És una petita llotja on és venen els peixos, o els diners. Tant se val la mala mar o la sort del pescador. S’ho emporta el que més bé especula. Ja vindran. A esperar fins al darrer moment. És el mercat on no impera el que val, sinó el que és paga.
Quant més gran es la tempesta millor. Si s’han perdut les xarxes mala sort. Si s’han malvenut un país, encara més. “Fantastisch, very well, muy bien”, molt bé, “sehr gut”. Si van deixar que un país caigués en la temptació, i fes trampa, ara en buscarem un altre, i després un altre, i un altre, i un altre... li posarem de president al que va permetre l’engany...així coneixerà bé el problema.
Demanarem diners als xinesos, que en tenen molts, i farem les fàbriques al Viet-Nam, que allà no és paguen impostos. Des d’allà exportarem a casa, que estem acostumats a patir, i per pagar demanarem un altre crèdit, que ara no en diuen així, ara en diuen Bonus...i posarem els diners a Hong Kong, que allà estaran segurs. “Malus, malus”
I tot és per a ells, des de casa, davant d’una pantalla i un teclat. És tant fàcil i divertit jugar al Monopole. Sense ulls que et mirin a la cara, sense sentiments, sense suors, amb la impunitat anònima del pensament.
Foto: Francesc Borràs
Quant més gran es la tempesta millor. Si s’han perdut les xarxes mala sort. Si s’han malvenut un país, encara més. “Fantastisch, very well, muy bien”, molt bé, “sehr gut”. Si van deixar que un país caigués en la temptació, i fes trampa, ara en buscarem un altre, i després un altre, i un altre, i un altre... li posarem de president al que va permetre l’engany...així coneixerà bé el problema.
Demanarem diners als xinesos, que en tenen molts, i farem les fàbriques al Viet-Nam, que allà no és paguen impostos. Des d’allà exportarem a casa, que estem acostumats a patir, i per pagar demanarem un altre crèdit, que ara no en diuen així, ara en diuen Bonus...i posarem els diners a Hong Kong, que allà estaran segurs. “Malus, malus”
I tot és per a ells, des de casa, davant d’una pantalla i un teclat. És tant fàcil i divertit jugar al Monopole. Sense ulls que et mirin a la cara, sense sentiments, sense suors, amb la impunitat anònima del pensament.
Foto: Francesc Borràs
1 comentari:
I és tan trist tot plegat!
Publica un comentari a l'entrada