dimecres, 5 de desembre de 2007

NO ÉS UN “CHOLLO” SER DÉU

És difícil ser Déu, és impossible, ja que jo no sóc perfecte. Sóc absolutament ignorant i no sé ni tant sols, el que diré a la fi d’aquesta reflexió. Només sé, que tinc la necessitat d’escriure i dir en aquest instant del viure, el que penso.
En primer lloc sóc viu, sóc una persona amb un cervell que intenta pensar. En aquests moments, no tinc ambicions personals ni desigs de perpetuïtat. La idea de la mort no m’altera, ni em fa por, al menys per ara, tot i que sé, pel meu tipus de malaltia que em podria arribar en el moment menys pensat.
La meva pervivència, són els meus fills i els meus néts. Ells són el meu llegat, la meva projecció, la meva Pàtria. Tot el demés, és la història que s’oblida, es panseix i a la fi, es fa rància. Els meus amics, sé que dins l’escala dels propers temps, aniran desapareixent i com jo, es diluiran en l’espai. A la fi d’una o dues generacions, formaran part de la història difosa, podríem dir de la cultura comuna... de la tradició. La meva família són els meus fills, néts i esposa. Són la cosa més meravellosa que m’ha pogut succeir. No necessito més. I tal com són, amb tots els seus defectes, per a mi, són perfectes. Són ells, inclosa la cunyada amb les nenes, els que han conformat i perfilat la meva existència i els hi dec tot el què sóc i tot el que hem conforma. No demano res més.
En segon lloc tinc la voluntat de deixar una minúscula petjada. Serà vanitat? Abans tot era la feina, ara penso que no és important. És necessària per viure, però no és important. La cosa substancial, són les petites grans coses de cada dia, les decisions que prenem en cada instant i que fan a la fi, la nostre manera de ser i de viure i sobre tot de ser identificats i recordats.
Ser una bona o mala persona té una importància relativa, perquè la vara de mesurar es molt aleatòria. Qui és una persona dolenta, en el conjunt de l’univers? I qui és bona... I perquè?. Jo tinc una gran sort. No soc Déu per jutjar. Sabeu...no és cap “chollo” ser Déu.

carlesdetiana@ya.com

A la doctora Maite

4 comentaris:

adrià ha dit...

No, no ho és... tot i que camines sobre les aigües i pots anar de Montgat a Formentera fent una passejada, sense pagar bitllet d'avió.
M'ha agradat llegir aquest pensament... reconforta amb la vida.

rosa ha dit...

suposo que no és cap chollo quan no pot fer res per aturar tot el que hi ha de dolent a la terra....
ara qui són els feligresos precticants i catòlics que van a misa cada dia i tenen el dret de jutjar i fins i tot perdonar? és que es creuen Déu?

Carles Casanovas ha dit...

Rosa, en queden encara...? Ells no hi arriben a pensar. Son els que els hi fa por la mort. S'esquinsen els vestits devant la vergonya aliena. Un dia, si vols, parlaré de la meva idea de Déu, per què no t'enganyis, Déu, és una realitat feta ala mida de cadescú. No pretenguis abastar el seu significat, però és bo, sempre és bona la reflexió. Et fa sentir viu
carlesdetiana&ya.com

Carles Casanovas ha dit...

Adrià, mercès per seguir el meu Blog. Els recods, que jo tinc de Formentera, segur que no son els teus. Son records de molta feina, mal dormir i menjar car.Encara que pogués caminar sobre les aigües, paso del passeig. Nen, son Quasi bé 400 Kmts. AIxò no és un passeig,és un pal. Gràcies