Les cases d’Alella,
treuen el cap sota
els Nou Pins,
sobre la Tiana aimada,
espiant amagades,
entre el verd i el blau,
just a la carena
entre matolls d’esbarzers,
farigoles oloroses
i galcerans punxeguts.
Els pins garcés,
donen volum a la terra,
com si sortís de la perruqueria,
estarrufada, orgullosa,
tot esperant que els freds
apaivaguin sa força,
i el sol faci brollar
el doll groc de la ginesta.
L’atzur dels déus
de Na Lola Anglada,
dona la volta fins a la mar,
i s’enganxa amb filats
de boira baixa,
en un horitzó,
- net avui de vaixells –
i a un cel,
net també d’avions
i sorolls de tempesta...
És el silenci, és la pau.
treuen el cap sota
els Nou Pins,
sobre la Tiana aimada,
espiant amagades,
entre el verd i el blau,
just a la carena
entre matolls d’esbarzers,
farigoles oloroses
i galcerans punxeguts.
Els pins garcés,
donen volum a la terra,
com si sortís de la perruqueria,
estarrufada, orgullosa,
tot esperant que els freds
apaivaguin sa força,
i el sol faci brollar
el doll groc de la ginesta.
L’atzur dels déus
de Na Lola Anglada,
dona la volta fins a la mar,
i s’enganxa amb filats
de boira baixa,
en un horitzó,
- net avui de vaixells –
i a un cel,
net també d’avions
i sorolls de tempesta...
És el silenci, és la pau.
Foto: Francesc
2 comentaris:
Quan hi ha silenci hi ha pau, o quan hi ha pau hi ha silenci?
Jo ho voldriem que molts callesin i ens deixessin en pau./ veure el que escribiu és una joia, Anton,
Un goig compartir el teu paisatge, en els teus mots. I em miro els arbres de la foto i tens raó, tan ben posats i pentinats, no sé si són els mateixos, però podrien ser-ho.
Publica un comentari a l'entrada