D'avui, no passa

Vaig a veure a ma germana. Ahir hi volia anar, però no sé si laperesa acumulada, feia o em produïa un decandiment de l’esperit.No podia moure’m, la mandra era més forta que jo i a mig mati, vaig trucar... no vindré, Jaume cunyat, germà.

No sé si li vaig dir una mentida al dir-li que no hem trobava massa be, però amb el sol que queia, no tenia humor per anar-me’n a fer setanta quilòmetres, però ara quan acabi de fer aquest escrit em
rentaré ben net i aniré a veure la meva amiga de l’ànima. Aquella que va ensenyar-me a viatjar per l’espai, camí de la lluna...

Hola tu !
I l’agafaré de les mans.
Sempre les mans,
com coloms malalts,
com aus que no poden volar
però que s’enlairen
fins més enllà de l’horitzó.

I volarem per sobre els cels
de la casa vella,
tot escoltant
les nostres orenetes
que hi fan niu
sota el terrat,
sobre els nostres
miradors d’estels.

Son les vuit del vespre, ja he tornat d’Igualada... estic trist, la cosa no m’ha agradat gens... ja m’ho esperava. Hem d’esperar i confiar més.