Avui,
la meva merla
no canta, està ofegada
per la xafogor
d’aquest juliol
ple de llamps
i de calitja agafallosa.
Xerriquen les cigales.
I penso amb tu,
Malgrat, les meves
senils velleses
i malgrat
les ànsies presents
de records mai oblidats,
de migdiades impossibles
i de desigs de futurs
que mai no vindran...
Malgrat tot,
malgrat el pas del temps,
malgrat els temps passats.
Xerriquen les cigales...
i penso amb tu.
Amor, penso amb tu,
i xerriquen les cigales.
8 comentaris:
consti que sa foto l'he feta jo.
d'això...ja tornaré...
D'acord Marta, estimada filla, Sa foto l'has fet tu, jo volia posar-ho,
però només la teva estimada sogra,
ho va oblidar. Més tard quan vinguis
a dinar ho arregles i em fots l'escàndol corresponent a canvi de
un bon "fideuejat", que fera la Doloretes per a dinar....No vinguis
tard !!
ja torno a ser aquiiii.
la teva merla et deu de fer el salt amb la que, supodament, tu em cuides, si la meva, que no te'n recordes l'abi?
bé, volia escriure suposadament em cuides tu, si home, la merla que em volies presentar i es feia l'estreta, recordes el tip de riure que ens vàrem fer? ;-)
Un poema preciós, Carles! Puc sentir la xafogor i sentir les cigales..
qué bonito...tot plegat...
Hola Carles,
El cant de les meerles es preciós.
El teu poema, encara més
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada