L’ESPASA.

Poldu, fes-me una espasa,
ha entrat l’enemic,
que no vol ser el meu amic,
i que no vol compartir la pàtria.


Poldu, encara que sigui de pi,
amb fusta nova de Castellolí,
dels boscos que no són els meus,
dels boscos que només són els nostres,
amb la fusta de les seves soleies,
fes-me una espasa.

Plantarem cara en terres del mildiu,
on es guanyen les batalles,
on les soleies secanes,
on abans entre els marges
s’hi conreuava el vi.

Poldu, desperta’t,
fem camí
i desperta la serra,
que s’acosta l’hostil
que no estima la terra.

Poldu, fes-me una espasa de fusta,
que amb tu, aniré a guanyar la guerra.
Desperta’t amic meu...
anem a defensar la nostra carena.