1947.- Estàvem a finals d’octubre i feia fresca. El senyor Carlus encara no havia muntat l’estufa de llenya amb tubs de llauna fins la teulada i, en Poldo encara havia de tallar la fusta amb tacs menuts amb la seva serra sorollosa. L’estudi estava net, gris i pobre. En Josep Maria, que era dels grans, ens deia als més petits...(un any menys), que els Reis no eren de veritat, que tot era una gran mentida.
Que no Josep Maria, que no. Que a Igualada, la mare m’hi va portar l’any passat i n’hi havien tres que anaven a dalt d’uns carros grossos, que en diuen carrosses... són maques tu!
Són mentida, tot és una gran mentida dels grans, per enganyar-vos. - va replicar en Joan, que també era dels grans.
El mestre ho escoltava i rumiava.
Aquest any passaran els Reis per Castellolí.
Que no pot ser, mestre, que jo ja sóc gran, que el meu pare m’ha dit que...
El Senyor Carlus us promet que el cinc de gener, a les sis del vespre, passaran els Reis. I prou, que hem de continuar la classe.
El mateix vespre, al voltant de la taula del menjador és reunien els del Quadre Escènic.
Que no, que no. Que no és possible muntar una bogeria com aquesta en un mes i mig, que no tenim pessetes! - Deia en Vicenç de cal Fogoter- tot posant-se la ma al cap-, com solia fer.
Però és pot fer Vicenç, digué en Joan de ca la Coloma. Que si, que vindran els Reis.
La Mercè i la Pepita van ser les encarregades de telefonar l’endemà amb en Zabala, que era el que ens llogava els decorats i disfresses pel teatre. El dissabte sobre, el pare i en Joan van anar a Barcelona, a veure el vestuari que volguessin. Van tornar el vespre amb l’Hispano de tres quarts de nou. Venien carregats amb tres fardells grans, que feien olor a ranci i a naftalina. Eren els vestits per vestir els tres reis... magnífics, increïblement bells, amb pells i “sobretodus” d’ermini i corones de veritat amb brillants i maragdes i perles i ors, i un turbant de sedes d’orient amb plomes d’estruç. Era un miracle. A en Joan li brillaven els ulls, el pare plorava i en Vicenç deia...collons, collons, collons...
També hi van trobar els vestits dels patges, més macos encara que els dels reis, doncs eren els que feien servir en “El Liceu” quan feien l’Aida. I com que feia tant de temps que no és representava... els enviarien la setmana sobre per recader.
Era necessari fer-la grossa i es van organitzar. De carrosses no ens en faltarien, i no en van faltar. Els carros ben guarnits amb ginebrons, grèvols i boixos amb boles vermelles, serien els trons de ses reialeses. Les joguines es van portar casa per casa, i pujades amb escales pels patges, fins a les finestres i balcons dels primers pisos.
En Manolo, el pastor de cal Carnisser amb ulls oberts com a taronges, va restar mut i estorat, agafant-se tota l’estona darrera la carrossa d’en Melcior, el Rei Blanc, fins arribar a l’Església on s’hi va agenollar, mentre es treia la seva boina eterna. Només es va aixecar per anar a besar el Déu fet nen.
Feia fred i els estels brillaven. Glòria a Déu en les altures i pau a Castellolí. I la bona gent cantava el “Desembre congelat confús es retira”...i feia un fred que pelava. Des d’aquell dia crec en els Reis i això que sóc republicà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada