diumenge, 21 d’octubre de 2007

EN MARAGALL

Jo de fet, no he estat mai un Maragallista, no l’he votat mai, però sempre ha estat la meva segona opció en la rebotiga personal i fins ara secreta. La seva imprecisió, barrejada amb la tristor seriosa de la seva mirada, tenen un quelcom atractiu, un quelcom subjugant. Tant li fot les seves Maragallades, tant li foten les seves fugides en davant i sovint , els seus bons i mals humors. Tant li fot, és en Pascual .
De totes maneres, és un polític que mai s’ha cregut que realment ho era. Ell està per sobre de la política, per que ell, com el seu avi es un pensador, un filòsof, un poeta. El seu cap, corre més que la realitat en la qual viu i els esdeveniments no el poden seguir, i quant arriba el fet pensat, el seu cervell, ja esta dues passes més endavant. I tornem-hi. Es una mena de “ritornel·lo” constant. En Maragall no ha tingut mai la sort de tenir al seu costat, uns col·laboradors que estessin a la seva alçada i sabessin comprendre el personatge que tenien al costat . Ni en Raventós, ni n’Obiols, ni en Narcís Serra han estat capaços d’entendre que en Pasqual té l’ànima de poeta i pensador visionari.
Realment, és un desastre la seva malaltia, ens perdrem el gran visionari del socialisme català. Només li desitjo, que no es deixi entabanar per en Zapatero ni per les idees d’un Partit europeu, que no el portarà –penso– enlloc. I que lluiti per la seva salut. Tots estarem amb ell.
Que pensi com arreglar Catalunya des de la perspectiva del temps, - l’altre dia el meu fill Oriol, que és molt savi, va dir-me :
- Vols dir que en aquest país no trobaríem a deu persones sàvies que podessin planificar i pensar, què s’ha de fer en els propers deu anys?
Salut, Pascual!