara sóc viu
i els meus ulls tenen
el do de veure-hi
i el meu cos l’afany
per desitjar
una altra matinada.

Al·leluia, sóc viu
i vull viure un altre dia
al vostre costat,
els que esteu lluny, lluny
i els que esteu a prop millor,
sempre estaré
a casa vostra
i m’hi posaré només
si així ho desitgeu...

Però és que us estimo tant
amics meus desconeguts,
amics sense interessos,
amics de fidelitats compartides,
amics de complicitats desconegudes,
us estimo a tots...
ara que acaba la matinada,
ara que acaba de sortir el sol.

diumenge, 1 de febrer del 2009

DIVAGACIONS DE L'ALTRE COSTAT DEL VIDRE


No voldria pas amor
que el teu oblit,
fos la norma de la meva
absència volguda,
i la voluntat del teu avorriment.

Ja sé que són molts anys,
per mi no han estat pas balders,
però reconec
que potser la meva companyia
pot estar una càrrega,
un entrebanc pel teu viure
i pel costum
d’un dia darrera l’altre.

Potser, és el patrimoni
de un home
massa vell
per ser jove
i massa estúpid,
per voler encara somniar.
Però sóc així, tant jove
carregat amb el llast
de la vida.

Massa vell per a somniar.
Massa jove per ser vell,
El meu Rocar n’és el testimoni.
Fins demà... fins ara amor meu..

S’acosten planers núvols baixos
I per a mi, sempre tu,
des de la meva feblesa
també amb timidesa, t’estimo.

Foto: Marta