divendres, 23 de desembre de 2011

EL SOLDAT


Jo no servia per ser soldat, em sonava tot a joc estèril, m’ensenyaven coses que jo no volia. Tenia la nòvia lluny i les armes em feien basarda. Massa canons que havíem que desmuntar per peces, un a un, carregar dalt d’uns muls en un temps curt i determinat, i tornem-hi, tornem a descarregar, tornem a muntar... així hora darrera hora, dia darrera dia, mes darrera mes.

Aquest mul és deia “Bilero”, i per carregar-lo se li havia de posar una pedra punxeguda dins l’orella i si és movia, se li cargolava fins que s’estés quiet. Tota una salvatjada, però sinó la bèstia et rebolcava la curenya per sobre, i si podia t’aixafava amb la pota. Tenia més mili que nosaltres. A ell tampoc li agradaven les armes.

Ens deien que era important poder muntar una “ Bateria“en menys de tres minuts, per poder sorprendre l’enemic. Li vaig dir a la bèstia que no s’emprenyés amb mi, que jo també n’estava fins els co...., que no li volia fer mal. De Castellolí vaig portar-li unes garrofes i també uns terrossos de sucre que vaig robar d’un cafè de Reus. Ens vam fer amics i no va trepitxar-me mai més. Quan els dilluns tornàvem al carrusel, m’esperava afectuós i tendre, i cercava la meva mà dins la meva butxaca. Ens vam estimar com companys.

En unes maniobres de tir lluny del campament i de les quadres, jo vaig dormir recolzat a la seva panxa. No es va moure en tota la nit, a sota el seu pit molsut hi bategava un cor molt gran. No vaig enyorar la flassada.

A la matinada, va despertar-me amb un renill amical i ens vam mirar als ulls, els tenia plorosos, i jo també.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Carles el teu Bilero, i el meu Acabronado tambe amb la curenya, era blanc, recordo molt be la pedra al la orella per que no es mogues mentre el carragaven. I d'en Braulio que m'hen dius ??
"Enderse"
Bon any nou per la familia

l'enric

Carles Casanovas ha dit...

Bon Any Enric, ens veurem aviat, oi?