INTERIORS

Des del sol tardorenc que traspassa la finestra, penso que demà t’estimaré, com ahir et vaig desitjar. Però és bo saber que la vida continua, i que la llum m’arriba passada pel sedàs de temps passats, i la calma que dóna l’experiència d’una vida de complicitats.

És maco ser vell, i veure sense por, com se’ns acosta la fi dels dies, malgrat les pluges de Novembre. Ara me n’adono que després de la malaltia m’he tornat jove, i que vull tornar a viure amb plenitud i serenor.

He après per fi, el goig del proïsme, és maco pels altres, és magnífic per mi mateix i dóna sentit al temps que el bon Déu em concedeixi. No vull res a canvi, el meu cel el tinc ara i ací. Jo sóc un home quasi descregut, que voldria creure, simplement per una qüestió d’equilibri còsmic, per tot allò del bé i del mal, de la justícia i la iniquitat, i l’eterna pregunta de qui sóc, perquè jo sóc jo i no un altre...

Un autor anònim del segle XVIII va escriure un sonet que deia...

“No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.

Tú me mueves, Señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido,
muéveme ver tu cuerpo tan herido,
muévenme tus afrentas y tu muerte.

Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,
que aunque no hubiera cielo, yo te amara,
y aunque no hubiera infierno, te temiera.

No me tienes que dar porque te quiera,
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera.”

És una miqueta el meu cas, el meu pare que era el meu amic i mestre, me’l va ensenyar, ara el recordo amb una complicitat total. Gràcies pare.