HIVERN, 1947.

Feia vuit anys del desastre
i feia fred a Castellolí
i feia fred a les ànimes.
Patates amb topina
i mig petricó de llet espessa
de la vaca de ca la Marieta,

Els teus tremolins,
el teu plor contingut,
amor i tensions,
tensions amb amor.
Les teves alumnes
encara somriuen el teus somnis
i es van apagant com candeles...
com tu, es van extinguint,
sensa brogit.

I tu, mare republicana
romàs al mig de totes elles,
entre la teva ràbia vençuda
i el teu amor pels infants.

L’ESPASA.

Poldu, fes-me una espasa,
ha entrat l’enemic,
que no vol ser el meu amic,
i que no vol compartir la pàtria.


Poldu, encara que sigui de pi,
amb fusta nova de Castellolí,
dels boscos que no són els meus,
dels boscos que només són els nostres,
amb la fusta de les seves soleies,
fes-me una espasa.

Plantarem cara en terres del mildiu,
on es guanyen les batalles,
on les soleies secanes,
on abans entre els marges
s’hi conreuava el vi.

Poldu, desperta’t,
fem camí
i desperta la serra,
que s’acosta l’hostil
que no estima la terra.

Poldu, fes-me una espasa de fusta,
que amb tu, aniré a guanyar la guerra.
Desperta’t amic meu...
anem a defensar la nostra carena.

EGO SUM LUX

Després de molts anys, estic redrescobrint la meva Barcelona, de la mateixa manera que la vaig descobrir l’any 1958, es a dir caminant i amb Metro. Fins i tot hi ha línies que són iguals, han canviat els cotxes, s’han remodelat les estacions, però Rocafort continua sent Rocafort i a Plaça Espanya hi ha el mateix batibull de gent que fa cinquanta anys. És reconfortant que després de tant de temps, no em perdi, sàpiga arribar tot solet al Palau Nacional i tornar a visitar el Museu d’Art Romànic més important del món.

Fa anys vaig indignar-me per “l’expoli”, que Barcelona havia fet als pobles del romànic, Taüll, La Seu, la Ribera de Cardós, Boí, etcétera. Ara, en dono gràcies, perquè si no hi hagués estat, probablement les pintures, haurien esdevingut furtades, malbaratades, destruïdes per la manca de mitjans i per la cobdícia de compradors i dels capellans que les venien.

Al MANAC, ho tenen impecable, restaurat, net, ordenat, polit i sobre tot vigilat. Com que per ciutat feia molta calor, portava una botelleta d’aigua mineral. No me la van advertir a l’entrada, un cop a dins una vigilant amable i seriosa va dir-me que no estaba permès. Jo la vaig entendre, té raó, gràcies ara la llenço - li vaig dir -. No cal posi-se-la a la butxaca i no la tregui fis que arribi a fora.

Ahir vaig descobrir també el Gòtic Català... magnífic, una mica trist, molta gent a l’olla, molta gent a la graella, serrada, esquarterada, als cels, als inferns i esguards d’infinit per sobre parpelles, però colosal, el treball de restauració ha estat perfecte. Hem d’alegrar-nos que s’hagui fet una feina tan perfecte.

Pantocràtor: del Google

ESTIMAT XAVIER, ALCALDE DE BARCELONA

Avui he anat a la teva Barcelona, a passejar i gotjar de la caloreta de la primera hora de la tarda. Estaba una mica plena dels amics del Papa de Roma, que anavan cridant com esperitats, Al.leluia i d’altres expressions, que jo diria que eren un xic exagerades. Anaven en grups i cada grup, tenia un cap de colla amb una bandera, perquè no es perdessin.

Eren d’importació, italians entusiastes. Els caps de colla eren negres, vestits de negre, amb “clergimens”, colls de blanc encarcarat i passat de moda. Viva il Papa !... Si noi, que visqui molts anys, no seré jo qui li vullgui cap mal, però m’ha semblat tot un xic artificiós.

Però torno al meu assumpte. He deixat el cotxe al carrer Bruc quasi cantonada Mallorca, he intentat treure amb targeta Visa un tiket de zona blava, en una màquina d’aquestes que quasi ho fa tot. No he tingut èxit, l’artilugi no ha acceptat el plàstic que li oferia.

L’aparcament de totes maneres estaba buit, semblava que no pogués ser tanta felicitat. He tancat el vehicle i m’he anat a veure més italians i alguna que altre russa al Passeig de Gràcia. Es pot dir que he disfrutat de dues hores llargues de felicitat. Hossana, Hossana...i visca la Pepa!

He tornat cap a la meva Tiana. Quan he deixat el cotxe a la cotxera, he vist que el parabrises dret, subjectava hàbilment un avís de futura multa. M’he emprenyat com una mona que s’emprenyi. No penso presentar recurs, però et juro Xavier Trias, que mai més tornaré a Barcelona i si vens per Tiana vigila les multes.

Cordialment cabrejat,

Carles Casanovas.

RETORN

He tornat de la foscor de la malaltia.
Des que l’home, el noi d’esguard
cristal.lí, amb bata blanca,
va dir-me: hidrocefàlia,
amb ganivets de llum
ha tallat el meu inexorable destí
amb espurneigs enlluernadors
de coves blaves
i de neurones neuronals.

I puc caminar i camino,
fins al meu Rocar,
fins a Montgat,
fins a El Masnou,
fins Badalona
al carrer del Mar.

I ara que puc cridar, crido
i estimo l’estimar
i m’estimo la vida
i el plaer de pensar
i de cercar amb tots vosaltres,
el meu camp petit d’eternitat.

Del Google:

hispasonic.com

2309 × 1732 - por NIBIRU -- TRIP

EL PASSAT

El passat, l’avui, i el futur son una mateixa cosa. En Einteins ja ho ens ho havia dit a principis del segle passat. Ara a principis del tercer mil.leni, m’assabento que poden coexistir al mateix temps. Que el temps pot tenir molts ritmes i que la mort o la vida, son circumstàncies que poden ser paral.leles i que no són immutables.

És agradable descobrir això, mentre furgo la meva història i la dels meus. Això, no desdiu les poques creences religioses que encara tinc, sino que fa entroncar-les amb la física i amb els esperits dels que m’han precedit i amb les ànimes, encara blanques, dels que vindran.

És reconfortant el saber, que físicament és perfectament possible, trobar-nos amb els sers estimats i poder disfrutar de la seva companyia i el seu consell.

De fet ara, amb aquesta dolça bogeria que ens ha agafat a la meva dona i a mi de cercar les nostres sagues, ens hem posat a passejar per on ells havien passat, sentir el que ells havien sentit, estimar allò que ells estimaven i mirar tot el que ells havien esguardat. Hem descobert molts sediments, hem fet nàixer moltes fotografies i documents, encara no hem descobert el futur... però és que l’estem fent nosaltres a cop de sentiments.

Foto: Arxiu Carles Casanovas